Català, gallec i eusquera, ja ningú s’escandalitza al Senat

¿Hi ha algun registre del nombre de vegades que s’han utilitzat les llengües cooficials en el ple del Senat durant l’última legislatura? La resposta senzilla és ‘no’. Ara bé, des de la Cambra alta afegeixen un matís: «No. Està tan normalitzat que ningú s’ho ha plantejat». L’única fórmula per poder comprovar-ho és revisar una a una les més de 70 sessions plenàries dels últims quatre anys. Un cop d’ull ràpid permet comprovar que les llengües cooficials es fan servir de manera habitual i sense l’enrenou que ha generat el compromís de l’acabada d’elegir presidenta del Congrés, Francina Armengol, d’intentar implantar aquesta mesura a la Cambra baixa.

Sense grans escarafalls, els senadors d’ERC i Junts, principalment, i els del PNB i EH Bildu, en menor mesura, baixen en cada ple dels seus grups, pugen a la tribuna d’oradors i pronuncien els seus discursos en català o eusquera. La resta dels senadors, des dels seus escons, escolten en directe, a través d’uns auriculars, els traductors. La premsa, o qualsevol ciutadà que desitgi veure el debat, escolta també la veu superposada d’aquests intèrprets. Ja ningú s’escandalitza a la Cambra alta.

En l’actualitat, els senadors tenen el dret a utilitzar qualsevol de les llengües cooficials recollides als estatuts d’autonomia –català, basc i gallec–, tot i que amb limitacions. Principalment, només ho poden fer en els plens, mai en les comissions ordinàries, i per defensar les mocions. És a dir, només aquells textos que tenen com a finalitat que la Cambra es pronunciï sobre alguna qüestió, però no tenen efectes legislatius. En el debat de proposicions o projectes de llei continua sent obligatori l’ús del castellà.

29 anys de camí

Arribar fins aquest punt no ha sigut fàcil. S’ha trigat 29 anys a recórrer aquest camí. El primer pas es va fer el 1994, quan es va modificar el reglament del Senat perquè les tres llengües poguessin ser utilitzades en la primera intervenció del president electe de la Cambra; en els debats sobre l’estat de les autonomies en la Comissió General de les Comunitats Autònomes, i en els escrits remesos per ciutadans o institucions.

Notícies relacionades

L’oportunitat

¿Què proposen per a Barcelona?

El següent canvi es va produir el 2005, quan aquests supòsits es van ampliar a qualsevol debat en la Comissió General de les Comunitats Autònomes i a la publicació de les iniciatives no legislatives, sempre que es presentessin també en castellà. «La posada en pràctica d’aquestes primeres reformes, i molt singularment la implementació d’un sistema de traducció simultània [...], han sigut molt positius», van afirmar cinc anys després, al fer el pas per permetre la situació actual. Fins i tot, es va reivindicar que el plurilingüisme «enriqueix i afavoreix un clima de llibertat, de normalitat i, en definitiva, de convivència democràtica».

El cost

La reforma del 2010, que va permetre defensar les mocions en català, gallec i eusquera, va ser aprovada per 133 senadors –els del PSOE i partits nacionalistes– i va comptar amb el vot en contra de 115 parlamentaris –el PP i UPN–. Des d’aleshores, el Senat ha destinat entorn de 300.000 euros anuals per a la contractació de 25 traductors que interpreten els discursos en directe i transcriuen després les intervencions el castellà. En l’última legislatura, els senadors d’ERC i Junts han sigut els que més ús han fet d’aquest dret, mentre que els d’EH Bildu i PNB l’han limitat als debats sobre Euskadi. A més, el 2021, els postconvergents van mirar d’implementar una nova reforma perquè aquestes llengües poguessin ser utilitzades en qualsevol moment. Tot i que es va acceptar a tràmit, la iniciativa va acabar oblidada en un calaix.