Torra mana i Mas torna

No serà el dia 24, però sí el 26. Pedro Sánchez ha tornat a cedir davant de Quim Torra i altera l’agenda, però aconsegueix que la taula de diàleg iniciï la seva incerta etapa el mes de febrer, que és el que es va pactar el dia 6 al Palau de la Generalitat. Tot indica que la trobada a la Moncloa se celebrarà sense el relator que reclamava el cap del Govern català, una condició que no va explicitar en el seu moment i que ERC no secunda perquè sap que el Govern no transigirà amb l’evocació que comporta una mena de mediador que des de l’independentisme més incòmode amb aquesta iniciativa es pretén que sigui una personalitat estrangera. Dimecres que ve –el dirigent català és perseverant– plantejarà un «sistema de validació i proposta de mediació internacional».

Sembla nítid que tant el president del Govern com el de la Generalitat estan mesurant-se l’un a l’altre. Sánchez sap molt bé que el seu interlocutor pot dilatar la taula, però no assumir el cost de trencar el diàleg abans de començar, i Torra és conscient que controla el quadro de comandaments de la conjuntura, no només perquè és el legítim –tot i que vicari– màxim responsable del Govern, subjecte interlocutor de la taula acordada entre ERC i el PSOE, sinó també perquè en aquesta condició disposa de la facultat definitiva de convocar les eleccions quan ho consideri oportú.

A més d’adaptar-se a l’agenda de Torra, la Moncloa també assumeix l’ordre del dia que li proposa a la carta de dijous passat: exercici del dret d’autodeterminació, final de la repressió, amnistia i reparació. Sense oblidar els «exiliats» i, és clar, la qüestió de l’excarceració dels presos. Un plantejament de sortida que resulta extraordinàriament complicat –en termes jurídics i polítics– per al president Sánchez, que haurà d’oferir una negativa tan rotunda com ben plantejada per evitar que Torra tingui l’oportunitat de dinamitar la taula.

L’única raó per la qual el Govern cedeix tant terreny consisteix en l’exigència del seu soci, ERC, que requereix posar en marxa el diàleg com a estendard argumental de la precampanya, i després campanya, a les pròximes eleccions, de data per complet incerta. Mentrestant, el PNB, amb un paquet de transferències ja acordat, es dona per satisfet abans dels comicis del 5 d’abril.

El desgast de la Moncloa

En les actuals circumstàncies polítiques, el desgast de la Moncloa a l’encaixar les pretensions més radicals de Torra –és a dir, de l’independentisme més extrem o menys gradualista com és el dels republicans– resultarà erosiu. L’Executiu de Sánchez té oberts molts fronts i no són poc importants la revolta dels agricultors, el xoc amb els socis morats per la política d’immigració, pel projecte de llei de violència sexual que ha preparat Irene Montero i per la despenalització dels piquets, o tota la sèrie d’esdeveniments relatius a les relacions d’Espanya  amb la Veneçuela de Nicolás Maduro, entre altres temes importants.

I, alhora, i pel que fa a Catalunya, les dificultats –del tot esperables– per encarrilar la crisi augmenten: la reforma del Codi Penal comporta aspectes tècnics i polítics que cada dia es revelen de més envergadura, de manera que la pressió de l’empresonament dels polítics presos només podrà alliberar-se en el futur immediat mitjançant decisions penitenciàries, com ara, que els fiscals consideren un «tercer grau encobert».

A Madrid ja hi ha veus –la de l’exministre Miguel Sebastián, per exemple– que aconsellen a Sánchez que «llanci la tovallola» dels Pressupostos per al 2020 perquè ERC no estaria en condicions d’avalar els comptes corresponents a aquest any en els pròxims mesos. Els republicans volen alguns resultats objectivables de la taula de diàleg en què es juguen moltes cartes electorals, de manera que guanyar-li estabilitat sense preu a l’Executiu de coalició resultaria especialment arriscat. A la capital també hi ha certa ansietat per la decantació de les forces polítiques catalanes en la mesura que una obertura de l’espectre de partits podria oferir més possibilitats de composició de la crisi.

Aquest diumenge venç la inhabilitació d’Artur Mas  que torna així a la vida política de Catalunya amb un llibre sota el braç (es distribuirà el dia 25) titulat –missatge evident– ‘Cap fred, cor calent. El procés en primera persona’.  La pregunta és si l’expresident de la Generalitat, amb qui va començar el procés sobiranista i a qui se li va escapar de les mans, està amortitzat, com creuen molts dels seus anteriors i temperats col·laboradors i companys de CiU, o si encara disposa de reserves per jugar un paper. Hi ha qui suposa que Mas podria representar el rol de l’«heroi de la retirada», reconduint el seu propi impuls del 2012 cap a un pragmatisme superior que en aquest moment proclama Pere Aragonès en un altre llibre –la literatura procesista ja ha creat un gènere narratiu– en què l’estratègia republicana queda clara.

Puigdemont, a Perpinyà

Notícies relacionades

La Generalitat acudirà a la taula el 26-F en plena guerra interna

Sánchez enutja Torra al proposar que la taula de diàleg se celebri el 24-F

Tot i que la trobada de dimecres que ve no serà fàcil, a l’entorn de la Moncloa se suposa que no hi haurà ruptura, sinó una mera obertura del procés de diàleg, el desenvolupament del qual se supedita en una primera instància a un altre esdeveniment pròxim i considerat decisiu: la concentració a Perpinyà dissabte dia 29 amb la presència estel·lar de Carles Puigdemont. Es comptaran assistents, es llistaran el número i la qualitat dels dirigents que hi acudeixin, es descodificaran els discursos, però el Govern no reaccionarà públicament.

El tàndem que formen l’home de Waterloo i Torra, els dos predecessors del renascut Mas, són en la realitat pura i dura els que tenen el control dels esdeveniments a Catalunya. I, per tant, a la política espanyola.