El Govern posa a prova la seva xarxa d’‘ambaixades’ a l’exterior amb l’oficialitat del català a la UE

En la reunió a la seu del departament, com va poder presenciar aquest diari, el primer que es fa és presentar la campanya publicitària per defensar l’oficialitat davant els 27 països de la UE. Però de seguida es passa la paraula al delegat de la Generalitat a Brussel·les, Ignasi Centelles. Difícilment algú pot tenir millor informació que ell en aquest conclave. En la seva exposició va al gra i és cru: per ara no hi ha cap «veto» clar a la mesura, però tampoc hi ha cap suport oficial. Segons explica, el gruix de països no en són especialment partidaris ni detractors, sinó que, simplement, s’està «a l’expectativa de com es posicionen les majories». I aquí és on arriba el concepte clau: arribarà un moment en què algú prendrà una decisió i començarà a arrossegar la resta cap al sí o cap al no. Serà «l’efecte bola de neu» el que explicarà el desenllaç.

Els arguments

Per aconseguir que la iniciativa tiri endavant, una de les peces que més ha mobilitzat el Govern és la seva xarxa de delegacions a l’exterior, les conegudes com a ‘ambaixades’ catalanes. En conversa amb EL PERIÓDICO, Centelles explica el principal obstacle per a l’oficialitat del català: Catalunya no és un Estat i, per tant, no forma part del ‘working group’ del Consell de la UE que treballa en l’assumpte. És per això que la tasca de la Generalitat és fer una «campanya d’incidència», és a dir, mirar d’arribar als països membres a través dels seus representants permanents a Brussel·les; del seu cos diplomàtic –ambaixades i consolats a Madrid i Barcelona–, i del seu Ministeri d’Afers Estrangers.

«Pel que sabem, no hi ha cap Estat que hi hagi plantejat un veto», continua Centelles. Això sí, la majoria s’interessen per les «conseqüències legals, administratives i econòmiques» d’incorporar el català al club de les llengües oficials de la Unió. La Generalitat ha elaborat un argumentari per mirar de resoldre tots aquests dubtes. S’hi defensa, entre altres coses, l’encaix jurídic i un cost raonable per a les arques de la UE, tot i que Espanya hagi defensat que es farà càrrec de les despeses que suposi la mesura. El que avisa Centelles és que difícilment el desenllaç serà imminent. «Això va per llarg. Serà una lluita de setmanes i de mesos», resumeix.

El relat i les xifres

La delegació exterior a Brussel·les és la més important per a aquesta comesa, però la resta també hi tenen el seu paper. La seva tasca, explica un altre delegat en un país d’Europa que prefereix no ser citat, és mirar d’incidir en tres grans blocs: en l’opinió pública (opinants rellevants i mitjans de comunicació); en la «societat civil coneixedora del tema» (acadèmics, per exemple), i en els governs nacionals i responsables polítics de cada Estat membre. Del primer i el segon és fàcil trobar-ne exemples, com l’article que va publicar el president de forma simultània en 15 mitjans de comunicació europeus. Del tercer és gairebé impossible. La discreció és màxima. La consellera d’Acció Exterior, Meritxell Serret, es va reunir la setmana passada a Madrid amb tres ambaixadors i no va voler revelar qui eren. «No volem posar el focus en cap país», expliquen des del Govern.

«Som facilitadors d’informació i hem d’aportar confiança de manera directa», afegeix el mateix delegat de la Generalitat a l’exterior. La seva experiència és que «la gent entén el relat», però «necessita tenir xifres». El Govern en planteja algunes, com que el servei de traducció de la UE només és un 1% del pressupost comunitari i que, incloure-hi el català, tindria un efecte petit. Aquest ‘ambaixador’ considera que es tracta de les «operacions més grans» que ha fet Catalunya en «els últims anys» i es mostra optimista que finalment s’aconsegueixi que el català sigui oficial a la UE: «Hi ha una oportunitat molt real, ho tenim a prop, per això està treballant dur», conclou.

La relació amb el Govern

Notícies relacionades

"S’ha de tractar Aliança Catalana com Vox"

Illa, centre dels atacs en un debat marcat pel finançament i l’amnistia

Una altra de les claus, admeten des del Palau de la Generalitat, és que el Govern en funcions de Pedro Sánchez està «compromès» a aconseguir-ho. Serret manté el contacte amb el Ministeri d’Afers Estrangers i el mateix president ha parlat amb el ministre, José Manuel Albares. La Generalitat ha modulat el seu discurs respecte a l’Executiu central. Es va mostrar molt crítica al principi, en el primer intent fallit que s’oficialitzés –el 19 de setembre–, però el mateix Pere Aragonès va reconèixer després que hi havia hagut «avanços significatius».

Si el gran hàndicap per a la Generalitat és no poder ser present a l’òrgan on es prendrà la decisió final, hi ha un avantatge si el desenllaç acaba sent negatiu: poder culpar-ne el Govern central, que sí que té cadira en tots els òrgans. Malgrat tot, per ara, tots els esforços estan centrats a mirar d’aconseguir-ho. A aconseguir, en definitiva, que quan es formi «la bola neu» caigui pel pendent del ‘sí’ a l’oficialitat.