Corinna insisteix que l’assetjament ha d’anar a judici en la jurisdicció britànica

Segons aquestes al·legacions, a què ha tingut accés EL PERIÓDICO, «l’alt llistó imposat al demandat [Joan Carles I] és demostrar que la reclamació és impracticable, o almenys fantasiosa. I el demandat no ho ha fet», malgrat la suposició requerida que els fets al·legats per la demandant [Corinna zu Sayn-Wittgenstein] són certs llevat que, en el cas de judici sumari, poden ser desacreditats ràpidament i autoritàriament, sense portar a terme un minijudici. Això el demandat no ho fa».

Aquest cas, remarca, «és un món a banda tant de (a) el clàssic cas d’inadmissió on un al·legat no conté un reclam viable en la llei o una simple disputa de llei pot ser resolta com una qüestió de dret estatutari o contractual construcció, o (b) el cas clàssic de judici sumari invers on hi ha proves documentals convincents o no impugnades, suficients per rebutjar una reclamació».

La viabilitat del cas

La defensa de Corinna afirma, doncs, que, fins i tot en el cas d’assumir que totes les acusacions formulades en la demanda són certes –requisit que s’exigeix en una sol·licitud de desestimació sumària o sumaríssima–, el cas no té viabilitat. 

En canvi, adverteix, «el demandat per dir-ho de manera elegant planteja l’ambiciosa exigència al tribunal perquè a) tregui credibilitat a la demandant sense escoltar les seves proves en judici i b) assumeixi el punt de vista que la demanda és impracticable sense tenir en compte que les bases sobre les quals es formula aquesta sol·licitud estan subjectes a fets en disputa». 

Els advocats remarquen el fet que Joan Carles I s’ha escapolit, evitant comprometre’s mitjançant un escrit de defensa sobre els fets al·legats o aportar proves de testimonis les declaracions de les quals siguin veraces. «Rebutja –diu l’escrit– les acusacions contra ell per la demandant. I aquesta disputa no pot ser resolta sobre la base d’una d’interlocutòria (interlocutòria o resolució judicial)». 

Joan Carles I vol una desestimació sumària de la demanda sense judici. «El tribunal no pot assolir amb seguretat una conclusió sobre aquests assumptes sense sentir les proves dels testimonis», assenyala. 

Durant la segona sessió de l’audiència, la defensa de Joan Carles I va qüestionar la jurisdicció anglesa per enjudiciar el presumpte assetjament. «No es pot al·legar que ha patit els danys i perjudicis al Regne Unit quan la demandant resideix a Mònaco i s’agafa vacances a Venècia [Itàlia] o Palm Beach [Miami, Estats Units]. Εn tot cas, la demanda per assetjament es va haver de presentar al domicili del demandant [Joan Carles I]», va assenyalar l’advocat (‘barrister’) de l’emèrit. 

El domicili de l’emèrit

Però fins i tot aquesta afirmació, a hores d’ara, podria ser qüestionable. ¿Per què quin és el domicili actual de l’emèrit? ¿El Palau de la Zarzuela? Quan pel que sembla ha obtingut el domicili fiscal als Emirats Àrabs Units (EAU), la situació de la seva localització ha tingut un canvi important. Fonts de la Zarzuela admeten, amb la boca petita, que Joan Carles I s’ha mantingut tant temps seguit als EAU precisament per poder tributar en aquest país. Per aquesta raó, quan fa pocs dies va transcendir que podia traslladar-se a viure a Espanya, l’emèrit va desmentir com un llamp la falsedat d’aquesta informació, que podia afectar la seva residència fiscal als EAU. 

Durant l’audiència d’ahir, els advocats de Corinna van recordar a la jutge Collins que Joan Carles I i el seu advocat suís, Dante Canonica, no van dir la veritat a l’examant quan li van donar, el juny del 2012, els 100 milions de dòlars (64,8 milions d’euros) de forma irrevocable. «L’objectiu no era regalar-li els diners, sinó continuar utilitzant-los a través d’ella. Quan Joan Carles I va comprovar que no podria fer-ho, va començar l’assetjament», va assenyalar. 

Notícies relacionades

L’oportunitat

¿Què proposen per a Barcelona?

¿Se celebrarà el judici? L’estratègia de Joan Carles I és guanyar temps. En el cas que aquestes audiències li resultin desfavorables i les seves pretensions siguin rebutjades, la defensa podrà demanar permís per recórrer aquestes resolucions adverses davant la Cort d’Apel·lacions del Tribunal Superior de Justícia d’Anglaterra i Gal·les. 

Per tant, Tirso de Molina ‘dixit’, ‘¿tan largo me lo fiáis?’.