Només tres culpables a la presó

De 21 condemnats en el sumari instruït per la matança de l’11-M, transcorreguts 20 anys, 18 són fora de la presó sense que l’Estat pugui oficialment seguir-ne el parador, les activitats o el grau actual d’implicació en la ideologia o els interessos que els van portar a participar en l’atemptat terrorista més gran de la història europea.

Abdelmajid Bouchar i Rachid Aglif van complir penes de 18 anys, i Rafa Zouhier, Mohamed Bouharrat, Hassan el-Hasqui, Sael el-Harrak, Hamid Ahmidan i cinc integrants més del grup principal de condemnats, càstigs d’entre 10 i 14 anys sense que cap hagi pogut ser sotmès per la justícia i les Forces de Seguretat de l’Estat a llibertat vigilada al sortir de la presó.

El seguiment especial postcompliment, amb informes de periodicitat mínima d’un any, es preveu ara per a qualsevol condemna de terrorisme o violència de gènere, però la norma no és retroactiva: quan aquests pioners del terrorisme gihadista van sentir la sentència de la secció segona de la Sala Penal de l’Audiència Nacional encara no s’havia revisat la llei.

El 22 de juny del 2010 –sis anys després de la matança i amb la majoria dels condemnats tancats– va entrar en vigor una reforma del Codi Penal que va introduir la llibertat vigilada. Amb l’aplicació del codi actual, el jutge podria haver demanat el seguiment dels terroristes fins a 10 anys després de sortir de la presó, però no es va poder aplicar sobre sentències emeses.

"No fem seguiments que no siguin legals", confirma una font de la lluita antiterrorista, sense entrar en les operacions en què sigui necessària alguna discreta observació. "No és freqüent que un gihadista condemnat reincideixi", matisa una altra d’aquestes fonts.

Sense demanar perdó

La llibertat vigilada es va introduir al seu dia com a "mesura de seguretat" tenint en compte "la protecció de la víctima" i "quan la perillositat deriva de l’específic pronòstic del subjecte imputable".

No es va poder establir oficialment que aquests coautors i col·laboradors de la matança s’hagin desvinculat de l’odi que els va portar a matar. Cap dels condemnats per l’11-M s’ha acollit a programes de desradicalització com el que va començar a assajar la Secretaria General d’Institucions Penitenciàries el 2016. Sí que han seguit alguns d’ells activitats pròpies del tractament a les presons, però cap per la qual, al sortir o abans de sortir de la presó, mostressin senyals de penediment.

Dels tres que queden a la presó, condemnats a penes de més de 30.000 anys, dos d’ells, Jamal Zougam i José Emilio Suárez Trahorras, no prenen part en més activitat que sortir al pati quan els toca. Otman el-Gnaoui, l’únic que afirma encara que no va participar en els atemptats, participa en la neteja del seu mòdul a la presó de Lleó.

Notícies relacionades

Un finançament que no convenç

Aliança Catalana, el sobiranisme d’ultradreta

Fins ara, els gihadistes amb delictes de sang s’han negat a col·laborar en la seva reinserció, i han evitat així que la resta del col·lectiu integrista els tracti de traïdors.

Els autors de l’11-M van ser els primers d’un atemptat gihadista en massa a Espanya. És a partir de la seva acció, i de captures d’altres gihadistes, que va començar una reflexió en el sistema penitenciari espanyol sobre la seva reinserció. Però la major part dels avui excarcerats no estava entre reixes quan va començar a provar-se el pla de desradicalització. No hi havia programa, excepte en la recta final de quatre de les condemnes. El tractament que van rebre va consistir en converses individuals i invitacions a activitats que fins aleshores es practicaven amb cada pres.