JxCat decideix aquest cap de setmana el seu candidat efectiu a les eleccions catalanes

Junts per Catalunya va néixer, la tardor del 2017, com un intent de Carles Puigdemont de reeditar l’aliança del 2015 amb ERC (Junts pel Sí), sobretot perquè les enquestes donaven vencedors els republicans. La negativa d’Oriol Junqueras a sotmetre’s de nou és la que va acabar de donar forma a l’instrument puigdemontista, una coalició electoral, barreja de membres del PDECat, d’una banda, i de fidels i incondicionals seguidors de l’expresident, de l’altra. A aquests fidels, Puigdemont els va guardar papers de relleu. I és que el PDECat, durant l’‘octubre de la DUI’, i tal com demostren les converses de Marta Pascal amb el ‘lehendakari’ Urkullu, va mirar més de frenar el líder independentista que de tancar files amb ell.

Després de tres anys, ja com a partit polític aliè al PDECat des d’aquest estiu, i després que Puigdemont hagi renunciat a presentar-se com a cap de llista efectiu per Junts, aquestes dues ànimes, la postconvergent (amb el conseller Damià Calvet) i la dels ‘nouvinguts’ (amb la diputada Laura Borràs) es baten en duel en les primàries d’aquest cap de setmana per designar el presidenciable. Fins ara, en la votació prèvia, la de la mateixa presidència del partit, les dues sensibilitats es van arrecerar sota la gran ombra del líder indiscutible. El tercer aspirant que havia aconseguit els avals per sorpresa i partia amb nul·les opcions, l’advocat i exregidor Jaume Ferrés, ha decidit retirar-se in extremis i demana el vot per Borràs.

Això sí. El temps transcorregut ha erosionat la relació de Puigdemont amb Borràs, la gran favorita per al triomf, en altre temps pelegrina freqüent a Brussel·les, en els mesos previs al 21-D, i avui més llunyana de l’expresident i més pròxima a Quim Torra. I és que Borràs, primer com a consellera de Cultura i, després, com a diputada a Madrid, s’ha llaurat un gran carisma entre les bases del partit. Potser massa per a un Puigdemont allunyat físicament de Catalunya, sobretot si, com indiquen les enquestes, Junts cau front ERC i s’ha de reestructurar el partit acabat de crear.

Confrontació oberta

Borràs mostra el seu idealisme insubornable com el seu gran aval. Ella és qui, des de la tribuna del Congrés, busca mantenir ben alta la tensió amb l’Estat i apel·la, fins i tot, al ‘llegat de l’1-O’ i a la unilateralitat. Aquestes setmanes, sense anar més lluny, en el debat sobre els Pressupostos Generals de l’Estat, dels quals renega i que utilitza per acusar ERC de seguir pràctiques «autonomistes» i de buscar el peix el cove.

Notícies relacionades

Illa compareixerà el dimarts al Parlament per donar detalls sobre l'apagada

El Govern té un pla b amb reserves de gasoil per si hi ha una altra apagada

Calvet, per la seva part, beu encara de maneres més moderades de fer política, més ‘estil convergent’. Prioritza la gestió, el diàleg amb l’Estat, un referèndum acordat i xifra «en una generació» el temps que pot transcórrer fins a la secessió catalana.  Si, com desitjava Puigdemont, el PDECat hagués entregat les armes i s’hagués integrat dòcilment a Junts, Calvet, sens dubte, comptaria amb totes les de guanyar.

Les paradoxes de la política, amb tot, atorguen un fil d’esperança al conseller. I malgrat que el discurs de Borràs es pugui assemblar més al de Puigdemont que el de Calvet, aquest desafiament al lideratge de Waterloo ha permès que l’entorn de l’expresident i destacats presos a Lledoners (com Josep Rull i Quim Forn) s’hagin ‘mullat’ subtilment, uns, i obertament els reclusos, a favor de Calvet.