El tauler català

La ‘realpolitik’ altera els blocs a Catalunya

  • ERC expandeix al Govern la conversió al principi de realitat que va adoptar amb la fallida investidura de Puigdemont

  • Junts compta amb faccions tant en el pragmatisme com en l’idealisme i la CUP s’atrinxera en la puresa independentista

  • ¿On eren i on són els líders del procés?

La ‘realpolitik’ altera els blocs a Catalunya

Andreu Dalmau

5
Es llegeix en minuts
Xabi Barrena
Xabi Barrena

Periodista

Especialista en informació sobre el Govern de Catalunya, de ERC y en el seguiment de l'actualitat del Parlament.

Ubicada/t a Barcelona

ver +
Júlia Regué
Júlia Regué

Redactora

Especialista en informació del Parlament de Catalunya, seguint l'actualitat política catalana

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Pragmatisme o idealisme. Les dues maneres de gestionar viuen en un etern relleu temporal, l’una de l’altra. Als Estats Units, els presidents s’adscriuen en un dels dos bàndols, sense que es pugui deduir que l’un sigui millor que l’altre. Ronald Reagan era un idealista, en la seva lluita contra «el dimoni vermell» del comunisme; mentre que Richard Nixon era un pragmàtic que no va dubtar a bastir ponts amb la Xina comunista per fer la pinça a l’URSS. Tots dos eren del partit republicà.

A Euskadi es va batejar com a pèndol patriòtic el canviant posicionament del PNB, que oscil·la entre el sobiranisme més irredempt (el de Juan José Ibarretxe i Xabier Arzalluz) al més realista (l’actual d’Iñigo Urkullu). Aquest pragmatisme en política es coneix amb el sonor i expressiu terme alemany, ‘realpolitik’, ja que el seu gran difusor era el canceller alemany Otto von Bismarck. 

Catalunya va viure un lustre assentada en el més pur idealisme, el «tenim pressa», després del pragmatisme del «peix al cove» de Jordi Pujol i el seu més maquiavèl·lic «fer la puta i la Ramoneta», els tripartits i Artur Mas. I després de l’1-O, el pèndol va tornar a oscil·lar.

La ‘realpolitik’ s’ancora en el principi de realitat a què es va abonar ERC el gener del 2018 quan va esquivar una inútil investidura de Carles Puigdemont que no hauria sigut executable. El Govern respira ‘realpolitik’ des de l’arribada dels republicans a la presidència de la Generalitat, també gràcies a l’ajuda dels consellers de Junts, molt més en la línia històrica de gestió de CDC que la resta del partit. No és que no existís abans –la taula de diàleg amb l’Estat és pura ‘realpolitik’–, però va ser promoguda per Esquerra, no pel Govern.

El català

Ara la gestió pública emana aquest pragmatisme. Verbigràcia, aquesta setmana, el president Pere Aragonès va dir que «el català no pot ser llengua part, no pot ser la llengua dels independentistes, perquè la llengua és de tots i no tots ho són [d’independentistes]». És una cosa que defensava no només el PSC, sinó, més enrere, el catalanisme («el català és cosa de tots»).

A compte del pacte sobre el català a les aules –que tanta polseguera interna ha aixecat a Junts per ser un debat entre pragmatisme i idealisme– el president va certificar que la societat catalana és molt més plural i diversa que fa uns anys i que l’escola «s’hi ha d’adaptar». I això també ho va defensar en plena baralla dialèctica amb la CUP, que el va acusar a l’hemicicle d’estar «venent la llengua».

I és que la CUP ha passat de pactar la investidura d’Aragonès a donar el seu mandat per «esgotat». «Estem en peu de guerra», va clamar un diputat cupaire que esmena pràcticament la totalitat del full de serveis d’ERC. Després del cop de porta als comptes, la relació només ha avançat fins a la ruptura de les aliances. L’entrada dels comuns en l’equació va deixar els anticapitalistes a la banqueta, perquè ERC i Junts ja no compten amb ells, com va evidenciar el pacte per modificar la llei de política lingüística per acomodar la sentència del TSJC sense fixar percentatges. Hores abans de l’acord a quatre, la CUP va anunciar la seva proposició de llei en solitari, establint el català com a «única» llengua vehicular. A l’obtenir suports entre l’independentisme, els van avisar que el seu pla era «il·legal i inviable», una cosa que va enervar els cupaires. 

Els Jocs Olímpics

La presidència republicana va obrir la carpeta dels Jocs Olímpics des de la desgana i amb l’objectiu d’evitar tota ‘espanyolització’. El fil verd d’ERC que porta el partit a vetar una ampliació de l’aeroport (tota ‘realpolitik’ topa amb algun mur ideològic) hauria de conduir a una oposició als Jocs Olímpics. Al final del dia, no obstant, l’alumne avantatjat ha sigut Aragonès, que ha subscrit i respecta (a diferència de la presidència d’Aragó) un acord amb el COE i el Govern central. Tot estava preparat perquè l’«habitual insolidaritat catalana» malmetés les aspiracions del territori i no tant perquè anés Javier Lambán i el seu idealisme, en aquest cas, en defensa de la igualtat entre comunitats.

La batalla cupaire contra el Govern se centra ara a fer caure el conseller d’Educació, Josep Gonzàlez Cambray, ja que la CUP ha aconseguit bona part dels sindicats educatius, omplint el buit que ha deixat ERC al dirigir la Conselleria. Van arribar a sotmetre a votació de l’hemicicle el cessament de Cambray, una acció que no va prosperar gràcies a l’abstenció del PSC, mentre que els comuns van salvar Cambray de la seva reprovació afegint-se a l’abstenció socialista.

En aquest camp, ERC fins i tot ha deixat Bismarck de banda per acollir-se a Niccolò Macchiavelli. Un dels punts de fricció amb els sindicats va ser que el Govern no va comunicar prèviament l’avanç del calendari escolar. I és que els republicans tan clar tenen que és una mesura que aplaudeix gairebé tothom que van aplicar la màxima maquiavel·liana de «fer el mal per fer el bé», que tant aproxima el pragmatisme al cinisme, en alguns casos. I es podria retornar a Nixon.

Notícies relacionades

Els tres partits independentistes dibuixen a la perfecció l’evolució soferta. D’estar tots tres alineats en l’idealisme purista del «tenim pressa» a tenir un partit, ERC, traspassat en bloc a la ‘realpolitik’, un altre que compta amb faccions als dos costats del pèndol (Junts) i un tercer que es manté en l’idealisme i, per tant, xoca com mai amb ERC, i com a tal, amb la presidència de la Generalitat.

La CUP veu el Govern procliu a pactar amb el PSC o els comuns, més que amb l’independentisme ‘dur’. Catalunya està canviant de blocs. El pragmàtic contra l’idealista. Una qüestió de maneres d’afrontar la realitat i la seva influència sobre els desitjos polítics.