Un debat brutal

Christian Salmon ha aconseguit un nou èxit editorial amb el seu llibre ‘La era del enfrentamiento’. Segons aquest autor estem en un temps «de caos i xocs que deixa poc espai per a la deliberació democràtica, per als relats col·lectius i, fins i tot, per a la paraula». Aquest diagnòstic el vincula el periodista francès a la devaluació de la política en els últims anys i aquest dissabte el vam poder comprovar en la primera sessió del debat d’investidura de Pedro Sánchez.

Va ser una sessió en què es va fer servir una dialèctica brutal, que va espessir l’ambient més enllà de la crispació per crear una sensació permanent d’enfrontament, perquè va superar la irritació que el defineix i es va endinsar en el combat que descriu aquesta última expressió. Com també escriu Salmon, «la comunicació s’ha convertit en la raó de ser de la política» i si això és així –i ho és– o es cuiden les formes i les paraules o la raó política de la convivència es desploma.

Aquest dissabte, el Congrés dels Diputats va ser com el triangle de les Bermudes perquè l’hemicicle va absorbir fins a fer-les desaparèixer les formes, les maneres, les actituds amb què es discrepa en una institució representativa. No és excusa que fos la històrica i frustrant «qüestió territorial» la que expliqués les envestides dialèctiques entre els uns i els altres.

Fangar semàntic

És difícil localitzar qui va tenir major o menor responsabilitat en el fangar semàntic en el qual aquest dissabte es va convertir la Cambra baixa, perquè cap dels principals intervinents va trencar un to d’inquietant hostilitat i un estil que, en alguns moments, va fregar la grolleria. La política espanyola estava compartimentada en blocs, però aquest dissabte va entrar en una guerra de faccions que neutralitzarà qualsevol possibilitat d’assoliment polític atès el marge de dos vots que entregarà dimarts la presidència del Govern al candidat socialista.

Si innecessàriament inclements i insolents van ser els discursos dels tres grups de la dreta al Congrés, la forma feridora de Sánchez al referir-se al PP i a Ciutadans (per descomptat a Vox, el portaveu del qual es va despatxar sense cap límit) no va millorar les coses, i el discurs de Gabriel Rufián va resultar arbitràriament humiliant per al PSOE i el candidat –al republicà se li’n va anar la mà per impostar una determinació que deslliurés de desqualificacions ERC per part de sectors secessionistes discrepants amb el pacte que va subscriure amb els socialistes–, fins al punt que el de Laura Borràs, també d’una duresa extraordinària, va semblar, a més de ben trenat i correctament expressat, una autèntica floreta, sense que la portaveu de JxC es deixés res al tinter.

La ciutadania no es va poder veure reflectida –una vegada més, per cert– en una manera d’abordar la discussió de les qüestions públiques que recorre per sistema a enormitats dialèctiques, a desqualificacions personals, a expressions hiperbòliques que, finalment, no van aclarir els temes essencials que es debatien: els programes que Pedro Sánchez s’ha compromès a executar com a futur president del Govern. Les intervencions –inclosa la seva– van ser mítings en les que el líder socialista es va expressar en termes per complet inversos als del mes de juliol del 2019 en el mateix tràmit parlamentari i en les quals Casado, Abascal i Arrimadas van tornar al traç gruixut. Els portaveus del grup d’Unides Podem tampoc van renunciar a fogonades pròpies d’un míting, especialment Iglesias i Asens, el primer (futur vicepresident del Govern) aclamant els condemnats pel Suprem i el segon imbuït d’un verb impropi d’una tribuna parlamentària.

Quatre exigències

Dit això –i tot i que pel procediment dialècticament més dolorós–, el debat va quedar marcat per Gabriel Rufián que va deixar clar com la llum que, no només la investidura, sinó també la legislatura depèn d’ERC i que les exigències del seu partit són: 1) interlocució a la taula de governs però «entre iguals», 2) proscripció de qualsevol tipus de veto temàtic, inclosa l’amnistia, 3) determinació d’un calendari i 4) garanties de compliment dels acords que s’assoleixin i celebració d’una consulta per validar-los. «Sense taula no hi ha legislatura», va emfatitzar Rufián, que es va fer acompanyar de gestos i ganyotes clarament prepotents que el feien assemblar-se més que a un soci possible del PSOE a un partit inquisidor al del candidat.

Per moments, mentre avançava la seva dissertació, es va instal·lar a l’hemicicle un silenci consternat que va precedir a una rèplica de Sánchez desmanegada i dispersa, demostrant que el socialista no esperava el tust de les frases que, com càrregues de profunditat, va anar desgranant amb un ritme sobreactuat el portaveu d’ERC que, per comparació, feia trobar a faltar l’estil de Laura Borràs. El secretari general del PSOE, que va apel·lar reiteradament a la Constitució, no en va esmenar ni una sola de les paraules de Gabriel Rufián. Es va aquietar a tot el que va dir el republicà.

Una profunda esquerda

Notícies relacionades

Torra i els tres angles cecs del pacte

Les condicions lleonines d'ERC

La gravíssima conclusió que es pot extreure de la frustrant sessió d’aquest dissabte al Congrés és que l’esquerda profunda de l’espectre de partits impedirà que una qüestió d’Estat com la catalana disposi d’una possible solució prou sòlida. Amb els dos blocs a la grenya, i el maximalisme independentista, no s’endevina viabilitat a aquest pacte ERC-PSOE que no va obtenir els tres aclariments imprescindibles: com s’institucionalitza aquesta interlocució inèdita en la democràcia espanyola; en quina normativa s’empararia la consulta i de quina forma participaria el Govern de la Generalitat del qual ERC n’és part.

Tot això va empitjorar per la proposta de resolució del ple del Parlament català que va desafiar la Junta Electoral Central, a la qual atribueix ni més ni menys que un cop d’Estat, i va introduir la inhabilitació de Torra al terreny judicial que es pretén evitar. La teràpia per a un escenari especialment delicat i complex no consistia a aplicar a aquesta dura realitat una dialèctica tan brutal. El pragmatisme mercantil del PNB i el to monocord d’Aitor Esteban, van relaxar una tensió d’altíssim voltatge.