Relacions entre socis de Govern

Junts insisteix en l’obsessió per Madrid

  • Els postconvergents troben a faltar el paper d’‘aconseguidor’ de la seva època daurada i martellegen ERC perquè els permeti tornar a l’arena de la influència política

Junts insisteix en l’obsessió per Madrid
4
Es llegeix en minuts
Xabi Barrena
Xabi Barrena

Periodista

Especialista en informació sobre el Govern de Catalunya, de ERC y en el seguiment de l'actualitat del Parlament.

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Una de les principals característiques del gen convergent, en els seus bons temps, va ser convertir-se en la veu de Catalunya a Madrid. CDC i CiU van ser durant anys els ‘aconseguidors’ (en el sentit positiu del terme) de lleis, mesures i inversions i això els dotava, no només de llargs minuts en televisió, si no d’una pàtina d’utilitat al ciutadà que es veia recompensada a les urnes. I els seus portaveus, sobretot Miquel Roca, i Josep Antoni Duran i Lleida, adquirien, immediatament, tanta notorietat que fins i tot feia arrufar el nas als líders de Barcelona.

En les dobles eleccions del 2019 l’ERC liderada per Gabriel Rufián va superar amb escreix la marca electoral que el PDECat, successor de CDC, havia creat. La candidata d’aquesta marca, Junts per Catalunya, va ser Laura Borràs. En el derbi independentista, ERC va guanyar per 13 escons a 8. En les eleccions del 2015, els republicans ja havien vençut els postconvergents, però per un ajustat 9 a 8. A més, el paper d’ERC com a clau per a l’estabilitat no va fer eclosió fins a la moció de censura de Pedro Sánchez a Mariano Rajoy.

A aquest 13 a 8 cal sumar-hi una decisió tàctica de Carles Puigdemont. En la seva voluntat de desmarcar-se de qualsevol vestigi convergent, es va escindir del PDEcat i va formar un nou partit, precisament la marca electoral escollida el 2019, Junts per Catalunya. Els vuit diputats es van repartir salomònicament entre JxC i la matriu PDEcat. El resultat de tot això és que, fins i tot avui i segurament durant tot el 2023, la xifra del derbi és de 13 a 4. I el que és pitjor per als postconvergents, els vots de Junts en el Congrés no serveixen per a res.

Així doncs, Junts, que a Catalunya es disputa l’hegemonia independentista amb ERC manca de qualsevol influència en el Congrés. ¿On es dirigeixen avui dia aquells que antany anaven a la seu de CDC per demanar, reclamar o proposar mesures que ajudin a la seva empresa, gremi, sindicat o club de bàdminton?

Segon aniversari

El partit polític, com a tal, compleix aquest juliol dos anys. I en tot just 24 mesos, els intents per terra, mar i aire dels postconvergents per lligar els republicans a una estratègia conjunta, que els permeti opinar i decidir sobre un ‘grup’ de 17 ha sigut tan constant que sembla que ja fa anys que pressionen. 

L’argument formal neix, de fet, d’una frase d’ERC: «EL PSOE no fa, se l’obliga a fer». Els postconvergents argüeixen que no hi ha res com un treball de sapa en el Congrés i una inestabilitat constant perquè els socialistes compleixin les seves promeses. Problema: amb quatre diputats no arriba.

No hi ha ni una sessió de control a Pere Aragonès en el Parlament en la qual el president del grup de Junts, Albert Batet, no reclami la coordinació de les forces en el Congrés i el comandament estratègic conjunt. En la negociació per a la formació del Govern, l’aliança a Madrid va ser un dels temes que Aragonès va haver d’esquivar.

L’últim intent es va produir dijous passat al Parlament. A compte de la mísera execució de la inversió prevista per a Catalunya en els Pressupostos Generals de l’Estat, el ja famós 36%. Van presentar els postconvergents una moció de vuit punts, en la qual en el primer s’insta el Govern » a exigir al Govern d’Espanya que liquidi de manera urgent els imports no executats del 2021». 

Sis punts després de glossa, en la línia que també fa ERC, del memorial de greuges català davant la desafecció històrica de l’Estat a invertir, en el punt vuit, la moció deia el següent: «El Parlament manifesta la necessitat que els grups que recolzen el punt 1 es comprometin a no recolzar els PGE del 2023 fins que no es liquidin les inversions pendents».

Ironia i estupefacció

Notícies relacionades

La reacció d’ERC va fluctuar entre la ironia i l’estupefacció. «¿Quins partits van votar els PGE del 2022? Els dos del Govern espanyol (PSC i els comuns) i ERC. ¿Qui busca Junts? ERC. Fan mocions contra nosaltres», es va esplaiar una veu.

Una segona veu va assenyalar que ERC votaria a favor dels 7 primers punts (inclòs l’1) i, en contra, el 8 perquè, més enllà de tot, «és bastant fantàstic que un Parlament decideixi què ha de votar un partit sobirà en una altra Cambra». I va afegir un succint «el 13 a 4 es canvia a les urnes, no als ‘despatxos’». I un personatge amb memòria recorda que CiU mai va demanar cap front comú a ERC, per exemple el 2004, quan els republicans, amb Josep-Lluís Carod-Rovira com a cap de cartell van obtenir vuit escons. En aquesta legislatura, Artur Mas i Josep Antoni Duran i Lleida es van plantar a la Moncloa per tancar l’Estatut del 2006.