El Barça inaugura un nou temps al Camp Nou guanyant l’Athletic

El Barça va tornar al Camp Nou –per davant Spotify, que per a això paga la seva part–. Ho va fer dos anys i mig després de l’última vegada, amb un de retard. Tant li fa. Perquè l’alegria, l’emoció i les llàgrimes dels qui hi van acudir (45.157 espectadors), des dels socis amb passi de temporada fins als turistes que van obrir de bat a bat la cartera, s’ho van emportar tot. Van quedar així ocults als barracons que encara presideixen l’entrada a l’estadi les penúries dels treballadors, els desacords amb l’Ajuntament i els «imponderables» amb els quals el Barça sempre va defensar la constructora turca Limak.

L’estadi, en qualsevol cas, va lluir preciós i sorollós malgrat que el gol sud encara no pugui ser ocupat –els 62.000 espectadors arribaran al gener– i que encara estigui a mig construir la tercera graderia, des d’on alguns operaris, amb els seus cascos, es van posar a veure el triomf dels futbolistes de Flick.

Abans de tot això, el Barça va regalar a dos dels seus socis més antics, Juan Canela Salamero i Jordi Penas Ibarri, l’honor de ser els primers a tocar la pilota. En temps d’aparences, va ser un detall bonic per part del club. Ells també van ser a la inauguració del vell Camp Nou de Francesc Mitjans el 1957. El cor del Camp Nou bategava de valent, d’orgull, amb la interpretació del Cant del Barça per part del Cor Jove de l’Orfeó Català, però també de ràbia, per la presència de l’Athletic Club.

La rivalitat s’ha embrutat en els últims temps, especialment des que Nico Williams va jugar a vestir-se de blaugrana l’estiu passat. L’afició barcelonista el va esbroncar durant l’hora en què va estar sobre la gespa.

La vermella a Sancet

Abans que la tarda s’enfangués de mala manera, especialment després que a Sancet se li creuessin els cables i cacés Fermín –l’àrbitre José María Sánchez Martínez no va veure clar que havia d’expulsar-lo fins que va acudir al monitor del VAR–, els futbolistes del Barça s’havien esforçat a viure la millor albada possible en la seva tornada. I un dels que més ho van disfrutar va ser Robert Lewandowski, que va poder lluir el braçal de capità en una jornada tan simbòlica davant les baixes de Ter Stegen, De Jong i Pedri i la suplència d’Araujo. Passarà a l’imaginari blaugrana com el primer golejador del nou Camp Nou.

Hi haurà qui es quedarà amb aquells moments en què Lewandowski sembla lent, absent i envoltat de criatures, en un món que, a poc a poc, ja no és el seu. Però el polonès és un davanter centre amb tant ofici que podria continuar fent el mateix fins que li donés la gana, rematant pilotes o rentadores. Una martellada amb la dreta va servir per inaugurar la festa, apuntant-se a la festa el porter Unai Simón, que no va estar al cas que el davanter podia rematar al pal curt.

Joan Garcia, que tornava a la porteria del Barça després de superar la lesió –Raphinha ho va fer al final–, va veure des de l’altre costat de l’oceà com el porter titular de la selecció espanyola tornava a fallar en el 2-0. Unai Simón va posar la mà tova al xut de Ferran Torres. Tot i que l’origen va caldre anar a buscar-lo a l’assistència monumental de Lamine Yamal, que fins i tot limitat per la pubàlgia continua sent determinant.

Notícies relacionades

A la final de la Nations amb 10 blaugranes

L’empresa d’Iniesta compra la llicència de l’equip Israel

Flick va poder disfrutar de valent perquè, excepte en cinc minuts del primer temps en què els bilbaïns van fallar tres ocasions –dues Unai Gómez, una Nico–, tot li va sortir fabulós. Des de la inclusió de Gerard Martín com a central al costat de Cubarsí, fins a la d’Eric Garcia al mig del camp, clau aquest en el 3-0 ofert a Fermín en l’inici del segon acte. Laporta, encara entretingut a l’avantllotja, s’ho va perdre. No així el 4-0, una altra vegada de Ferran Torres, amb el qual es va tancar la tarda.

Però no passa res. En dies així, el millor no és mirar a l’escenari, ni tan sols a la pirotècnia, sinó a la grada. Allà on neixen els records.