UN INTERMINABLE CONFLICTE

Sàhara-Marroc, una guerra del blanc i negre al color

La ruptura de l'alto el foc entre el regne alauita i els sahrauís coincideix amb el 45è aniversari de la Marxa Verda

Sàhara-Marroc, una guerra del blanc i negre al color
9
Es llegeix en minuts
Miguel Ayala

Hi ha ferides que no es tanquen malgrat que hagi passat gairebé mig segle. I les conseqüències derivades de la Marxa Verda, de la qual es compleixen aquests dies 45 anys, és un exemple d’això. Les Canàries, una regió vinculada històricament a aquell esdeveniment a causa del nombre d’illencs –prop de 15.000– que van haver d’abandonar a la carrera l’antiga colònia del Sàhara juntament amb milers de peninsulars, continua sent un territori summament sensible a la problemàtica derivada de la fugida espanyola i el seu posterior incompliment de celebrar un referèndum d’autodeterminació entre la població sahrauí –epicentre de tot el conflicte–.

Aquests fets encara avui continuen generant greus problemes entre el govern marroquí i la República Sahrauí que, a través del Front Polisario, va declarar dissabte passat l’estat de guerra a tot el seu territori a causa de l’escalada de tensió amb el regne alauita a la bretxa il·legal d’El Guerguerat, una regió que, tot i que controlada pel moviment sahrauí, funciona il·legalment com un pas fronterer en zona sahrauí del Marroc i Mauritània. Les autoritats marroquines van reconèixer divendres que van haver d’efectuar trets a la zona per dissuadir civils, acció que per als habitants dels territoris de l’antiga colònia significa trencar l’alto el foc per l’exèrcit alauita.

El Front Polisario va decidir fa 23 dies bloquejar la via de Guerguerat, únic accés comercial entre el Marroc i Mauritània per protestar contra el fet que la missió de les Nacions Unides per al Referèndum del Sàhara Occidental (Minurso), emplaçada al terreny des del 1991, no hagi organitzat el referèndum pel qual fa 45 anys que esperen. L’organització sahrauí pretenia cridar l’atenció a la comunitat internacional dies abans que el Consell de Seguretat de l’ONU es reunís el 30 d’octubre per decidir si renovava el mandat de la Minurso. Poc va ajudar a aquesta ja per si tensa situació el missatge llançat el 6 de novembre passat pel rei Mohamed VI amb motiu de l’aniversari de la Marxa Verda, en el contingut de la qual defineix la República Democràtica del Sàhara com a «ens fantasma».

L’arenga de Mohamed VI

«El Marroc no es mourà de les seves postures ni li pertorbaran les estèrils provocacions i desesperades maniobres que les altres parts porten a terme, que, en realitat només són una mera fugida cap endavant que succeeix després de l’enfonsament de les seves superades tesis», va afegir el monarca en el seu discurs a la nació. «En aquest sentit, volem reafirmar el nostre absolut repudi de les abominables pràctiques que intenten obstruir la natural circulació entre el Marroc i Mauritània, modificar la situació legal i històrica que preval a l’est del mur de seguretat, o aprofitar il·legalment les riqueses de la zona», va insistir el fill de Hassan II en la seva al·locució, una paraules que han encès encara més el poble sahrauí.

Des de l’Atlàntic fins al Nil, les quilomètriques sorres del desert han sepultat al llarg dels segles, segons es diu, pobles, temples, cultures... No obstant, passen 45 anys i no hi ha prou sorra que ofegui aquest conflicte, menys ara amb el xiulet de les bales solcant el cel de Guerguerat, un poblat de no més de 20 vivendes a quatre hores amb cotxe de Dakhla, antiga Vila Cisneros, una de les històriques localitats de quan el Sàhara era espanyol, en la qual residien famílies canàries. De fet, l’interès espanyol pel Sàhara Occidental va ser fruit de les activitats pesqueres portades a terme des de les illes Canàries a aquest calador. Durant molt temps, Villa Cisneros va constituir l’única presència espanyola al territori sahrauí i no va ser fins a la segona dècada del segle XX que la presència espanyola es va ampliar.

En la història de les Canàries no es pot obviar l’estreta relació que sempre han mantingut les illes amb l’Àfrica, però especialment amb el Sàhara. Qualsevol llar de les illes té algun familiar que, a la recerca de prosperitat quan la situació a Espanya després de la postguerra era insuportable, es va acabar instal·lant a Vila CisnerosSidi Ifni o Cap Juby, noms que van ressonar durant dècades en les següents generacions relacionats amb històries sorprenents en paratges exòtics, que als més petits de la casa els feia pensar en Lawrence d’Aràbia perquè a gairebé totes les fotos d’aquells familiars, qui no portava gel·laba lluïa el típic ‘tarbush’. Aquella màgia i tota la prosperitat, de sobte, es va veure truncada.

La fugida espanyola

Els canaris i la resta d’espanyols que residien al Sàhara es van veure obligats a abandonar-lo en el transcurs del 1975. Aquest èxode forçós es va produir durant tot l’any d’una forma pausada però sostinguda, tot i que es va intensificar de la nit al dia en els mesos de novembre per a la població civil i de desembre per a les unitats militars. Enrere van quedar records inesborrables, i per endavant, un deute històric amb les Canàries i amb els sahrauís. En el marc del procés de descolonització que s’estava produint a l’Àfrica, Àsia i Amèrica, l’Assemblea General de l’ONU va demanar a Espanya la descolonització del Sàhara el 1965. Una crida que aquest mateix fòrum repetiria cada any.

El 1974, Espanya va anunciar que en el primer semestre de l’any següent celebraria un referèndum d’autodeterminació al territori –l’etern origen de tot–, missatge que va ser captat per la població espanyola, que immediatament, amb comptagotes, va iniciar la sortida del Sàhara. El juny del 1975, coincidint amb l’acabament del curs escolar, es produeix la primera arribada massiva a les Canàries. Entre els mesos de novembre i desembre es produirà l’evacuació definitiva amb la denominada ‘operació oreneta’.

La primera fase es va desenvolupar del 3 al 20 de novembre, just el dia en què va morir Franco –un detall important en aquesta història–, i afectava la població civil. La segona va suposar l’evacuació de funcionaris i personal imprescindible per a algunes empreses (uns quants bars, carnisseries, peixateries i botigues de queviures a més d’empleats de la planta de fosfats Fos Bucrás) i bona part de les unitats militars, i es va estendre fins al 20 de desembre. L’última va suposar el replegament militar a Vila Cisneros llevat per a uns quants centenars d’homes que es mantindrien a Al-Aaiun fins a abandonar un cap de platja al costat del port, el gener del 1976, consumant-se amb l’abandonament definitiu del Sàhara ja al febrer.

Des del novembre del 1975 i fins als primers dies del mes de desembre es va establir un pont aeri i marítim per facilitar el retorn de la població. Als barcos de línia regular ‘Viera’ i ‘Clavijo’ i ‘La Palma’ s’hi van sumar el ‘Ciudad de Huesca’, ‘Plus Ultra’ i l’‘Isla de Formentera’. La companyia Iberia va intensificar els seus vols per atendre la població civil. Unitats de Transport Naval i avions DC-4 s’ocupaven de la retirada dels soldats i pertrets amb destinació a les Canàries i Cadis.

Una marea de 400.000 persones

La cada vegada més arraconada dictadura s’esllanguia amb el colpista apagant-se a poc a poc, una cosa que va tenir molt en compte l’intel·ligent Hassan II, que va saber llegir entre línies i va veure el moment ideal el 6 de novembre del 1975 per arengar el seu poble en un missatge televisat, animant els més grans de 18 anys a iniciar una marxa pacífica cap als territoris del Sàhara espanyol. 350.000 civils i 80.000 membres de l’Exèrcit marroquí van formar aquella marea humana, il·lusionant per a ells, però que va suposar el principi del sofriment del poble sahrauí. L’operació va ser en un èxit rotund per part del monarca alauita que va regnar el país des del 1961 fins al 1999.

Hassan II va pronunciar aquell discurs hores després que el Tribunal de Justícia de la Haia llancés el seu veredicte sobre si el Sàhara Occidental era en el moment de la colonització per part d’Espanya un territori sense amo. Malgrat que el tribunal reconeixia el dret a l’«autodeterminació» de la població del territori, Hassan II va aprofitar la debilitat del règim de Franco i va convocar la Marxa Verda. Avui, els menors de 45 anys han crescut escoltant les històries dels seus pares i avis sobre aquella marxa. I el règim s’encarrega de recordar cada any l’epopeia –el 2015 van celebrar l’aniversari amb una exhibició d’armament als carrers d’Al-Aaiun i el cap de setmana passat Mohamed VI va llançar un dur discurs–, que, no obstant, ha tingut aquest 2020 conseqüències.

Amb aquell panorama, els canaris van anar abandonant l’antiga colònia. Al Puerto de la Luz arribaven gairebé tots els dies aquell 1975 barcos amb tota mena de càrrega. Cada família que arribava rebia 20.000 pessetes –120 euros–; 500 pessetes més –3 euros– per cada membre. A més, se li entregaven 500 pessetes més per cada persona i dia i un bitllet al lloc de la Península que s’escollís. S’estima que es van evacuar 8.000 persones i 15.000 tones de mercaderia. També van arribar a les Canàries els morts. Al cementiri de San Lázaro de Las Palmas de Gran Canaria es poden observar encara avui una zona de nínxols blancs en els quals s’allotgen aquells cadàvers que no van ser reclamats pels seus familiars. La majoria són els membres del III III Tercio de la Legión Don Juan de Austria morts el 1957.

Un cop econòmic

Els repatriats s’allotgen a casa de familiars o coneguts, pensions i hotels. Així mateix, s’aixequen els barracons de Pedro Hidalgo, en el con sud de la capital de Gran Canària, per satisfer la creixent demanda de vivenda. Pitjor sort corre la població nativa sahrauí que no ha volgut o pogut anar-se’n a les Canàries. Molts marxen al desert amb el Front Polisario o són detinguts per la policia i l’exèrcit marroquí. D’altres passen al nord, al Marroc o mostren la seva adhesió a aquest regne. Tot això durant uns dies difícils amb els espanyols encara allà.

Notícies relacionades

Per a les Canàries s’esvaeix un mercat i s’inicia la pèrdua del banc de pesca canari saharià, imprescindible en aquells moments per a l’economia de les illes. Les indemnitzacions rebudes pels empresaris no compensen, ni tampoc les amortitzacions dels crèdits, ni el volum d’impagats ni el fet que les Canàries comptessin llavors amb una producció de béns i serveis valorat en 65.000 milions de pessetes, dels quals 10.000 corresponia a la pesca i 2.500 al comerç amb la zona del Sàhara. Lluny dels números, són ara les persones, aquells a qui Espanya va deixar tirats al desert i els que reclamen que el Sàhara és marroquí, els qui continuen dilatant aquest conflicte del qual són els sahrauís els grans damnificats i qui més mal parats van quedar després de la sortida abrupta dels espanyols i l’absolut abandonament d’Espanya com a nació.

Així, la nova escalada entre el Front Polisario i el Marroc a la bretxa il·legal en el Guerguerat es va reprendre en el matí del 21 d’octubre, quan un grup de manifestants pacífics sahrauís es va instal·lar a la zona i van bloquejar la carretera. Les dues parts van iniciar hostilitats acusant-se mútuament de provocacions. Sense llavors haver d’arribar a intercanviar trets. La declaració de guerra del Front Polisario es va produir minuts després del discurs de Mohamed VI, precisament pel 45è aniversari de la Marxa Verda. El monarca va declarar que les seves forces armades portarien a terme una operació contundent contra els manifestants, com així ha sigut, anunci que va tenir resposta per part del Polisario. I tornar a començar.