Ekaizer: «Si ser rei fos per oposició, Joan Carles no hauria aprovat»

Nascut el 1949 a Buenos Aires, ha desenvolupat la major part de la seva carrera a Espanya, on ha treballat en multitud de mitjans i ha publicat diversos llibres. L’últim acaba de sortir i està dedicat a Joan Carles I, amb el títol d’ ‘El rey al desnudo’ i l’aclaridor subtítol ‘Historia de un fraude’. La malaltia, feliçment superada, li prova bé a Ekaizer: se’l veu amb ganes de guerra, de no guardar-se res. O potser, com diu ell, és l’efecte dels corticoides. Per si fallen demana un te, que també és excitant.

Això que la fiscalia vol arxivar les causes contra el rei emèrit s’acaba de saber ara, llàstima que no ho hagi pogut incloure al llibre.

El paperot ha acabat com era previsible. Els fiscals exoneren Joan Carles I. Conclusió: segons el nostre Codi Penal, per cometre un furt cal sostreure alguna cosa amb un valor de 400 euros. En canvi, per cometre un delicte fiscal, 120.000 euros en un únic període impositiu i encara es pot regularitzar. I si fins i tot així es descobreix, doncs es negocia perquè, pagant, quedi en res (Messi, Ronaldo...). Si ets Borbó, ni això. La fiscalia t’ho afina...

¿Ha rebut amenaces o, com a mínim, «avisos» telefònics, per escriure un llibre com aquest?

No, cap, l’únic que m’ha sorprès és que a la Corunya, on normalment les presentacions les faig en un saló enorme vinculat a les caixes, per a aquest llibre ens van dir que millor ho fes en un altre lloc.

I a l’hora de documentar-se, ¿li van posar pals a les rodes?

El vaig escriure durant la convalescència de la Covid, que va ser llarga i encara vaig haver de reingressar quatre vegades. La investigació l’havia fet abans. Probablement, sense l’estímul dels corticoides, que tenen efecte eufòric, no hauria pogut escriure’l (riu).

Vaja, que el va escriure dopat com Jack Kerouac ‘A la carretera’.

Exactament. En paraules del meu metge, el corticoide és com un bomber: apaga l’incendi però destrossa la casa. I és molt cert, jo tinc la casa destrossada.

Fa poc llegia que tot un govern socialista donava diners a la Casa del Rei en metàl·lic per no deixar rastre.

He llegit la notícia igual que vostè, però no tinc fonaments per pensar que sigui cert. Tampoc puc dir-li res de la notícia que ha sortit en alguns mitjans sobre un document del 2007 que no té firma, d’un trust, segons el qual Corinna pensava donar a Joan Carles un percentatge d’una societat saudita. A mi Corinna em va dir que això era fals. I he de dir que me la crec, penso que és un muntatge.

¿Ha parlat molt amb Corinna? 

Moltes vegades. A vostè li agradaria.

Segur que sí. ¿I a vostè?

He, he, ho dic perquè és una persona que no defuig la conversa i que no té pèls a la llengua.

Ah, pensava que s’hi referia físicament.

Físicament és maca, això està clar. Però sobretot és una dona molt estructurada: sap el que vol i les seves paraules tenen sempre un contingut.

¿Es fia de Corinna? 

Crec que bona part de les coses que diu són certes. Ho he comprovat. Per exemple, tota la història dels comptes a Suïssa que va treure ella a la llum el 2015. És més: si no hagués sigut per ella mateixa, no estaria imputada. Va parlar en una cinta dels comptes a Suïssa, de l’advocat del rei Joan Carles, del seu gestor... Arran d’això, el fiscal es va apoderar de la documentació de les dues fundacions, una de Joan Carles, Lucum, i l’altra, Zagatka, formalment del seu cosí Álvaro de Orleans, però de la qual Joan Carles és el tercer beneficiari, i el quart, Felip de Borbó, i la cinquena i sisena, les dues infantes. Per tant, el que va dir Corinna va a missa.

¿La relació entre Corinna i el rei era només econòmica o hi havia amor? ¿O era sexe?

Era un ‘coup de foudre’. I després, està clar, també hi ha les afinitats econòmiques. Ella és consellera de Lukoil, la multinacional petroliera russa, i li va presentar el multimilionari mexicà Allen Sanginés-Krause, responsable de Lukoil al banc Goldman Sachs, amb qui es van fer molt amics. A final del 2008, Lukoil va fer una oferta per quedar-se Repsol i Joan Carles va dur a terme tot un ‘lobby’ mai vist, a cara descoberta, davant el Govern de Zapatero, perquè recolzessin el control de Repsol per part dels russos. És impressionant la tabarra que li va arribar a donar el rei a Zapatero. Va provocar una minicrisi al Govern, ja que el ministre d’Indústria, Miguel Sebastián, es va plantar i va dir: «Això és Europa, Lukoil no hi pot entrar». I no hi va entrar. Però Joan Carles va fer ‘lobby’ a favor de l’empresa que assessorava la seva amant i que tenia com a responsable a Goldman Sachs un amic seu mexicà. I, de fet, va ser el primer dirigent d’Europa que va rebre Medvedev, president rus.

¿Té motius Corinna per témer per la seva vida, com ha dit?

Ha demandat Joan Carles per difamació i per assetjament davant la High Court de Londres, per ser seguida il·legalment pels serveis espanyols d’intel·ligència, cosa que allà és un delicte penal. Joan Carles haurà de respondre i ja ha contractat el bufet Clifford Chance, la minuta serà astronòmica. És kafkià, cada vegada ha de posar més diners: per regularitzar els comptes, per pagar aquest caríssim bufet... D’on treu els diners? Diu que l’hi deixen. És a dir, cada vegada s’enfonsa més.

Vista la situació, ¿a qui preferiria deixar diners perquè els guardés: a Corinna o a Joan Carles?

A cap dels dos.

¿El frau és el rei o la monarquia en general?

Jo he escrit un llibre sobre el rei, no sobre la monarquia. L’únic que faig és investigar l’origen de 100 milions de dòlars, seguint el seu itinerari. És clar, seguint l’itinerari et trobes moltes coses. Al meu parer, Joan Carles no ha fet honor al seu lloc de cap d’Estat. En aquest sentit, és un frau.

¿La monarquia sobreviurà a tot això?

Crec que sí, però amb dificultats. Perquè Joan Carles va realitzar una abdicació d’emergència arran del cas Noos, el 2014. I jo em pregunto: ¿Ni ell ni Álvaro de Orleans li van dir res a Felip de les dues fundacions a Suïssa, d’una de les quals n’és beneficiari ell mateix? Felip VI va dir que no en sabia res i el 2019, després d’una reunió amb el seu pare, va anar un notari per renunciar als diners que hi pogués haver a les fundacions. Després, durant un any no en va explicar res fins a l’endemà que es decretés l’estat d’alarma per la Covid, quan ens va dir que li havia tret l’assignació a Joan Carles. Més que coronavirus, semblava corinnavirus. Ah, i va renunciar a l’herència, tot i que renunciar a l’herència d’algú que no ha mort pot tenir valor simbòlic, però no jurídic. Quant a Joan Carles, fa més d’un any que és a Abu Dhabi. Ja veurem com acaba. Marxar és molt fàcil, tornar és més difícil.

¿No creu, per tant, que Felip no en sabés res?

No, no ho crec. És elemental que, si algú t’ha de succeir com a rei, li expliquis que l’has posat com a segon beneficiari a la fundació Lucum, que ha rebut 100 milions de dòlars del rei Abdul·là de l’Aràbia Saudita.

Alguns mitjans diuen que hi ha un complot contra la monarquia, un complot del qual ara vostè deu formar part.

El que hi ha hagut és un poble espanyol que ha assistit amb una calma notable a l’elevació de Joan Carles a cap d’Estat per imposició de Francisco Franco. Hi va assistir amb sentit comú, malgrat que no es consultés amb un referèndum. I ara assisteix a la corrupció que representa Joan Carles I amb molta naturalitat, no hi veig cap convulsió.

Això és Espanya, estem molt acostumats a corrupcions.

El meu primer llibre a Espanya va ser sobre Ruiz Mateos y Rumasa, el segon sobre Mario Conde, després vaig escriure sobre De la Rosa –els tres relacionats amb el rei–, després sobre Bárcenas i el PP i ara aquest sobre Joan Carles I. És una saga.

¿El principal enemic de la monarquia és la monarquia?

Joan Carles és una amenaça per a la institució monàrquica, fomenta el descrèdit. És com Pablo Llarena, perquè la seva incompetència va enfortint Puigdemont i l’independentisme.

¿Ens van vendre un rei de conte?

Ens van vendre un rei totalment de conte, amb llit rodó dels mitjans de comunicació amb el joancarlisme.

¿Li agraden més els diners o les dones?

Això ha de venir junt, si no, no li serveix.

¿Tot es redueix als cent milions del llibre?

Hi ha molt més. Un tema interessantíssim és el regal del sultà de Bahrain: 1,95 milions de dòlars en bitllets, un sobre l’altre en una maleta, el 2010. El rei va a Suïssa i li dona la pasta a Arturo Fasana, el gestor que té allà, i l’ingressa en un banc.

He de suposar que aquesta maleta amb els diners no passa controls de duana.

Ningú la mira, el rei viatja al seu jet de les Forces Aèries.

Jo mai m’he trobat amb ningú que em faci aquests regals. ¿Per què ell sí?

Perquè sempre ha festejat la monarquia alauita i ha volgut vendre aquí, a Espanya, que a l’Aràbia Saudita hi ha un procés de transició cap a la modernitat. D’alguna manera n’ha sigut el propagandista. Si et fixes en les relacions que ha anat teixint amb els països del Golf, dius: «Quina premonició que té aquest home», perquè durant molts anys va atorgar distincions a alts dirigents d’aquells països, i miri on ha acabat: a Abu Dabhi (riu).

¿Si per ser rei fessin falta oposicions, Joan Carles les hauria aprovat?

No.

¿Com quedarà per a la història?

Depèn de diversos factors. Des de gener té 83 anys, crec que hauria de començar a fer el testament. ¿Què dirà? ¿A qui deixarà la seva fortuna?

A mi no em miri.

Ell assegura, amargament, que Felip no el va felicitar quan va complir 83 anys, a veure quant deixa al fill i les filles. Això d’una banda. De l’altra, ¿quan tornarà? ¿Morirà als Emirats Àrabs? Serà difícil que el seu funeral sigui d’Estat.

¿El considera un exiliat?

Està autodesterrat. Almenys el seu avi Alfons XIII va triar llocs menys exòtics: Montecarlo i França.

¿És cert que cobrava un percentatge per cada barril de petroli que Espanya comprava a l’Aràbia?

Es deia que cobrava a través del seu amic Colón de Carvajal. No ho puc afirmar, és una de tantes històries que corren. Però sí que és cert que quan Manuel de la Rosa era representant a Espanya de Kuwait Investment Office (KIO), li va girar cent milions de dòlars. Que curiós que siguin sempre cent milions de dòlars.

Deu ser que no aixeca el cul de la butaca per menys d’aquesta quantitat.

Cent milions que van anar a parar una banca suïssa i que ara han reaparegut. En la investigació de la fiscalia ha aparegut un trust a Jersey amb 20 d’aquells cent milions a nom d’un testaferro –Joaquín Romero Maura– a qui no es pot interrogar perquè pateix Alzheimer.

¿S’ha envoltat sempre de llepes incapaços de dir-li «això no es pot fer»?

N’hi havia un que no, un que li deia que el que feia estava malament: el general Sabino Fernández Campo era capaç de dir-li les coses a la cara. I al rei no li agradava que l’hi digués, no vol que li portin la contrària. Per això va ser rellevat com a cap de la Casa Reial.

¿Què li diria si el tingués davant, al meu lloc?

Li diria que és un frau.

Notícies relacionades

Surten a llum els diners que Pedro Sánchez té al banc

Una carta redactada pel president

Vagi amb compte, que hem quedat que no li agrada que li diguin segons quines coses.

És un gran relacions públiques i té una extraordinària capacitat d’empatia. Per tant, té una capa de tefló i li rellisca tot el que li diguin.