Una vida a l’ostracisme

Jordi Pujol busca qui li escrigui

  • Des d’un humil despatx, l’expresident mira de rescabalar la seva imatge sense especial il·lusió a continuar fent anys

Jordi Pujol busca qui li escrigui

JOAN MATEU PARRA

3
Es llegeix en minuts
Fidel Masreal
Fidel Masreal

Periodista

ver +

¿Què fa algú que està a punt de fer 91 anys amb la seva dona de tota la vida greument malalta d’alzheimer, amb tota la família imputada en un greu cas de corrupció i a les portes d’anar a judici, amb el projecte polític de tota una vida en revisió crítica i amb el món que va conèixer absolutament potes enlaire? Doncs si aquest algú es diu Jordi Pujol, fa dues coses: aguantar i mirar d’aconseguir que algú li escrigui. Que algú el rescabali. No sense assumir, en privat, que no li fa una especial il·lusió continuar fent anys.

El que va ser president de la Generalitat durant 23 anys ha emprès un lent i progressiu intent d’aixecar cap després de l’escàndol de la seva confessió. De la confessió d’haver defraudat, amb tota la seva família, una gran quantitat de diners ocults a Andorra, que es va anar multiplicant amb els anys. Ell, Pujol, el que va fer de les virtuts morals i les lliçons d’ètica una premissa de la seva acció política, que va afirmar que la corrupció és utilitzada sovint sense base com a arma política, que va parlar d’una crisi de valors i va dir que no hi ha ètica sense responsabilitat.

L’escut dels fills

Ara, pendent de judici, té previst apel·lar-hi, a la responsabilitat. Acudirà davant el jutge proveït d’una gran mampara per atraure cap a ell el que, segons ell mateix sap, haurien d’assumir alguns dels fills. Se sent responsable de no haver actuat quan alguns dels set, en especial, el primogènit, van fer negocis en què l’ètica i la responsabilitat no van aparèixer, i sí el poder del cognom.

És més, Pujol sap també que el seu partit de tota la vida, Convergència, es va finançar de forma irregular. Com tots, afegiria l’expresident en un rampell de l’autoestima i el geni que encara li queden. Un rampell com el d’afirmar que «si es toca la branca d’un arbre, cauran totes». Aquesta va ser l’amenaça que va abocar al Parlament un Pujol acorralat després de la confessió, desafiador amb els dards de l’oposició, a qui va acusar d’alimentar rumors («diuen, diuen, diuen...»).

Escriure a l’esperança

Però després hi ha el Pujol íntim, el que es reclou en una petita oficina del carrer Calàbria de Barcelona i continua rebent visites, fent trucades i mirant d’aparèixer a l’arena pública parlant de cooperació al desenvolupament (en un documental de TV-3), o anant a visitar una important empresa a Lleida que vol explicar-li els seus plans. O mantenint converses sobre Joe Biden, el paper de la UE i el futur de les identitats.

I allà apareix el títol del seu llibre, ‘Entre el dolor i l’esperança’, de la mà de Vicenç Villatoro. Sí, Pujol guarda una mica d’esperança respecte a la humanitat. Estàllegint ‘L’endemà de les grans epidèmies’, de José Enrique Ruiz-Domènec, un repàs de les grans pandèmies de la història en què la tesi és que, després de cada un d’aquests sotracs, el món ha fet un salt endavant.

El Pujol esperançat lluita contra el Pujol flagel·lat, vilipendiat i repudiat pels seus fills polítics. El que sap perfectament que tot el que digui en públic queda absolutament filtrat per aquella confessió, per uns presumptes delictes d’una extrema gravetat. Llavors confessa que, malgrat que mentalment segueix lúcid i físicament sencer, ell no està bé.

No hi haurà independència

Notícies relacionades

També té motius per a la tristesa política. Als seus textos, breus i afilats, admet un gran desgavell intern a Catalunya, parla de desordre i demana tancar files. És més, després d’haver assumit fa uns anys l’opció independentista, ara escriu que «ha quedat clar que, molt probablement, Catalunya no podia independitzar-se», però també que «la no solució al tema català té efectes molt negatius per a Espanya». I remata: «Catalunya ha de fer una reflexió seriosa sobre com ha conduït el conflicte. Espanya, també».

Però Pujol, orfe d’honra, és també orfe de partit. Del seu, Convergència, en guarda un cub de pedra en un racó del despatx i un petit grapat d’amics a qui truca regularment. Perquè, malgrat tot, sí, Pujol té qui li escrigui.