Tamames, Sánchez, Gamarra i López: l’1x1 de la moció de censura de Vox

El PP s’ha espolsat la pressió de l’extrema dreta clamant contra una maniobra que dona aire a Sánchez –un «alleujament momentani» a un «Govern agònic», ha resumit–, però, a diferència del discurs de Pablo Casado el 2020, ha centrat els seus atacs en l’Executiu, «el més caïnita de tota la UE», en comptes d’injuriar els ultres. Sí que els ha avisat que regalen al president una moció de confiança gratuïta, «un míting pagat amb els diners de tots», que a més posa l’alfombra vermella a Yolanda Díaz, que ha aprofitat la seva intervenció com a llançament del seu projecte polític, Sumar. Gamarra ha mirat de destruir l’obra del Govern de Sánchez des d’un punt de vista econòmic, l’ha acusat de lligar de mans i manipular les institucions (la fiscalia, el CGPJ, el Congrés...), l’ha collat amb la comissió d’investigació del cas Mediador i li ha carregat la culpa de l’aplicació de la llei del ‘només sí és sí’. Ha sigut convincent en l’atac amb un discurs calculat i li ha tocat defensar que l’alternativa a Sánchez passa per un Feijóo absent al Congrés, però omnipresent en els discursos.

El PSOE ha deixat a López la descàrrega d’adrenalina contra el PP. Tocava tornar el cop després de la intervenció de Gamarra i López s’ha espavilat davant el faristol disposat a desmuntar els populars. L’hemicicle s’ha encès. No ha defugit el ‘pimpampum’, hi ha entrat de ple, per marcar perfil electoral i entrar al fang, i ha deixat Sánchez al marge perquè lluís el perfil institucional. Ha dibuixat amb insistència l’aliança del PP amb Vox; fins i tot ha certificat que el futur de Feijóo, ho vulgui o no, està lligat als ultres després del 28 de maig. S’ha esforçat per deixar clar que, segons el seu parer, el PP continua sent «la dreta de sempre», i els ha arraconat fins al punt de sancionar que només miren pel seu afany de poder, al preu que sigui, fins i tot conjuntament amb l’extrema dreta. Ha sigut aspre, sí, i ha fet que els diputats s’aixequessin dels seus escons. Va complir el seu objectiu.

Notícies relacionades

Mor un militar en unes maniobres amb foc real a Polònia

Els Comuns plantegen classes extraescolars culturals gratis

El candidat a la presidència del Govern s’ha convertit en el comentador principal de la sessió parlamentària. S’ha dedicat a actuar a tall d’apuntador, ha retret als diputats haver aprofitat l’hemicicle per pronunciar un míting per a les eleccions del maig, una cosa evident tenint en compte que aquest era el mateix propòsit de Vox, i fins i tot ha arribat a esbroncar la presidenta del Congrés per no evitar-ho: «No m’esperava un míting com aquest en la pàtria de la sobirania nacional [...] Estava camí de l’infart», ha dit, i ha exhibit que, per a ell, tot això no ha sigut més que una manera de recuperar el focus mediàtic. La seva excentricitat ha arribat fins al punt de reconèixer a la CUP que li havia interessat part del seu discurs, de demanar a ses senyories que substitueixin el terme ‘feixista’ per ‘neoconservador’ quan es refereixin a l’extrema dreta de Vox i de criticar ‘els bascos’ per exigir més autogovern. «Me’n vaig molt satisfet», ha dit, i ha tancat així un espectacle parlamentari amb què certifica el seu enèsim canvi de jaqueta.

El cap del Govern ha pujat al carro de la pugna PSOE-PP i ha recalcat el seu perfil presidencial davant un líder de l’oposició de facto absent. Sánchez s’ha esforçat per vincular els populars a la ultradreta a fi de protegir i recosir el bloc de la investidura per girar full als xocs de les últimes setmanes per la reforma de la llei del ‘només sí és sí’ i la llei mordassa, i per enaltir el seu perfil d’esquerres, acompanyat per Díaz. Així, ha posat sobre la taula la seva obra de govern davant una alternativa que persegueix el «retrocés». Ha sigut hàbil a l’hora de treure profit d’una moció de censura que l’únic que fa és consolidar-lo i s’ha donat el gust d’exhibir-se vencedor d’una ofensiva que a qui realment ha incomodat és al PP.