Jordi Sànchez guanya pes a Junts per Catalunya

Els que coneixen bé Sànchez remarquen la gran capacitat de disseny a llarg termini i el defineixen com un animal polític. No en va, es tracta d’un dirigent procedent de posicions progressistes que va expressar a La Crida a la Solidaritat, la Fundació Jaume Bofill i al costat del Síndic de Greuges; i que posteriorment va treballar en l’espai sobiranista de l’ANC.

Sànchez i Puigdemont tenen molt en comú, com la seva capacitat implacable d’imposar-se als seus rivals amb maniobres discretes. A l’ANC, Sànchez va superar la candidata a la presidència de l’entitat més votada inicialment, Liz Castro. En l’operació per formar la candidatura independentista unitària –que va prendre el nom de Junts pel Sí– Sànchez va tenir un paper clau per doblegar la voluntat d’Oriol Junqueras, líder d’ERC, en una cimera al Palau de la Generalitat. I en els dies clau previs a la declaració unilateral d’independència (DUI), ja des de la presó, va traslladar al Govern de Puigdemont, a través del Síndic de Greuges, Rafael Ribó, el missatge que s’havien de convocar eleccions. Puigdemont hi va estar d’acord, però finalment va proclamar la DUI.

Les diferències

El seu entorn descriu el secretari general de Junts, citant alguns d’aquests moments clau de la seva trajectòria, com algú amb una gran capacitat de visió a llarg termini i amb un missatge sobretot de transversalitat independentista, procedent de posicions d’esquerres, per aconseguir posicions majoritàries. Poques vegades Sànchez ha desplegat una retòrica desafiadora respecte a l’Estat com sí que manté sovint Puigdemont. Es tracta de discrepàncies no frontals, però que mostren que es tracta de dos perfils diferents. L’expresident cedeix a Sànchez el timó del partit, entre altres qüestions perquè, des de Waterloo, no pot exercir aquesta funció executiva i prioritza el seu paper en clau internacional i la seva condició d’eurodiputat.

Repassant les intervencions del secretari general, s’observa en especial un discurs que cita l’amenaça d’un nou desacatament, però que sempre el vincula a procediments democràtics. En una entrevista a EL PERIÓDICO des de la presó de Lledoners l’octubre del 2020, Sànchez apel·lava que «la combinació de desobediència, dret a la protesta i les urnes suma, de ben segur, recolzament social a una causa justa». «El procés ho ha demostrat», deia.

També remarca, en algunes de les seves intervencions, una presa de posició detallada sobre l’agenda governamental, reclamant «bon govern, represa econòmica, redistribució efectiva per combatre la crisi social a través de polítiques públiques i que no s’encongeixi davant la confrontació a què ens aboca l’Estat». Puigdemont, en canvi, prioritza en les seves comunicacions la confrontació identitària i, com explica el seu entorn, l’expresident difícilment és superable en independentisme.

La lleialtat

Notícies relacionades

ERC es resigna a cedir Economia a Junts

El TS mou fitxa contra Delgado

Una altra diferència òbvia és la seva procedència ideològica i l’estil de treball polític. Puigdemont és més explosiu a l’hora de parir projectes i arrossegar suports multitudinaris, mentre que Sànchez se centra més en el disseny de plans. Tot això, sens dubte, amb una comunicació constant entre tots dos en què exposen les seves diferències.

El temps i les possibilitats d’un i l’altre de fer política efectiva marcaran l’evolució del lideratge de Sànchez en un partit de recent creació i en què conviuen ànimes de procedència dispar.