El terratrèmol de Múrcia i Madrid

Els secrets i dades clau de la crisi més greu del centredreta espanyol

  • L’ansietat d’Ayuso per treure del circuit Cs amb unes eleccions ve de lluny, com els contactes secrets dels socialistes i taronges

  • Al PP hi ha dubtes sobre si Casado va pactar o va acatar l’avançament electoral a Madrid després d’un tsunami polític en què Sánchez es va implicar personalment

Els secrets i dades clau de la crisi més greu del centredreta espanyol
Es llegeix en minuts

Les relacions entre el PP i Cs han saltat pels aires. El centredreta espanyol està trencat. Vox es frega les mans intentat recollir els trossos per convertir-los en vot ultra. Els populars busquen la manera de no difuminar-se amb les mocions de censura que els han presentat a Múrcia, Madrid i Castella i Lleó i Ciutadans, després d’un notable error de càlcul, corre el perill de perdre dos governs autonòmics en un moment de màxima debilitat. A més, Inés Arrimadas, si decideix aguantar al seu càrrec, està en risc de viure una desbandada taronja davant l’opa hostil que Pablo Casado ha llançat contra tots els seus càrrecs i a tot el país. La dreta viu una guerra amb conseqüències encara per escriure, unes eleccions madrilenyes a la vista i uns secrets i dades clau que EL PERIÓDICO explica a continuació. Tot va començar el juny passat...

Primers moviments entre bambolines

La popular Isabel Díaz Ayuso va arribar al juny del 2020 bregada d’enfrontar-se al Govern per l’estat d’alarma. A més, les tensions i diferències de criteri sobre la gestió pandèmica amb el seu soci de coalició, Ignacio Aguado (Ciutadans), eren indissimulables. Ayuso i els seus assessors, convençuts que amb la crisi de la Covid havien desenvolupat múscul polític, van plantejar a la cúpula del PP, entre bambolines i abans de l’estiu, forçar un avançament electoral a Madrid. Doble objectiu: treure’s de sobre els taronges, a qui no suportaven ni professionalment ni personalment, i convertir la suposada empenta d’Ayuso en més escons. Pablo Casado s’hi va negar. Va entendre que ni era el moment adequat ni a ell li convenia que passés aquest examen públic la ‘lideressa’ madrilenya, molt encoratjada els últims mesos fins al punt de desatendre reiteradament les directrius de Génova.

D’altra banda, l’obligatorietat de renovar periòdicament l’estat d’alarma al Congrés va anar acostant Inés Arrimadas al PSOE durant la primera onada de pandèmia. Els seus deu diputats van recolzar el Govern. Els socialistes, en paral·lel, van pressentir que la jugada amb Cs podia anar més enllà del Parlament. La relació entre les dues organitzacions es va començar a estrènyer amb discreció. Encara més després de les eleccions catalanes. Carlos Cuadrado, vicesecretari general de Ciutadans, i Félix Bolaños, secretari general de la Presidència i home per a tot a la Moncloa, van augmentar els contactes. El PSOE volia el suport dels d’Arrimadas per clavar un triple cop a Casado: a Madrid, Castella i Lleó i Múrcia, presentant mocions de censura. Es va començar a estudiar la qüestió, tot i que Cs assegura que sempre va valorar fer-ho a Múrcia i res més perquè allà hi havia «corrupció». 

Xivatada i alarma popular

Les esmentades converses entre el PSOE i Cs van fructificar dimarts passat. Només 24 hores abans, càrrecs autonòmics i locals de Ciutadans a Múrcia es van traslladar a Madrid per reunir-se amb la direcció nacional. Van emfatitzar que la convivència amb un PP que titllen de «corrupte» es tornava insuportable. Aquest era el seu argument. Es va decidir fer el pas endavant: hi hauria moció de censura a Múrcia. El mateix dilluns, a la nit, la secretària general dels taronges, Marina Bravo, va telefonar barons de la seva organització com Juan Marín –també en coalició amb el PP a Andalusia– per explicar-los la jugada. L’endemà, dimarts 9, Carlos Cuadrado, vicesecretari de Cs, se’n va anar a Múrcia per reunir-se amb els seus i preparar una doble moció de censura: una que fes caure el president autonòmic i una altra per trencar als ajuntaments de la regió.  

L’explosiva decisió va arribar a orelles del president de Múrcia, el popular Fernando López Miras, dimarts a la tarda. Res era oficial encara. Un càrrec taronja li xiva. Ell, ràpidament, va alertar el seu cap, Pablo Casado i el seu secretari general, el també murcià Teodoro García-Egea. També es va avisar altres dirigents del PP rellevants, sobretot els que tenien aliances amb Cs, com la madrilenya Isabel Díaz Ayuso..., i aquí va arribar la segona tempesta. La presidenta va acordar amb Casado (o l’hi va imposar aquesta vegada, segons altres versions) que avançaria les eleccions si a Múrcia hi havia moció.

Ayuso es posa les pintures de guerra

Va arribar dimecres, 10 de març. Bomba informativa: moció de censura del PSOE i Cs a Múrcia. El pla de venjança ‘a la madrilenya’ es va posar en marxa. Díaz Ayuso va anar a la reunió setmanal del seu Consell de Govern de Madrid, aparentment sense novetats i sense haver rebut prèviament cap missatge «tranquil·litzador» del seu exvicepresident, Ignacio Aguado, per frenar les seves intencions. Això és el que sosté el seu entorn. Els que envolten Aguado diuen que això era innecessari perquè mai es va pensar en una moció.

 Al conclave governamental es van repassar els temes previstos en agenda mentre, segons alguns dels presents, ella no parava de mirar el mòbil. Dotzenes de missatges, entre altres, del seu director de gabinet, Miguel Ángel Rodríguez. Tots ja sabien el que passava a Múrcia. Al finalitzar la sessió, Ayuso va demanar la paraula i va deixar anar la segona bomba: convocava eleccions. Xoc a Ciutadans... «¡Això no es pot fer! ¡Això no es pot fer!», va protestar Aguado. Els altres cinc consellers de Cs es van afegir als retrets i van demanar que fes marxa enrere. La presidenta s’hi va negar.

Malgrat tot, consellers d’una banda i l’altra es van acomiadar amigablement, donant per descomptat que treballarien junts fins al 4 de maig. Però no. Passada l’hora de dinar es va emetre un comunicat des de la comunitat confirmant que Ayuso cessava tots els consellers taronges. Va fer el mateix amb tots els seus càrrecs de confiança. Sense pietat.

Cites d’urgència a Génova i Ferraz

Es van succeir les rodes de premsa. Els missatges a les xarxes socials. Tsunami polític. Els populars (amb algunes excepcions) van lloar el tacticisme defensiu d’Ayuso. Els taronges, entre la fúria i l’estupefacció. Enmig del terrabastall de dimecres al matí, el líder de Més País, Íñigo Errejón, va registrar una moció de censura a Madrid que suposadament frenava els plans electorals d’Ayuso. Els socialistes madrilenys, quan van tenir el vistiplau de la Moncloa, van fer el mateix. Les dues organitzacions d’esquerra van al·legar que les seves mocions s’havien presentat abans que el decret de dissolució de la Cambra fos firmat oficialment. La mesa del Parlament –presidida per Cs– així ho va entendre i ho va admetre a tràmit. El PP va negar la major, va assegurar que aquest decret es va rubricar a mig matí i va parlar de «prevaricació». La realitat és que no va enviar a la premsa un certificat per intentar provar l’hora de la firma fins a passades les vuit del vespre. Si les mocions són vàlides o si preval l’avançament electoral és una decisió que prendran els tribunals, on ha anat a parar aquesta controvèrsia.

Durant el dimecres 10 el disloqui va anar a més. El PSOE va registrar una altra moció a Castella i Lleó, malgrat no comptar aparentment amb Cs. Díaz Ayuso va comparèixer públicament per sentenciar que ara tocava triar entre «socialisme o llibertat». A l’acabar la roda de premsa, la presidenta es va reunir amb Casado. Entre les 16 i les 17 de la tarda, sense fer-ho públic. «Calia analitzar l’embolic que havíem armat», expliquen des de l’entorn d’Ayuso. A la seu del PSOE, a Ferraz, passa el mateix. Pedro Sánchez va reunir el seu cap de gabinet, Iván Redondo; el seu secretari d’Organització, José Luis Ábalos; la portaveu parlamentària, Adriana Lastra; el secretari de Coordinació Territorial, Santos Cerdán, i el líder del PSM, José Manuel Franco, per analitzar tots els escenaris.

11-M esquitxat de politiqueig

Dijous a la matinada es publica per fi al BOCM la dissolució de l’Assemblea. L’endemà arribava un altre 11-M. Tocava homenatjar les víctimes del terrorisme. Però va ser inevitable el protagonisme del ‘politiqueig’: Casado va esquivar Arrimadas. La guerra estava declarada. La tarda abans el secretari general del PP, García-Egea, va convidar públicament càrrecs de Cs a passar-se a les seves files. El mateix amb els seus votants. Opa als taronges, que en realitat es venia buscant des de feia mesos en forma de «refundació», però des d’ara hostil i sense límits.

Arrimadas va revelar a la premsa que havia telefonat Casado per avisar-lo que només recolzaria una moció de censura a Múrcia, res més. No entenia el que havia passat a Madrid. Per ella l’excusa popular que esperaven una altra moció a Ayuso era propaganda. Casado li va replicar: la trucada de Arrimadas va arribar «tres hores després» que es conegués la moció a Múrcia. A ell això ja no li servia. La vicealcaldessa madrilenya, Begoña Villacís, de Cs, li va dir al cap del PP en veu baixa (però audible per als micròfons de les càmeres): «Ens heu fotut». Precisament Villacís és una de les taronges que va córrer a comparèixer públicament amb el seu soci de coalició del PP, en aquest cas l’alcalde José Luís Martínez-Almeida, per proclamar que el seu pacte era intocable i que no cauria per l’‘efecte Múrcia’. El mateix va passar a Andalusia i Castella i Lleó... hi havia guerra, però no tothom es mostrava disposat a sortir al camp de batalla. 

Divendres de transfuguisme

Notícies relacionades

Però la partida no s’acaba fins que es mou l’última fitxa. I el secretari general del PP, García Egea, era a Múrcia des de dimecres ordint un pla per intentar frenar el setge. Va trobar una tecla per prémer, tan polèmica com a priori efectiva: tres diputats de Cs estaven disposats a ser trànsfugues, malgrat haver firmat el text de la moció de censura. El preu (que se sàpiga) era entrar immediatament o continuar al Govern regional.

El pla del PSOE i Cs va quedar aparentment fet miques i amb Arrimadas a la corda fluixa. Tot i així, mantenen viva la moció amb l’esperança que altres diputats murcians, sense excloure de la seva càbala exmembres de Vox, els recolzin per fer fora López Miras… ¿I ara? CONTINUARÀ.