Les tres claus de la setmana política

Patronals, sindicats, organitzacions sectorials, lobbistes, mitjans de comunicació i gent especialitzada en la influència encara no han descodificat si aquesta crisi de Govern va ser un acte d’audàcia llargament meditat o una altra temeritat basada en la improvisació en la biografia de Sánchez. A favor de l’audàcia hi ha el positiu impacte que han tingut les incorporacions a l’interior del PSOE. Un tendeix a pensar que la mida dels ministeris assignats a cada alcaldessa es correspon amb exactitud al nombre de delegats que aportarà la seva federació en el congrés socialista de l’octubre.

Si això és així, feia temps que Sánchez preparava minuciosament els relleus, se suposa que amb qui des de dilluns són el seu nucli més pròxim: Félix Bolaños, Óscar López i Santos Cerdán. Però alguns indicis assenyalen que hi va poder haver molt d’improvisació, tant per la precipitació en la comunicació a alguns dels nous ministres, com per la ignorància de la sortida d’alguns defenestrats, especialment els del nucli dur del president.

La peça que falta per entendre les causes del que ha passat i les claus del nou ordre és saber per què, quan i com es va trencar el vincle entre Sánchez i José Luis Ábalos, un dels seus incondicionals de primera hora. La gent, quan no sap les coses se les inventa. Hi ha teories conspiradores que centren la ruptura en un presumpte escàndol que pot esquitxar l’exministre i exsecretari d’organització. Ja ho veurem.

Altres rumors neguen la ruptura i esperen amb ansietat de quina manera recol·locarà el president del Govern Ábalos, de la mateixa manera que ja ha assenyalat Carmen Calvo com a futura presidenta del Consell d’Estat.

La versió més perversa és que Sánchez va practicar un cert grau de sadisme i va parlar amb cadascun dels tres puntals sobre els canvis que es disposava a fer i no va ser fins a l’últim minut quan els va comunicar com els afectaven personalment. Excessivament pervers. 

Amb tot, els més descol·locats són els que no van saber anticipar la caiguda d’Iván Redondo. Si va ser a petició pròpia, com va insinuar en la seva nota, hi ha molta gent enfadada perquè no els va avisar. Si va ser després d’un pols amb Sánchez, està clar que tot el que tingui la seva empremta passarà a millor vida. Certa gent a Espanya, especialment del món de l’empresa i de Catalunya, va creure a ulls clucs la llegenda del poder de Redondo.

Un exministre em va dir fa uns mesos a propòsit d’això: «No t’equivoquis, qui mana és Sánchez». Però no tothom va rebre aquest missatge. L’omnipresent cap de gabinet parlava el mateix llenguatge que molts influencers del Washington-Madrid. I preferien parlar amb qui els entenia abans que amb qui manava. Projectes europeus, permutes accionarials, opes amistoses i relleus a la cúpula de l’Ibex 35 es feien realitat a la taula del fontaner. I només els que van arribar a plantejar-se a la del president tenen l’aparença de convertir-se ara en realitat.

Aquesta mena de viudes de Redondo deambulen aquests dies maleint el president a qui fa quatre dies li reien totes les gràcies. Els que volen ser amb el poder i dins el poder amb qui mana, moren cremats quan no aconsegueixen identificar la força de cada figura de l’entorn presidencial. I ja se sap que els grans amors ofesos tendeixen a convertir-se en grans odis, fins i tot més intensos que els estructurals.

A Espanya hi ha una cultura d’aproximació al poder que té reminiscències cortesanes, en lloc de defensar legítimament els seus interessos i buscar les coincidències es limiten a festejar qui creuen que mana.