Mas supera la seva inhabilitació sense ànim de tornar a ser candidat

Des de fa gairebé tres anys, Artur Mas no pot tornar a ser candidat. La sentència que el va condemnar per la consulta del 9-N del 2014 –juntament amb els llavors consellers Joana Ortega, Francesc Homs i Irene Rigau– li va impedir presentar-se a les eleccions. Fins aquest diumenge. No obstant, segons fonts pròximes a l’expresident, Mas no té intenció ni ganes de tornar a l’arena política.

La figura del successor de Jordi Pujol continua sent un termòmetre de l’evolució de l’antiga Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). Mas rep progressives mostres de recolzament i peticions perquè torni, en una intensitat directament proporcional a la complexitat cada vegada més gran de la crisi interna en tot l’espai postconvergent. 

Alhora, els fidels a l’expresident Carles Puigdemont creuen que la figura de Mas està vinculada al passat, a la vella política i a la corrupció de CDC. Mas, segons el seu entorn, està convençut que aquestes crítiques estan ja amortitzades electoralment i reivindica la seva honestedat i transparència personals al llarg de la seva carrera política. El cert és que l’últim pas al costat que va fer l’expresident, quan va deixar la presidència del PDECat, va tenir molt a veure amb la sentència del ‘cas Palau’ que va considerar provat el finançament il·legal de CDC a través del Palau de la Música.

Evitar el col·lapse

Només existeix una possibilitat que Mas torni: que la descomposició de l’antiga CDC sigui tan gran que se li reclami un paper preponderant una vegada més. Amb tot, existeix una línia vermella que, segons les fonts consultades, l’expresident no traspassarà: no s’enfrontarà a les urnes al seu successor, Carles Puigdemont. L’últim que pretén és alimentar la disgregació en el seu entorn natural.

La principal preocupació de Mas en aquest moment no és cap altra que la de provar d’evitar el lent i progressiu declivi del que va ser el seu espai polític, avui anomenat PDECat. En aquest afany s’ha mogut, amb viatges a Waterloo (Bèlgica) inclosos, per provar d’aconseguir un pacte amb Puigdemont, que representa una de les, com a mínim, dues ànimes que conviuen en el partit: la de mantenir el conflicte i el pols amb l’Estat.

Mas no comparteix aquesta tendència i ho ha deixat clar públicament sense retrets excessivament explícits cap a Puigdemont. La intenció de l’exdirigent de CDC és recuperar la cultura de l’antiga Convergència, és a dir, agrupar sota un mateix paraigua les diferents sensibilitats sense deixar, per això, de donar la seva opinió, que desplegarà en un llibre que es presenta la setmana que ve sota el títol ‘Cap fred, cor calent’. Una opinió que consisteix en mantenir l’aposta d’aconseguir la independència, però sense provocar nous xocs amb l’Estat, provant d’incrementar el recolzament social a la secessió en cada una de les eleccions que se celebrin. I, mentrestant, millorar notablement la gestió del Govern i el perfil ideològic del centre sobiranista que representava CDC.

Els fets d’octubre

Mas ha evitat avalar la creació de la Crida Nacional per la República, creada per Puigdemont, i ha llançat periòdicament missatges recordant que durant els dies clau d’octubre del 2017 ell era clarament partidari de convocar eleccions en lloc de proclamar la independència.

Amb aquest plantejament prova de ressituar l’espai polític postconvergent, conscient que existeixen nombrosos militants o simpatitzants que diuen sentir-se orfes, però evita xocs interns frontals. 

Notícies relacionades

Albiach apel·la al vot útil perquè el PSC no impulsi el Hard Rock

Hisenda va rebre del PP un informe del cas Bárcenas

Quan es va decidir a fer un pas al costat per la decisió de la CUP de no investir-lo president, entre els primers candidats no estava Puigdemont, sinó figures com l’actual regidora a Barcelona, Neus Munté. Tampoc és un secret que Mas no està d’acord amb l’estratègia de l’actual president Quim Torra de continuar tensant el conflicte amb l’Estat en qüestions com la pancarta dels llaços grocs o les crítiques als Mossos en les mobilitzacions després de la sentència, entre altres polèmiques. 

Per tot això, la mirada de Mas és sens dubte la d’un clàssic convergent indissimuladament preocupat per la descomposició del que va ser el partit de la seva vida. Però aquesta descomposició, precisament, és una cosa que li retreuen els més moderats del PDECat per haver virat cap a l’independentisme.