El possible escull de França en el reconeixement oficial del català a la UE

França és un dels països europeus en què els idiomes minoritaris compten amb menys reconeixement i promoció institucional. Els lingüistes calculen que al país veí hi ha fins a 75 de les anomenades llengües regionals –moltes estan vinculades als territoris d’ultramar, herència del passat colonial–. Aquelles sis amb més parlants a la França metropolitana són l’alsacià (uns 600.000), l’occità (540.000), el bretó (140.000), el català (125.000) i el basc (51.000).

Malgrat aquesta diversitat lingüística, la tradició centralista va fer que el seu ús es veiés marginat per l’Estat. I ara, França podria ser un escull a la petició d’Espanya que la Unió Europea reconegui l’oficialitat de català, basc i gallec.

En el cas francès, cap llengua minoritària és reconeguda com a oficial. Tant els partits de dretes com els d’esquerres consideren un tòtem l’article 2 de la Constitució gal·la: «La llengua de la República és el francès». Malgrat aquest centralisme, la legislació ha evolucionat en les últimes dècades. Hi ha certa tolerància en l’aprenentatge d’aquestes llengües en escoles públiques i privades, així com en el seu ús en els noms en el registre civil. Tot i que la mitjana d’edat dels seus parlants sol superar els 70 anys, en alguns territoris, com Bretanya i Còrsega, hi ha hagut un cert despertar regionalista en els últims anys i han guanyat prestigi social.

París guarda silenci

París guarda silenciEl 1994, la llei educativa Toubon va reconèixer el seu ús en l’educació. França va firmar el 1999 la Carta europea de les llengües regionals del Consell d’Europa, tot i que després es va negar a ratificar-la. Una dècada més tard, una reforma constitucional del 2008 reconeixia que aquests idiomes minoritaris «pertanyen al patrimoni de França». 

Notícies relacionades

La sentència ‘mutant’ del procés

Puigdemont reapareix a les portes del principi d’acord ERC-PSC

Més recentment, l’Assemblea Nacional va aprovar el 2021 la Llei Molac, malgrat que el Govern d’Emmanuel Macron s’hi va oposar. Aquesta norma pretenia promocionar la presència d’escoles bilingües (en francès i l’idioma local) i que s’ensenyés la respectiva llengua regional als diferents territoris. Després d’un recurs presentat per l’Executiu, el Consell Constitucional –equivalent del Tribunal Constitucional– va censurar la part de la llei dedicada a la immersió lingüística. Per compensar aquesta decisió, contra la qual es van manifestar milers de persones a Bretanya, el País Basc francès i la Catalunya Nord, el Govern va publicar a finals d’aquell any una circular en què assegurava que toleraria l’existència de centres públics en què l’idioma regional fos vehicular.

La petició d’Espanya al Consell Europeu demanant l’oficialitat de català, basc i gallec no ha tingut una gran repercussió mediàtica en el país veí. De moment, el seu Govern no s’ha pronunciat sobre això. Contactades pel PERIÓDICO DE CATALUNYA, fonts del Ministeri d’Afers Estrangers i de la representació permanent francesa a Brussel·les van preferir no posicionar-se. No obstant, resulta evident que el seu reconeixement oficial a la UE incomodaria l’Administració gal·la. I evidenciaria l’escàs reconeixement que disposen aquests idiomes al país veí.