L’article d’Albert Sáez: El ‘no a la guerra’ complica encara més la legislatura de Sánchez

Si és, aquesta serà una guerra europea. Espanya no hauria de tenir en aquest assumpte una posició diferent dels seus socis principals, que són la Unió Europea i els estats que formen part simultàniament de l’OTAN. I l’aposta ha de ser, en primera instància, la recerca d’una solució pacífica. Aquesta és una confrontació geopolítica entre els Estats Units i Rússia, però passa a Europa, i té uns condicionants i uns interessos no sempre coincidents amb els nord-americans, especialment en matèria energètica i en el control de les fronteres. Com expliquen Marc Marginedas i Sílvia Martínez, Rússia està més ben preparada que la UE per portar el pols a Ucraïna fins al final. Una debilitat que hauria de ser un esperó per treballar intensament per la resolució pacífica del conflicte. Amb tot, la dificultat principal de tractar aquesta qüestió en clau europea és determinar si França, potència nuclear que pot aguantar millor les sancions russes, tindrà la mateixa posició que Alemanya, unida a Putin pel cordó umbilical del gasoducte. Pedro Sánchez no hauria de voler utilitzar Ucraïna per reconciliar-se amb els Estats Units després de la retirada de tropes de l’Iraq el 2004, això va ser la rectificació de l’error previ d’Aznar al desmarcar-se d’Europa i plegar-se a Bush.

Les dues campanyes militars multilaterals a l’Iraq, especialment la de de Bush fill, i la intervenció a l’Afganistan van acabar amb la bona boca que va deixar a la segona meitat del segle XX la coalició militar multilateral per acabar amb Hitler. Per això, abans de pronunciar-nos sobre aquesta guerra després de desitjar que no tingui lloc, hem de dirimir si som en vista d’una altra Afganistan o en vista del desembarcament de Normandia. Certament, aquesta doctrina dels Bush d’envair països per donar-los una democràcia que no han demanat i posar titelles d’Occident a dirigir-los no se sosté de cap manera en ple segle XXI i no justifica intervenir a Ucraïna. Però hi ha un relat alternatiu. Ucraïna pot ser el primer pas per començar a parar els peus a Putin, a qui se li ha perdonat tota prova de qualitat democràtica a canvi del seu gas, del seu mercat i de la seva contenció militar. Si això ja era impresentable, treure de l’equació la tercera variable ho converteix en insostenible. El que està en joc a Ucraïna no és només l’hegemonia militar dels Estats Units sinó la determinació europea de no deixar envair els seus territoris per règims autoritaris com el rus. En aquest sentit, això és més Normandia que l’Iraq. 

D’entrada, Podem, el principal coalitzat del PSOE, li ha saltat a la jugular per veure si recuperava a Ucraïna una mica de l’oxigen perdut a les macrogranges de Castella i Lleó. A la coalició no li agradarà aquest episodi. Respecte als socis parlamentaris, Sánchez haurà de recolzar-se més en el PNB que en Bildu i la gran incògnita seran els independentistes. Esquerra ja està desafecta per la reforma laboral i per la taula de diàleg. I de Junts ningú sap què pensar en un assumpte com aquest. Tenen una oportunitat de treure’s de sobre la fama que van agafar a la UE d’amics de Putin, merescuda o no. Junqueras sempre ha sigut taxatiu en aquest assumpte i en els consensos bàsics de la UE. A Puigdemont, per al seu futur en els tribunals europeus, li convenen els recolzaments de l’Est. Complex.