Les opcions de Llarena

La situació processal de Carles Puigdemont a Espanya no és tan clara com pot semblar. És cert que el jutge Pablo Llarena, instructor del procés, espera que es compleixi la seva ordre de detenció –reactivada l’1 de juliol en la resolució que rebutjava l’aplicació de l’amnistia–, però no ho és menys que aquesta interlocutòria està recorreguda davant el mateix jutge –recurs de reforma– i en apel·lació davant la Sala de Recursos. Per tant, si bé la mesura cautelar de l’arrest a Espanya ha sigut la reactivació d’una ordre, referent a l’euroordre, es va abstenir de reactivar-la.

La dilatació dels terminis en la tramitació dels recursos contra les decisions del Suprem –interlocutòria del jutge i de la Sala sobre la inaplicabilitat de la llei d’amnistia a la malversació– situa Llarena, doncs, en una situació en la qual, després de complir-se la seva ordre d’arrest, haurà de calibrar si processalment es pot dictar –després de prendre declaració a Puigdemont– la petició anunciada per Vox d’ingrés a presó sense fiança. Perquè, com hem apuntat, els recursos estan pendents de resoldre, per ell mateix i per la Sala de Recursos, una vegada que ell reafirmi la seva posició.

Però més enllà d’aquesta situació processal, delicada com a mínim, la pregunta també és per què Puigdemont pretén, al cap de set anys, col·locar la situació al caire de l’abisme i utilitzar la seva detenció com a últim recurs contra la investidura del primer govern completament aliè a l’independentisme des del 2010. Per a Puigdemont és el final de la història. I potser té la raó: el final de la història del procés esdevindrà el dia que Salvador Illa assumeixi la presidència de la Generalitat. La pèrdua de la majoria absoluta el 12M i la votació de la militància d’ERC i de Jovent Republicà, divendres passat i aquest dilluns, confirmen que és el final de la història del procés.

La carta de Puigdemont de dissabte, però, reconeix que "la política catalana entra en una nova etapa, complexa i difícil, i requereix que hi hagi organitzacions capaces de tornar confiança i esperança a la gent que somia amb una nació lliure i pròspera". Si és així com diu, ¿com evitarà el seu retorn aquesta nova etapa? Així com ERC va interpretar que els resultats del 12M el tornaven a l’oposició, Puigdemont va treballar per la repetició electoral, a fi d’elevar-se com l’única veu de l’independentisme contra el PSC. La tornada a Catalunya amb la qual l’expresident somiava no era per a la investidura d’Illa, sinó per a la seva pròpia.

Puigdemont va fer públic el 26 d’octubre del 2017 que contemplava convocar eleccions autonòmiques. No era una ocurrència. Mantenia des de fa dies contactes amb Andoni Ortuzar, president del PNB, i el lehendakari Iñigo Urkullu, que van actuar com a pont per persuadir Mariano Rajoy que en aquest cas es comprometés a no aplicar l’article 155 de la Constitució. L’acusació de les 155 monedes de plata i l’agitació política que va personalitzar Puigdemont com a botifler van provocar un nou tomb de la situació –abandonament de la convocatòria electoral i tornada a la declaració d’independència– que el president va justificar amb la falta de garanties per part de Soraya Sáenz de Santamaría i de Rajoy sobre l’exigència d’oblidar el 155.

Evocar aquesta història no és fútil perquè el camí emprès –per mitjà de repressió policial, judicial i extrajudicial– ha sigut tortuós i costós per a una independència impracticable. Les opcions de Puigdemont són ara les següents: pot tornar a Catalunya, ser arrestat, prestar declaració davant el jutge Llarena i quedar en llibertat provisional amb fiança o sense, o ingressar a presó provisional sense fiança de manera indefinida; o pot votar telemàticament des de Brussel·les en la investidura, ja que el Parlament ha aprovat aquest sistema; també es pot mantenir a Brussel·les o traslladar-se a Suïssa per tenir més seguretat.

Recurs d’empara

Notícies relacionades

Sílvia Paneque: «És imprescindible que l’alta velocitat arribi a l’aeroport de Girona»

Sílvia Paneque: «Encarir l’aigua permetria noves infraestructures hídriques»

Tot això mentre se substancien els recursos a la Sala Segona del Suprem i arriba el moment, setembre de ben segur, de presentar un recurs d’empara davant el Tribunal Constitucional, contra la denegació d’aplicar-li la llei d’amnistia. Sens dubte aquesta etapa processal no serà immediata, tenint en compte la triple muralla aixecada pel Suprem davant el Constitucional: rebuig d’aplicar la llei d’amnistia, qüestió d’inconstitucionalitat i possible qüestió prejudicial davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Un recurs d’empara no podrà ser resolt pel Constitucional abans de vuit mesos.

"És difícil saber com actuaran un i l’altre. Tots dos corren seriosos riscos. Si Puigdemont torna com diu, es fica a la gola del llop. Anirà a la presó segur, i és molt difícil preveure durant quant temps. I serà una immolació inútil, perquè a part d’empipar, no aconseguirà res, i pot quedar pres i en ridícul. I Llarena pot estar en una situació molt feble, si acorda una presó incondicional i indefinida d’un expresident de la Generalitat i diputat, comptant amb el suport de Vox com a única acusació i en una interlocutòria de denegació de l’amnistia que no és ferma, i la seva inconsistència no és difícil de demostrar", adverteix una font judicial rellevant. I això, com diria Rajoy, és el que hi ha.