Per fi a casa | Videocomentario de Verónica Fumanal

En aquest cas, perquè la seva imatge pública és positiva i volen associar la marca amb els valors de la marca política Merkel, però ens trobem davant un cas rar, ja que resulta bastant estrany en l’era en què vivim que els líders polítics tinguin connotacions positives atractives per a les marques, de fet, només ho aconsegueixen persones que es converteixen en icones d’una era, personatges històrics que han marcat, decisivament i positivament, una època.

La butaca buida de Rajoy

La imatge de la líder asseguda al sofà contrasta amb la butaca de diputat buida de Mariano Rajoy en la sessió de la moció de censura que el va desallotjar de la presidència del Govern el 2018. I és que la ja excancellera alemanya fa diversos mesos que està de gira de comiat per diversos països, rebent tota mena d’homenatges i honors. L’últim, el del Parlament alemany en la presa de possessió del seu successor, que també va tenir unes paraules de reconeixement per a la seva antecessora.

No obstant, Mariano Rajoy, en una decisió nefasta que va llastar els seus últims dies com a president del Govern, va abandonar la sessió del Congrés de la moció que li retirava la majoria parlamentària per deixar el seu escó buit, un gest que simbolitzava el seu menyspreu al que estava passant i, per tant, als mecanismes constitucionals per al relleu presidencial. Va voler esmenar aquest error comunicatiu i institucional l’endemà, quan des de la tribuna es va acomiadar amb un «sort a tots vostès pel bé d’Espanya», que d’alguna manera legitimava el procés que l’havia desallotjat i enviava un missatge de desconfiança cap als seus successors fiant-ho tot a l’atzar. Aquest va ser el seu comiat, curt, breu i sense honors.

Més pressa que honors

L’exemple de la sortida de Rajoy resulta paradigmàtic per la brusquedat de la seva sortida. No obstant, no ho és tant si s’analitza des del punt de vista del procés de traspàs de poder i de la necessitat del país per acomiadar el passat. I és que tots els presidents espanyols de la nostra democràcia recent van sortir de la Moncloa amb més pressa que honors. Cap ho va fer de forma positiva, amb nivells d’aprovació acceptables i una retirada a temps. Tant és així que a Espanya és habitual afirmar que un no guanya les eleccions, sinó que les perd el que exerceix el poder. Tant és així que tots els presidents han necessitat cert temps per congraciar-se, no amb el país, sinó amb una part del que va ser el seu electorat, que passats els anys en reconeix algunes bondats en la gestió.

En aquest país es va dissenyar un comiat que no contemplava cap reconeixement a la tasca dels que se’n van. El procés d’investidura resulta un creu i ratlla, sense solució de continuïtat. El que és vell desapareix i emergeix el que és nou, sense cap transició que evidenciï el traspàs de poder entre executius. A Espanya, aquest enllaç entre el que desapareix i el que arriba l’exerceix el Rei, que pren jurament al nou president i altres institucions sense que els que marxen hi siguin presents, una cosa que sí que passa als ministeris amb el traspàs de carteres. El model alemany és molt més semblant al traspàs en algunes comunitats autònomes, en què futur i passat s’uneixen en una cerimònia que evidencia la normalitat democràtica del traspàs de poder.

Barallats amb la memòria

Notícies relacionades

Garzón, Arguiñano i Caponata. El videocomentari de Verónica Fumanal

La guerra civil del PP | Videoanàlisi de Verónica Fumanal

Acomiadem fatal, enterrem millor. En el ritual dels comiats governamentals emergeix de forma singular la cultura democràtica d’un país. En aquest, sembla que no sabem reconèixer les bondats del passat fins que aquestes persones ja no hi són per veure-ho. Ha passat amb alguna de les figures polítiques més destacades de la nostra democràcia recent. Adolfo Suárez o Alfredo Pérez Rubalcaba només van tenir el reconeixement d’aquest país quan ells ja no vivien per disfrutar-lo.

Això parla d’un país que no té la generositat i la capacitat suficient per fer un balanç final just d’aquells que han tingut la responsabilitat de governar, d’un país que està barallat amb la seva memòria i amb el passat, que acull el futur amb unes expectatives de canvi a què mai s’arriba. Perquè ni el que ja ha passat era tan dolent, ni el que vindrà serà tan bo. Aquesta és la lliçó de la política alemanya, cultura en què els líders disfruten d’un cert reconeixement quan encara poden disfrutar-lo.