Dossier especial (II)

El 15-M es retroba deu anys després: «Continuem indignats»

  • Sis activistes que van protagonitzar l’esclat de la plaça de Catalunya reviuen les claus d’aquell moviment

  • Reivindiquen la vigència de les seves idees en entitats socials i de barri i continuen veient motius per a la protesta

5
Es llegeix en minuts
Fidel Masreal
Fidel Masreal

Periodista

ver +

Deu anys després de l’esclat del 15-M, EL PERIÓDICO reuneix l’Anna, la Ceci, el Pato, l’Ariadna, la Llum i el Joan Manel en el punt exacte on es van conèixer i va començar un moviment multitudinari: el centre de la plaça de Catalunya de Barcelona. Avui l’única marea la formen els coloms, però els activistes afirmen que la «màgia» del 15-M continua viva als barris i en una infinitat de moviments socials que l’Anna porta anotats en una llarga llista. Això sí, a l’esmentar fenòmens com el de Podem o els comuns, sorgeixen divergències evidents entre els que sostenien això de «no ens representen».

¿Com va ser possible aquesta explosió? L’Anna remarca que el moviment va esclatar després de moltes lluites que ja s’estaven larvant. La Ceci, que va estar literalment a la cuina de la plaça, parla d’un moviment irreproduïble, «màgic», en el qual li arribava constantment menjar de tot arreu per alimentar fins i tot 3.000 persones al dia. Res a veure amb manifestacions d’anys anteriors en les quals «érem quatre gats a la plaça de Sant Jaume».

El Pato, vell lluitador sindicalista desil·lusionat amb la transició, recorda: «Quan vaig arribar a la plaça el primer que vaig escoltar va ser ‘ningú ens representa’ i em vaig dir ‘¡Ostres, aquests són els meus!». El Joan Manel es va quedar impactat per la manifestació massiva inicial i la capacitat organitzativa. I l’Ariadna destaca que les incipients xarxes socials van donar un cop de mà: «Al poder el va agafar a contrapeu, les primeres setmanes, i l’equip de xarxes i comunicació era bestial». L’Anna recorda com tot va sorgir en un esdeveniment a Facebook que va convocar una concentració a les nou del vespre. A la plaça, és clar. «Érem uns 200 i jo vaig preguntar: ¿Qui es quedarà realment a dormir? Ens vam quedar 59».

A partir d’allà, van ser milers els ciutadans que van omplir la plaça, en especial en les assemblees. «És la primera vegada que vaig escoltar la gent parlar de política», recorda l’Ariadna. «Hi havia un rum-rum després de la crisi del 2008, i la primavera i l’encanteri de la plaça van jugar a favor», apunta el Joan Manel. «La gent va aprendre què és activisme, què és la democràcia», recorda la Ceci. També va ser una moda, afegeix.

Reviuen amb emoció l’explosió de creativitat a les pancartes, en les convocatòries improvisades i en els lemes, que van impactar en persones com la Llum: «Jo no era en cap moviment, era autònoma, pago els meus impostos, hipoteca... Vaig veure que alguna cosa s’estava movent, em sentia molt bé i vaig veure que tot es podia canviar, hi havia molta esperança». Des d’aleshores, la Llum ha fet de l’activisme la seva vida. «Tot era sorprenent, nou», descriu el Joan Manel, recordant les assemblees amb fins a 3.000 persones juntes utilitzant el llenguatge de signes per comunicar-se en silenci. El silenci de la plaça ple a vessar els emociona a tots encara al recordar-ho.

I la plaça va callar

¿Per què es va acabar l’acampada? Segons la majoria, per l’arribada d’infiltrats per trolejar les reunions. També «es va radicalitzar bastant tot», recorda el Pato. És conegut que les assemblees van acabar derivant sovint en discussions bizantines i en contradiccions infinites. Després, l’aparició de partits com Podem o els comuns va generar, i genera, entre aquests activistes moltes disputes. Per a l’Anna, aquests partits van dir: «Aneu a casa que ara ho farem nosaltres». Una part de la gent se’n va anar a aquests partits, admet la Llum.

La Ceci afegeix que el ‘processisme’ independentista va desdibuixar el moviment. El Joan Manel respon a l’Anna: «Que els activistes passin a la política és interessant perquè entenen les dificultats del sistema, i els polítics han de baixar a l’activisme, és el pas que falta». El 15-M és heterogeni, constata el Pato, que és de l’opinió que l’esquerra ha d’estar sempre en l’oposició. I la Lllum defensa que el 15-M parlava més d’anticapitalisme que d’esquerres o dretes.

Una de les crisis més greus del 15-M va ser el bloqueig de l’edifici del Parlament. Però en això tots hi estan d’acord: es van magnificar els fets per criminalitzar el moviment. «En el desallotjament de la plaça sí que es pegar ‘a tutti quanti’, les hòsties reals van ser allà», es queixa el Joan Manel.

El retrobament dels indignats a la plaça coincideix amb l’adeu de Pablo Iglesias a la política. «Estic contenta que Pablo faci política des de fora de les institucions», opina la Ceci. El Pato creu que Iglesias es va autoproclamar continuador del 15-M. L’Anna carrega contra els comuns i el Joan Manel li respon que «la CUP també té els seus pecats» i admet que l’aparició dels nous partits ha debilitat al moviment: «Que no hi hagi gaire gent al carrer és un problema».

¿I on és avui el 15-M?

Tots ho tenen clar: el 15-M ha servit per engreixar els moviments dels barris, reivindicacions com la de la vivenda digna. L’Ariadna pertany al col·lectiu de Sarrià, que continua enviant periòdicament ‘e-mails’ amb tota mena de convocatòries i recomanacions. L’Anna té una llista de «coses aconseguides per la lluita de totes les indignades». Entre altres, la creació de la coordinadora laboral 15-M, les vagues feministes, les marees de sanitat i de vivenda, ‘SOS Educació’ i ‘15-M per a Rato’, que va aconseguir la condemna per les ’targetes black’... Cadascú amb la seva pròpia morfologia, lògicament.

Notícies relacionades

¿És repetible aquest esclat de fa 10 anys? Tots constaten que la crisi avança, que les idees no han caducat i que «continua viva una xarxa contra tota la potència del sistema. «Si no tens els seus recursos, és complicat», segons el Joan Manel. Una altra cosa és que l’activisme degui o pugui reproduir el format de l’acampada. «Ara no és tan espectacular, és menys gent però treballant», descriu el Pato.

I en clau personal, la millor herència d’aquest esclat és la que confessa la Ceci: «No ens coneixíem de res i ara conec molta gent. I ens estimem, en la millor accepció de la paraula». La xerrada acaba recordant l’economista, pacifista i activista Arcadi Oliveres, recentment mort, i les seves multitudinàries xerrades a la plaça. «Cridava: ’els bancs són uns lladres’, m’emocionava quan el veia enfadar-se de veritat, era un indignat més», descriu la Ceci. L’Anna porta orgullosa un llibre de l’Arcadi sota el braç: «Aquí està tot».