Lliçons del sisme del 3%

Han passat 15 anys i encara avui els ‘lampistes’ de l’antiga Convergència continuen afirmant que no es podrà demostrar que els contractes del Govern fossin il·legals. Que les empreses tenen dret a ajudar els partits. Que a tot estirar hi va poder haver «suborn impropi». I que potser algunes companyies sí que aconseguien informació abans que la resta. Però que això no és corrupció, perquè llavors no existia tal delicte.

Aquesta és la mentalitat que encara nia en els que van conèixer de primera mà els racons d’un partit que ja no existeix i liderat per qui avui ja no està a primera fila, Artur Mas. Però retrocedim a aquell dia, a aquell instant. 24 de febrer del 2005. Parlament de Catalunya. Havia esclatat la crisi de l’enfonsament  del túnel del Carmel. CiU carregava contra el Govern. L’entorn del president Pasqual Maragall li va mostrar un editorial de EL PERIÓDICO sobre el 3%. Maragall, contra pronòstic, va etzibar a Mas: «Vostès tenen un problema, i aquest problema es diu 3%».

El més significatiu no va ser que Maragall deixés anar la bomba, sinó que retirés l’acusació immediatament. ¿Per què? Perquè tal com Mas l’havia advertit, aquesta denúncia engegava en orri l’Estatut. «Maragall va tenir la sensació que es quedava sol, que no tenia ni el recolzament dels seus», analitza una de les persones que més sap sobre corrupció, Joan Llinares, exdirector del Palau de la Música i actual director de l’Agència de Prevenció i Lluita contra el Frau i la Corrupció de la Comunitat Valenciana. «Em va impactar que el gest autèntic, directe i genuïnament democràtic de Maragall fos castigat per l’entorn partidari», afirma Itziar González, arquitecta i exregidora que va patir represàlies per les seves denúncies sobre la corrupció.

¿Ha servit de res?

Maragall no només va rectificar, sinó que la investigació que va obrir el fiscal José Maria Mena va quedar en pràcticament res. És el destí, afirmen els experts, de les investigacions prospectives. El Parlament va crear una comissió d’investigació que tampoc va arribar a cap conclusió. Tot i que avui sembli insòlit, llavors no va poder acreditar el presumpte cobrament de comissions.

El cert és que fins i tot els hereus directes de CDC avui admeten en privat que Maragall va destapar males pràctiques. Corrupció, en definitiva. Però no va ser fins a la sentència del ‘cas Palau’ i la confessió de Jordi Pujol quan es va certificar gran part de la magnitud de l’escàndol. 

La descomposició política de CDC sí que ha sigut un dels preus pagats pel partit protagonista. S’ha transformat en el PDECat i aquest al seu torn ha creat Junts per Catalunya com a marca electoral. L’‘escàndol Pujol’ va liquidar definitivament aquesta vella CDC. I fins i tot Mas va deixar la primera línia pocs dies abans de la sentència del ‘cas Palau’, que va confirmar les comissions de Ferrovial a través del Palau de la Música. «La caiguda de CiU ha sigut un càstig important, molt més del que veiem en la política espanyola», diu Simona Levi, impulsora de lluites anticorrupció a Xnet i 15MpaRato.

Els experts citen en positiu avanços com la llei catalana de transparència, amb un llistó d’exigència més elevat que el de la norma estatal. Inclou un registre de ‘lobbies’, però que només inclou 3.075 empreses o entitats. S’han prohibit les donacions anònimes als partits, però les seves fundacions poden rebre donacions d’empreses que treballin per a les administracions. «Estem molt controlats. Coses que estaven molt malament fa anys... ara és diferent», afirmen a JxCat. «Hi ha hagut un canvi de paradigma», diu un membre del Govern. I ha millorat la consciència ciutadana. «La crisi del 2008 va ser un catalitzador de la consciència ciutadana sobre els danys que estava fent la corrupció», explica Llinares.

Fa només dues setmanes, el Parlament va celebrar un ple sobre corrupció, a instàncies de Ciutadans. En el debat, els partits es van tirar en cara els diferents casos de corrupció mútuament. Després d’això, van pactar... la necessitat d’un «pacte nacional» contra la corrupció i una llei de transparència de partits i fundacions. En total, s’hi van aprovar 43 resolucions. «El Parlament ha aprovat centenars de mesures de lluita contra la corrupció, algunes de les quals tornen a ser proposades per alguns grups en les seves resolucions», cosa que fa que aquest ple sigui «un mer tràmit». Ho van dir la CUP i els comuns.

Reptes pendents

Levi opina que «s’ha canviat la percepció de moltes coses, però evidentment queda molta feina per fer». Per exemple, una llei que traslladi a Catalunya la directiva de la Unió Europea (UE) que protegeix la integritat dels anomenats alertadors de casos de corrupció. Levi ha traslladat una proposta que està debatent el Parlament.

També queda pendent un debat sobre les fonts de finançament dels partits i el paper de les fundacions. Itziar González recorda que «les administracions pertanyen a la ciutadania i no als partits», i reivindica la creació de parlaments ciutadans. 

Notícies relacionades

Quinze anys del 'cas 3%': del rumor a la certesa

Així estan les enquestes de les eleccions a Catalunya

Llinares posa més deures: regular la figura del penedit, fixar la responsabilitat de vigilància dels partits sobre els seus càrrecs, allargar el termini de prescripció dels delictes i, sobretot, canviar la mentalitat. «La idea que qui dona negoci a una empresa té dret a un tant per cent procedeix d’una cultura tan arrelada, tan protocolitzada en la seva impunitat, que extirpar-la és molt difícil», afirma l’expert valencià. «CiU mai ha demanat disculpes», diu Levi.

Els coneixedors de l’episodi del 3% mai les han demanat. I quan parlen del nucli de la qüestió, diuen: «Anaves a veure a un i li deies ‘home, aquest any heu fet obres, dona’ns uns calerons’... això ho feien Convergència, el PSC, el PP, Unió i el PSUC, no quedava registrat a cap llibreta, tots els partits s’han finançat irregularment». Ningú dona res gratis», afirma Llinares.