Les víctimes oblidades de la «Transició exemplar»

Tampoc eren atracadors els que van crivellar a trets la porta que es va resistir a obrir l’estudiant de magisteri Bartolomé García el 22 de setembre de 1976 a Santa Cruz de Tenerife, sinó una unitat policial que anava rere la pista –falsa– d’un segrestador. Ni va ser una banda de malfactors la que va clavar al professor de matemàtiques Francisco Javier Núñez la pallissa que gairebé va acabar amb la seva vida quan tornava de comprar el diari el 15 de maig de 1977 a Bilbao, sinó un grup d’agents que aquell matí reprimien una concentració proamnistia i que van acabar rematant-lo quan el ferit va anar a comissaria a posar la denúncia.

Aquestes tres morts formen part de la història mai explicada de la Transició. Almenys no com l’ha explicat l’historiador barceloní David Ballester, que acaba de reunir en un llibre els noms i les peripècies mortals de tots els ciutadans que van perdre la vida per excessos policials entre 1975 i 1982. 

Crims policials

‘Las otras víctimas. La violencia policial durante la Transición’ –editat per Prensas de la Universidad de Zaragoza i avançat en el número de maig de la revista d’història Sàpiens– té l’atractiu d’oferir un repàs exhaustiu de la xacra de crims policials sobre la qual s’assenta la democràcia espanyola –a través d’un codi QR, el llibre permet descarregar les fitxes de cada cas– i posar-los número: 134.

Aquesta és la xifra de civils morts en aquells set anys per abusos de les forces de seguretat de l’Estat. Entre ells figuren 17 catalans que van perdre la vida en mans d’agents de la Policia o de la Guàrdia Civil en situacions difícils d’explicar. Com Roque Peralta Sánchez, que va ser tirotejat a boca de canó per un membre de la Benemèrita quan participava en una protesta durant la festa major de Súria de 1977, o Gustau Muñoz de Bustillo, que va rebre un tret mortal a l’esquena en una manifestació del PCE a Barcelona el 1978. Tenia 17 anys i la bala havia sortit d’una pistola policial.

En el seu estudi, Ballester distingeix tres categories de víctimes en funció del context en el qual van perdre la vida: cinc van morir com a resultat de tortures; 38 van rebre trets mortals d’agents «de dit fàcil» que van utilitzar gratuïtament l’arma reglamentària quan eren fora de servei i 91 van morir en manifestacions i concentracions ciutadanes, principal causa de mort de civils en mans de la Policia i de la Guàrdia Civil en aquells efervescents anys. 

Impunitat

Alguns d’aquests casos van transcendir a la premsa i fins i tot es van arribar a jutjar, però molts d’altres van quedar en l’oblit o amb prou feines van ser investigats. «Totes aquestes històries transmeten la sensació d’impunitat amb la qual operaven els cossos policials en aquells anys. Els agents sabien que, fessin el que fessin, no els passaria res», assenyala Ballester.

A tall de prova, l’historiador mostra les gravacions de les converses que mantenien alguns uniformats en plena acció: «¡Bon servei! Digues-li a Salinas que hem contribuït a la pallissa més gran de la història. Aquí hi ha hagut una matança», presumia un agent davant un d’altre a través de l’emissora després d’arrasar en la manifestació que hi va haver a Vitòria el 3 de març de 1976, en la qual van perdre la vida cinc civils per trets de la Policia Nacional».

Per la violència dels agents i pel saldo de morts, aquella jornada, recordada com Els successos de Vitòria va acabar passant a la memòria de la lluita democràtica d’aquest país, però la història d’excessos policials més truculenta d’aquells anys va ocórrer a 900 quilòmetres de la ciutat basca, a Almeria. El 9 de maig de 1981, tres joves van ser detinguts per la Guàrdia Civil en una carretera d’Almeria al ser confosos amb terroristes d’ETA. L’endemà, els seus cossos van aparèixer tirotejats i amb senyals de tortura a l’interior d’un cotxe en flames llançat a una cuneta.

El cas Almeria

En el judici del cas Almeria només van ser condemnats tres dels 11 agents implicats, que no van arribar a complir ni la meitat de la pena que va sentenciar el tribunal. «Quaranta anys després, encara estem esperant que una autoritat policial o del Govern ens truqui per dir-nos ‘ho sentim’», es lamentava aquest dimecres a Madrid, en la presentació del llibre i la revista, Francisco Mañas, germà d’una de les víctimes. 

Present també en aquest acte, li va respondre Fernando Martín López, secretari d’Estat de Memòria Democràtica, que va anunciar que la tramitació de la llei de memòria democràtica que es discuteix aquests dies en el Congrés comptarà amb una comissió que analitzarà les vulneracions de drets que hi va haver a Espanya en aquells anys. «La llei buscarà la reparació i el rescabalament de les víctimes», va avançar el representant del Govern.

Notícies relacionades

La fiscalia demana arxivar la causa de Begoña Gómez

El PSOE es mobilitza per empènyer Sánchez a no deixar la presidència

Segons Ballester, la violència utilitzada per alguns agents en aquells anys té una explicació històrica: «Les forces de seguretat no van ser depurades quan va arribar la democràcia i molts agents, provinents de la Brigada Político-Social franquista, van continuar aplicant les mateixes tècniques del règim anterior», argumenta l’investigador.

Segons la seva opinió, els casos tractats en el seu llibre posen en qüestió el relat oficial de la Transició. «Se’ns ha venut com una operació modèlica i exemplar, però ¿com podem veure-la així sabent que, en aquells anys, cada 19 dies moria un ciutadà innocent en mans de la policia?», planteja l’historiador.