Nacho Corredor: «El món s’assembla més a Rússia que a Espanya»

Nacho Corredor ha escrit un llibre que pot semblar contradictori des de la portada. El títol ‘El activismo tranquilo’ (Ariel) sona gairebé a oxímoron, com ‘foc gelat’ o ‘instant etern’, però encaixa amb la trajectòria d’aquest jove politòleg, que actualment col·labora amb diversos programes de televisió i ràdio. En el seu cas, la rebel·lia que sol acompanyar els primers anys de despertar a les qüestions polítiques es va convertir de seguida en interès per contribuir a millorar el sistema a través del debat i la confrontació d’idees. Així que el subtítol del llibre –a mig camí entre l’assaig, el volum de memòries i la crònica política–, ‘Un manifiesto subjectivo en favor de la convivencia’, també s’adiu amb la trajectòria de Corredor.

El jove politòleg va ser el protagonista d’una nova sessió de l’‘afterwork’ que organitza EL PERIÓDICO, un cicle de trobades obertes als lectors del diari amb personatges destacats de la nostra societat. En aquesta ocasió, la cita es va traslladar a un escenari molt familiar per a Corredor: una aula de la Universitat Pompeu Fabra. Va ser en aquest campus, a prop del parc de la Ciutadella de Barcelona, on va cultivar una primerenca curiositat per la confrontació pública d’idees. Aquí va fer els seus primers passos l’associació ‘deba-t.org’, que, com Corredor va recordar durant la presentació del seu llibre, va aconseguir que «gairebé tots els presidents de la Generalitat», entre moltes altres personalitats, acceptessin la seva invitació de participar en xerrades al llarg del temps.

Aquest poder de convocatòria sembla intacte. Entre el públic de l’aula 40.150 de la UPF, amb els pupitres disposats en forma d’amfiteatre, es van donar cita, entre altres, la delegada del Govern a Catalunya, Maria Eugènia Gay; el líder del PSC a Barcelona, Jaume Collboni; l’exconseller Santi Vila; o l’exlíder del PDECat Marta Pascal.

‘El activismo tranquilo’ és un repàs de la curta però intensa trajectòria pública d’un autor que va néixer a Santander, es va criar a Barcelona i ara viu i treballa a Madrid. Per presentar-lo, Corredor es va fer acompanyar de dos professionals del periodisme de llarg recorregut: Albert Sáez, director d’EL PERIÓDICO, i Josep Cuní, que pilota ‘Aquí Cuní’ a Ser Catalunya. Tots dos van destacar que el llibre és un «bon retrat d’una època» escrit per «un bitxo raro», segons va descriure Sáez el seu autor. Un jove polititzat que, no obstant, quan el 15-M va florir i ell tenia tot just 20 anys, va mostrar les seves reticències pel moviment.

Una dècada «adanista»

Després de lloar l’«estil» amb què està escrit el llibre, el director d’EL PERIÓDICO va observar que s’ocupa d’una dècada, la segona del segle XXI, que va tenir «un punt adanista», perquè «semblava que tot passés llavors per primer cop en la història». Però en canvi l’autor «no es deixa portar pel moment» i «no pensa què s’ha de fer per triomfar, sinó gairebé al contrari». 

Sáez va dir també que ‘El activismo tranquilo’, malgrat el seu subtítol, impulsa i defensa un model de relació social que va «més lluny de la convivència», més íntima o compromesa. I finalment va destacar que el llibre pot servir com una guia, «com a ‘who is who’» d’«una determinada manera d’entendre el debat polític i la generació d’opinió pública». I que, per la seva capacitat d’identificar quins personatges –sobretot joves– tenen i tindran alguna cosa a dir en l’àgora comuna, «mereixeria un índex de noms al final». Queda per a la segona edició.

Per la seva banda, Cuní va dedicar gran part de la seva intervenció a destacar la importància que les idees es confrontin, que s’airegin en una conversa franca i sense prejudicis. «Les bombolles porten a la incomunicació, on som ara. Aquest país mai ha debatut res, perquè els que participen en el debat no estan disposats a reconèixer que l’altre pot tenir part de raó. En canvi, el diàleg pot portar a l’entesa, que pot portar al pacte, que és la suma de les renúncies», va resumir.

Notícies relacionades

¿Què és una moció de censura i com funciona? Terminis i altres claus

Així estan les enquestes de les eleccions a Catalunya

Després de remarcar en to divertit que Corredor «no té problemes d’autoestima», Cuní va lloar la «mirada pròpia» del jove politòleg. Perquè, va dir, és el contrari de la propaganda. «Sobra propaganda, i sobren opinions que només difonen propaganda. Ens falta una mirada pròpia que sigui capaç d’acceptar les coses bones del passat i també capaç de rebutjar les pressions carques dels sèniors i tot el que no val la pena», va afirmar.

Un 6% de democràcies plenes

Quan li va arribar el torn, Corredor va defensar la tesi que «la democràcia és una excepció en la història». «El món s’assembla més a Rússia que a Espanya. Només hi ha un 6% de democràcies plenes», va afegir per remarcar tant la raresa que suposen les últimes quatre dècades –sobretot en un país com Espanya– com la necessitat de regar diàriament aquest exòtic jardí. I va expressar una queixa en aquest sentit posant com exemple la reacció d’una part de l’oposició quan es va aprovar la reforma laboral per l’error que va cometre el diputat del PP Alberto Casero a l’hora de votar: «Fa només vuit setmanes, es va dir que la presidenta del Congrés [Meritxell Batet] intentava segrestar la democràcia. És una frivolitat, és mentida i és ridícul. I s’ha de dir. Així és com jo m’agafo la meva participació en els mitjans de comunicació».