Els 5 pactes nacionals del procés: membres, objectius i conclusions

Aquest fòrum va ser creat el 12 de febrer del 2013 i, des d’aleshores, el grup d’experts es van conjurar per a l’elaboració de 18 informes que després van editar com el Llibre Blanc de la Transició Nacional de Catalunya, en el qual resumien els seus arguments per a una independència que veien «factible», però «complexa». El Govern va tirar endavant una llei per a la creació de les estructures d’Estat que el Tribunal Constitucional va tombar a petició del Govern i posteriorment, amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució l’octubre del 2017, va tancar aquest òrgan.

El CATN va assegurar que era impossible predir si una Catalunya independent es mantindria dins de la Unió Europea, tot i que va matisar que ho veia probable perquè els «criteris polítics» i els «interessos econòmics» tindrien més pes que el possible veto espanyol.

El cost de la independència se situaria entre els 4.500 i els 5.000 milions d’euros al mes els primers mesos sense acord amb el Govern a l’espera de la posada en marxa d’una Agència Tributària pròpia.

Catalunya hauria de poder mantenir l’euro fins i tot quedant fora de la UE.

La independència hauria d’arribar per una consulta a la ciutadania, tot i que assenyala vies per a una desconnexió unilateral i per a l’aprovació d’una nova Constitució.

Van definir quines estructures d’Estat s’haurien de crear: un banc propi, una administració tributària, un servei de duanes, entitats reguladores, elements de seguretat i de control del territori i de les infraestructures, estructures per al proveïment i una seguretat social, entre d’altres.

El Parlament va acollir la reunió constitutiva del Pacte Nacional pel Dret a Decidir el 26 de juny del 2013 amb la participació d’unes 40 entitats i partits. Va anar aconseguint adhesions fins a superar les 1.600 i va celebrar un total de sis reunions. Al fòrum hi van participar membres del Govern, de les Diputacions, alcaldes de diversos municipis catalans, així com representants de CiU, ERC ICV-EUiA i la CUP, membres de les entitats sobiranistes ANC i Òmnium, a més dels sindicats UGT i CCOO i les patronals Pimec i Cecot. Ni el PSC ni Foment del Treball van acabar participant en les trobades.

L’expresident del Parlament, Joan Rigol, va exercir com a coordinador del fòrum i va redactar un manifest, que li va encarregar Mas, en el qual situaven el dret a decidir com a «expressió de la voluntat àmpliament majoritària» de Catalunya i es reafirmava en el concepte d’«un sol poble».

En el text mostraven el seu «ple suport al procés democràtic que expressa el Parlament» perquè el poble català pugui exercir el seu dret a decidir i reconeixien que Catalunya és una nació per urgir què s’establís un diàleg amb institucions de l’Estat «per trobar les condicions legals per a l’exercici del dret a decidir».

Mas va aprofitar la força de l’òrgan per enviar diverses cartes al president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, demanant-li pactar la celebració d’una consulta i l’obertura d’una negociació que l’Executiu central va rebutjar. Paral·lelament, el Parlament va tirar endavant una comissió d’estudi sobre el dret a decidir. Mesos després, representants polítics de CiU, ERC, ICV i la CUP van anunciar la pregunta del referèndum. Les eleccions del 27-S, amb els partits en competició, va posar fi a la seva tasca.

El líder del CATN, Carles Viver Pi-Sunyer, va assumir les tasques d’aquests treballs disposat a preparar la desconnexió si els independentistes aconseguien una majoria en les eleccions del 27-S del 2015 que van qualificar de «plebiscit».

L’òrgan no va arribar a emetre conclusions perquè el Tribunal Constitucional va suspendre el decret de creació del comissionat i va anul·lar els plans executius per a la preparació d’estructures d’Estat i el pla d’infraestructures estratègiques a petició del Govern espanyol.

Per a l’independentisme va suposar «l’evolució i conseqüència lògica» de l’espai previ per avançar en la consecució d’un referèndum acordat amb l’Estat i amb el suport europeu, per la qual cosa es va posar en marxa sota el propòsit de portar els catalans a les urnes per consultar sobre la desconnexió.

Els impulsors van difondre un manifest que va obtenir el suport de més de 4.000 entitats i 400.000 persones en què afirmaven que «la voluntat d’expressió dels catalans mitjançant un referèndum és majoritària i transversal» convençuts que el marc jurídic espanyol «permet la realització» d’aquesta votació de forma acordada amb l’Estat. Així mateix, instaven el Govern central i la Generalitat a «superar les dificultats polítiques» per aconseguir un pacte que permeti votar amb garanties i que aquest fos reconegut per la comunitat internacional. El fòrum va finalitzar les seves tasques el maig del 2017, després que Puigdemont encarrilés la via unilateral.

L’objectiu d’aquest ens creat el 23 d’octubre del 2018 era configurar un espai de participació per debatre sobre el sistema democràtic i la possible independència de Catalunya a partir de temes sectorials com la llengua, la nacionalitat, els drets, el model econòmic, la seguretat, les relacions internacionals i l’organització territorial. El final era elaborar un document, no una Constitució, per presentar-lo al Parlament i que servís com a guia per a un nou Estat independent.