¿Final del lobby a Madrid?

¿Qui pot al mateix temps anunciar un enfrontament amb el probable president del Govern d'Espanya i seguidament oferir "una aportació positiva" per "col·laborar tant com puguem amb els altres grups" mitjançant unes "negociacions franques i obertes"? Les frases tenen com a autor Jordi Pujol i la data, maig del 1977. Ja llavors es notava la marca de la casa del que seria en el futur CiU, l'etern -fins avui- grup parlamentari disposat a col·laborar amb l'inquilí de la Moncloa.

L'exbanquer -i futur president- encapçalava llavors el Pacte Democràtic. Que Convergència hagi tingut sempre fins ara grup parlamentari s'explica en bona mesura perquè tots, sense excepció, els presidents del Govern i els seus partits han vist en l'antiga CiU un possible aliat. Un lobbista, sí, però que no estripava les cartes. Els encarregats d'interpretar la partitura pujolista van ser, sobretot, Miquel Roca i Joaquim Molins. El primer va mirar d'anar més enllà del pacte i de la periòdica obtenció de "dividends" (paraula de Pujol que va contribuir al mal concepte del paper de l'anomenat llavors grup català a Madrid) i va proposar que CiU entrés al Govern. Pujol va donar cop de porta a aquesta pretensió en la batalla interna més sonora de la història convergent.

TOTA LA "LLEIALTAT" A AZNAR

Per la seva part, Molins va ser qui va elogiar la "visió d'Estat" d'Aznar i li va oferir tota la seva "lleialtat" en la investidura, després d'una campanya electoral prometent plantar cara al PP. Va quedar llavors clar que CiU era capaç d'arribar a acords amb tots. Ho va demostrar Pujol al tancar amb José María Aznar i el PP -el partit del 'Pujol enano, habla castellano'- el pacte del Majestic el 1996, amb tota la pompa possible, inclòs un àpat amb les dones dels actors protagonistes, avui gairebé tots fora de la política o processats: Macià Alavedra, Rodrigo Rato, Pujol, Aznar... tret de Mariano Rajoy. 

Xavier Trias Xavier Triasva patir el segon Aznar, el de la majoria absoluta.I per això nega la tesi que CiU sempre ha sigut ben tractada pel poder estatal. "Jo no m'he sentit ben tractat pel Govern -recorda-, sinó molt maltractat pel senyor Aznar. Va ser un mal educat i un 'poca-solta' sempre. Una altra cosa és que et guanyis un cert prestigi de persona tranquil·la, serena. Però jo diria que no és cert que em tractessin bé i crec que [Joaquim] Molins diria el mateix".

L'oferta de col·laboració, amb Suárez, Calvo Sotelo, González, Aznar, Zapatero i Rajoy ha generat sempre les acusacions d'actitud fenícia per part del principal partit de l'oposició... que després pactava amb CiU. Amb el PSOE la implicació va ser de menys ('cas Banca Catalana') a més. Roca li va votar a González diversos pressupostos i va recolzar qüestions tan espinoses com les 'cloaques' de la lluita antiterrorista sense aixecar la veu. Va aconseguir a canvi la famosa cessió del 15% de l'IRPF a les autonomies. Segurament una de les frases més repetides per tots els portaveus de CiU en aquests anys -tots homes, per cert- ha sigut "votarem afirmativament com un acte de responsabilitat i de confiança". La va pronunciar Roca en la investidura de González del 93.

L'APROPIACIÓ DE CATALUNYA

El nom del grup parlamentari també és un símptoma de com ha anat evolucionant el tracte a CiU. De "grup de les minories basca i catalana", del 77, a "minoria catalana", passant per "grup parlamentari català". Un nom, aquest últim, que irritava la resta de partits catalans. Pasqual Maragall va clamar sovint contra aquest monopoli del catalanisme, però no va aconseguir mai que el PSC recuperés grup propi a Madrid, que havia tingut a l'inici de la recuperació democràtica.

L'arribada d'Artur Mas al capdavant de CDC va suposar una certa reinterpretació o posada al dia del paper del grup de CiU. Del famós 'peix al cove' al pacte fiscal i advertències, el 2011, com que "la intensitat de la col·laboració" de CiU a les Corts passava per l'aprovació del pacte fiscal. L'amenaça va durar poc. Aviat va pujar a l'onada independentista. En aquest nou escenari, encara Duran Lleida va aconseguir vèncer a Catalunya amb 16 escons. Però amb el discurs ja netament independentista, Francesc Homs s'ha quedat en dues ocasions amb 8 escons, el pitjor registre.

CANVI DE RASANT

Segurament es podria donar per trencada aquesta etapa quan CiU va decidir ni participar en la votació de la reforma constitucional exprés pactada per PP i PSOE amb què es prioritza la reducció del dèficit abans que la política social. Va ser Duran qui va capitanejar aquesta plantada, però no perquè discrepés de fons de la política de retallades, sinó per no haver sigut convidat a les negociacions. El Govern es va dotar de la seva pròpia llei d'estabilitat pressupostària.

La pèrdua del grup parlamentari obeeix a aquest cop però no és un fet aïllat, sinó que s'emmarca en un procés de deteriorament del paper de l'antiga CiU. El canvi del 'peix al cove' -el gradualisme moderat pactista- a l'independentisme ha sigut descrit per veus tan autoritzades com Miquel Roca, 17 anys al capdavant de la coalició a Madrid: "Ara s'ha perdut la confiança, quan tu trenques l'esperit del pacte constitucional, trenques la confiança", afirmava en una conversa amb l'expresident Felipe González publicada el 2011, quan el xoc identitari anava in crescendo.

LOBBISTES A LA CARRERA DE SAN JERÓNIMO

Notícies relacionades

Un nou pacte del Majestic però sense foto

Miquel Roca: "Pactar amb la CUP supera els límits de Convergència"

Un dels fets diferencials del grup de CiU ha sigut el seu paper de 'lobby' en defensa de grans interessos empresarials catalans i de l'Estat, en especial durant l'etapa de Duran i el seu fidel escuder Josep Sánchez Llibre, una persona directament vinculada al món dels negocis. Oriol Pujol ho va admetre sense embuts. I Duran també, amb matisos: "Sí, defenso el 'lobby' de la indústria farmacèutica, com defensava el del tèxtil i ho faig amb les pimes, autònoms i el tercer sector social", al·legava.

El cas és que ja li han sortit competidors, al PDC, per quedar-se el títol de lobbista en defensa de Catalunya. Ho intenta Ciutadans -en aquest cas, òbviament, sense defensar quotes de més sobirania-, i ERC discretament va gestionant les tres victòries que ja ha obtingut davant  CDC -en les europes i les dues eleccions espanyoles-. El canvi de cicle, almenys electoral, és un fet.