Les batalles de les dones soldat

El temps passat aquests dies a cobert dels coets que van crispar la Pasqua jueva i el Ramadà, 17 hores en un habitacle on caben 36 persones i queviures i aigua per a tres dies, és part del mosaic d’emocions que decora la carrera militar de la sergent de la Legió María José García Perea. En aquesta tancada hi ha temps per meditar: «Pensava que a Espanya estem molt bé i tranquils i que ho valorem ben poc», relata.

Aquesta dona soldat, de 32 anys i especialista en Transmissions, que va entrar a files amb 18, forma part del 38è contingent que Espanya ha enviat a UNIFIL, la missió amb la qual l’ONU vol impedir la guerra en aquesta zona del Pròxim Orient. La sergent també és una de les dones en llocs d’especial operativitat de les Forces Armades: en aquest club ja militen ella i 4.924 més.

És la tercera vegada que passa per allà. Sortir de missió internacional li sembla un imperatiu professional. «Un amic que estudia Medicina em va preguntar per què ho feia. I jo li vaig dir: ‘¿Què sentiries si fossis cirurgià i mai tinguessis cap pacient a operar?’»

Explica la dama legionària García Perea que, quan era petita, no gaire lluny de Villalba del Alcor, el poble de Huelva on va néixer, veia cada any com desfilaven els legionaris i que li semblava «inabastable» ser com ells.. Quan estudiava a Talarn, a l’acadèmia lleidatana de sotsoficials, va triar la Legió «perquè és la unitat de la Brigada Experimental 2035», explica. És a dir, la punta de la modernització de l’Exèrcit. 

Avui, els dies a Marjayoun l’agafen estudiant Psicologia a través de la UNED. A la base no sona la corneta, només el despertador. A un quart de set es posa amb els apunts. A les vuit esmorza. A dos quarts de nou va al seu lloc. A dos quarts de dues dina. A dos quarts de set s’entrena... 

Se suposa que la María José està en un dels racons més tòpicament masculinitzats de la societat espanyola, però ella ho desmenteix: «No crec que hi hagi masclisme en l’Exèrcit, sinó en les persones. L’Exèrcit ha evolucionat tant com la societat civil. Quan em creuo amb un masclista no veig un militar masclista, sinó una persona masclista», diu.

Tres germanes militars

La María José s’emportarà de les seves missions internacionals més emocions que records. I entre aquests records reviu, amb la veu tocada, el dels infants als quals va impartir classes de castellà a la Missió Cervantes de la base. Va ser el 2014, la penúltima vegada al Líban. «Ells em van ensenyar que no fa falta tenir res per mostrar un munt de carinyo. Quan me’n vaig acomiadar va ser dur. Marxava pensant en cada un: ‘Vull donar-te una vida millor, vull que obris la ment, si pogués fer-hi alguna cosa...’».

La María José es planteja tenir fills. No li preocupa la conciliació. Ja va tenir una vegada parella, militar també. Quan ella estava de missió i ell no, «ell col·laborava molt –explica–. M’explicava els problemes de casa quan ja estaven solucionats. Això és fonamental si ets fora. Si no, et genera una impotència...»

La família és clau. I la de la legionària García Perea és un cas únic. No és filla de militars, però té tres germanes més grans que ella i totes són també soldades. La Naima és mecànica a la Unitat Militar d’Emergències; la Tatiana és part de la tropa de Terra a Sevilla i la Salomé, la més gran, és cap d’una unitat de suport logístic de missió a Letònia. Per Nadal, quan s’ajunten amb les seves parelles, també militars, «a casa es forma un pilot». 

El gra de sorra

La base de l’Acadèmia General de l’Aire a Santiago de la Ribera (Múrcia) és tan gran que per moure’s per dins és millor fer-ho sobre rodes. Això sembla al veure la capitana Priscila Sánchez Correa, que arriba amb patinet elèctric, menuda i àgil, i oculta que és una veterana de 31 anys ja, mare d’un nen i que té l’experiència de pilotar avions de proveïment gegants i evacuació a les conteses del Sahel.  

Correa és el «nom de guerra» que figura a la pitrera del seu uniforme amb tres estrelles de sis puntes. Porta botes negres, una granota verda amb pedaços, unes ungles perfectament pintades i un alegre rellotge rosa i daurat de Tous que li va regalar el seu marit, pilot com ella, que serveix de contrapès a la sòbria figura uniformada de la capitana.

La Priscila ha instruït 15 pilots. Només una és dona. I avui ho són tres de 50 cadets que aspiren a volar en l’acadèmia. «Continuem sent poques. És una professió tradicionalment masculina i és complicat canviar en tan pocs anys», diu la capitana. 

La Priscila no ha anat mai a una manifestació del 8M –«el meu gra de sorra és aportar visibilitat en una professió tradicionalment masculina», diu– però sap molt d’igualtat. 

Potser perquè quan era petita volia volar quan fos gran, «però no arribava a plantejar-me pilotar, només ser hostessa», explica assenyalant una clau cultural, estructural, del masclisme. O potser perquè, quan el seu marit i ella coneixen algú, «ell diu: ‘Soc pilot militar’ i l’altra persona respon: ‘Ah, bé’. I quan em pregunta a mi i dic ‘també soc pilot militar’, llavors se sorprèn: ‘Ah, ¿sí?’»

La capitana no veu masclisme al seu entorn. «Només una vegada vaig haver de cridar l’atenció a un alumne –relata– perquè als capitans es referia com a ‘capità’ i a mi com em deia ‘ella’».

La Priscila no vesteix el seu fill necessàriament amb el blau que la tradició prescriu per als nens. Alguna vegada que el va portar en públic amb una peça esportiva rosa li van preguntar per la seva nena. «Vaig haver d’aclarir que és un nen –diu, encongint-se d’espatlles–. Mira, jo vull que el meu fill jugui amb el que vulgui, amb qui vulgui i al que vulgui».

De camí a la Sala de Briefing de l’Esquadró 792, la capitana Correa s’ha creuat amb una altra pilot i l’ha abraçat quan la companya li ha donat una bona notícia íntima.

La mestra, que s’asseu davant un jove prim i meticulós a repassar el pla de vol, va estar a l’Ala 31, on va portar l’‘Hercules’ i l’‘A-400’, els gegants de la càrrega militar. Sobrevolant el Sahel en suport de l’operació Barkhane, «feia hores que volava per sobre del desert –relata–. Veia un poble aïllat i pensava: ¿com hi pot viure algú, sense res al voltant?». 

Ara porta un Pilatus, el poderós biplaça suís d’instrucció que s’utilitza a l’Acadèmia. El sol es reflecteix al femení rellotge de la capitana quan, ja a bord, es posa el casc, s’ajusta les ulleres, se cenyeix el respirador i confirma amb gestos a l’ajudant en terra que tot està bé. Brama al màxim de revolucions el motor. La capitana Correa aixeca el polze enguantat, mira endavant, accelera per la pista... En una estona estarà, amb el seu pupil darrere, sobrevolant el mar Menor. 

El mateix dret, el mateix perill

L’alferes de navili Rocío Porras de Sola porta a l’espatlla la mateixa coca que li posaran a Elionor de Borbó quan acabi la seva formació militar, que inclou un curs a l’Escola Naval de Marín. Allà es va formar ella fa tres anys, abans d’embarcar a l’Audaz, el vaixell d’acció marítima que ara patrulla contra la pirateria al golf de Guinea. La Rocío va participar en els exercicis Dynamic Messenger de l’OTAN a bord d’aquest barco, però aquesta vegada ha hagut de quedar-se a terra perquè està embarassada. L’Armada l’ha comissionat al MARCART, Comandament d’Unitats d’Acció Marítima de Cartagena.

«No sé què li ensenyaran a la princesa a Marín –diu–, però sí que sé que no s’avorrirà». La Rocío va tenir poc temps per a l’avorriment. Va trigar un any, com la resta de la seva promoció, a guanyar-se el dret a caminar tranquil·la. «El guàrdia marina de primer només pot caminar sota sostre. A fora vas corrent a tot arreu, no pares», recorda.

I relata, somrient, les vegades que algun superior la va enviar a «fer un Torpedo», la sanció endèmica de Marín: sortir corrents fins a un far que anomenen Torpedo i tornar. Més d’una vegada va haver de fer-ho quan era novella, potser per haver-se deixat fora de lloc unes sabates. 

A l’alferes de navili Porras se la veu a l’Arsenal de Cartagena amb signes evidents de no ser la nena que va ingressar a Marín. Amb 24 anys està embarassada per segona vegada. El seu marit és tinent de navili submarinista. A cap dels dos els agafa de noves el tetris de la conciliació, endimoniat en el cas de l’Armada. «Ens organitzem bastant bé, però és veritat que el meu marit està en un període de proves i no té navegacions gaire llargues...»

Diu l’oficial Porras que no veu més masclisme a l’Armada que fora, més aviat al revés, i que el comandament «no depèn del gènere, sinó del caràcter». A bord d’un dels barcos amarrats en la base, mirant per la popa l’aigua blavíssima de la primavera a Cartagena, l’oficial explica: «Pensava que estudiaria Medicina, però... Al mar, totes les vistes són precioses. M’encanten les sortides del sol i els capvespres». També les arribades a port. La més brillant que guarda a la memòria va ser una arribada a San Juan de Puerto Rico, a bord del ‘Juan Sebastián Elcano’, amb un munt de llum i una banda tocant al moll.

Per definir la igualtat, Rocío Porras enllaça dues frases: «Igualtat és tenir els mateixos drets tenint en compte que som diferents», diu primer, i afina: «és tenir les mateixes obligacions i drets que els meus companys, fins i tot en posicions de combat i de perill». 

Al fons, flotant al sol, amb el vell ‘Tramontana’, hi ha el jove submarí ‘S-81 Isaac Peral’, que fa poc ha passat proves de navegació estàtica. Ja no és l’embrió d’una de les obres espanyoles d’enginyeria més complexes. 

Notícies relacionades

La primera general de l'Exèrcit espanyol fa un al·legat feminista

Aquest és el sou d’un militar a Espanya

L’oficial embarassada i el negre submergible formen una escena metafòrica. Es veu la torreta emergida del submarí des del moll de davant, pel qual saluda Porras de tant en tant posant la mà al perfil de la seva gorra impol·luta. A les aigües d’allà descansa l’aposta naval estratègica d’aquest país i al líquid amniòtic del seu ventre es mou, en el sisè mes de gestació, la seva aposta vital.

La militar pensa un moment les últimes preguntes que li fa aquest diari per resumir com explicaria a qualsevol persona què és la guerra –«és una desgràcia que evitem amb la Defensa; per això hem d’estar armats»– i què és la pau: «Pau... Pau és una situació de benestar en la qual es viu amb llibertat i sense por».