Torra i els tres angles cecs del pacte

«Més concreció ens hauria portat al fracàs». Així es resumeix a Ferraz la raó última que explicaria que el pacte entre el PSOE i ERC no disposi d’ancoratges per evitar les interpretacions contradictòries a què estan sent sotmeses aquestes poc més de 45 línies que componen l’acord que a Pedro Sánchez li suposarà l’abstenció dels 13 vots republicans gràcies als quals serà investit president del Govern dimarts que ve, si la inhabilitació de Quim Torra per la Junta Electoral Central (JEC) com a diputat català –tota una variable descontrolada i només remotament prevista– no augmenta la vibració agònica de la designació parlamentària del socialista.

A l’espera de les conseqüències de la decisió de l’organisme electoral, cal constatar que la denominació mateixa del document és equívoca perquè al·ludeix a un acord entre dos governs, una inexactitud que no és menor. Ho és molt més –en tots els ordres– que no s’esmenti ni la Constitució ni l’Estatut de Catalunya, que haurien de delimitar el terreny en què es desenvolupin les immediates negociacions. En aquest sentit es tracta d’un plantejament que sembla iniciar un procés de desconstrucció del sistema de 1978 pel que fa, almenys, al model territorial de l’Estat, aspecte que se salva estèticament amb una remissió als «instruments i principis que inspiren l’ordenament jurídic».

Només per aquesta raó –les omissions– el text resulta un èxit per als propòsits d’ERC, que ha aconseguit aterrar en una pista que el PSOE li ha deixat expedita de qualsevol obstacle semàntic o de qualsevol expressió conceptual que restringeixi l’ordre del dia dels temes a debatre. Es parlarà de tot i, per tant, també del dret d’autodeterminació, tot i que els republicans han evitat més compromisos: el recolzament als Pressupostos de l’Estat és un tema capital de la legislatura que ni s’esmenta.

Els «angles cecs» del pacte, no obstant, són de profund calat i podrien contenir els factors de risc més importants per a la seva viabilitat:

1) La taula entre governs no està prevista en cap llei o norma, i per tant es mou en els llimbs legals, fora de perill que el Congrés li ofereixi una cobertura ad hoc que seria impugnada per l’oposició davant del Tribunal Constitucional. Les mencions a la Comissió Bilateral Generalitat-Estat recollida a l’Estatut de Catalunya i a la Taula de Partits en el Parlament català es fan per indicar de forma expressa que la taula que es constitueix en l’acord «es coordina» amb aquests fòrums però no es confon amb ells. Políticament estem davant d’una experiència inèdita en la democràcia espanyola.

2) També són molt seriosos els problemes d’encaix constitucional de la validació dels acords de la taula a través d’una «consulta a la ciutadania de Catalunya» que es diu es produirà «d’acord amb els mecanismes previstos o que puguin preveure’s en el marc del sistema juridicopolític». Efectivament, caldrà crear-los perquè en l’actual ordenament juridicoconstitucional les consultes populars (sinònim habitualment de referèndums) estan regulades per la llei orgànica 2/1980, de 18 de gener i, en l’àmbit autonòmic, per la llei 10/2014 de 26 de setembre del Parlament català. En cap d’aquestes dues normes podria acollir-se una consulta de validació (¿vinculant?) com la prevista en aquest pacte. Si el Congrés aprovés una llei igualment ad hoc també seria impugnada davant del Tribunal Constitucional per l’oposició.

3) Per fi, ¿qui i com podria obligar l’actual president de la Generalitat, si segueix en el càrrec, cosa que cal veure, que el Govern participés en la taula prevista per ERC i el PSOE? En principi, no hi ha cap mecanisme ni jurídic ni polític per imposar-li aquesta obligació i la seva participació, en cas de produir-se, seria totalment autònoma a les previsions del pacte. De tal manera que els republicans han estès la seva jurisdicció negociadora fins a abastar l’Executiu català de què formen part però que no presideixen. Si els dos primers angles cecs del pacte són endògens, el tercer és extern, perquè implica una instància –el Govern– que com a tal no ha participat en la negociació. El pacte ha augmentat la divisió entre els sobiranistes. Fins divendres a la tarda, el distanciament semblava suportable, però la decisió tan controvertida de la JEC que aplica a Torra una «inelegibilitat sobrevinguda» per la condemna a inhabilitació per desobediència, prevista a l’article 6.2 b) de la Llei Orgànica de Règim Electoral General, disposa d’una enorme capacitat destructiva per desmantellar l’actual i precari escenari polític tant català com a general.

Eufemismes de pes

Notícies relacionades

Mor un militar en unes maniobres amb foc real a Polònia

Els Comuns plantegen classes extraescolars culturals gratis

Fora d’això, en el text de l’acord s’introdueixen eufemismes de pes perquè al qualificar de «conflicte polític» el que ha passat i passa a Catalunya s’esquiva la consideració que també ha tingut un vessant judicial –el procés penal i la sentència del 14 d’octubre del 2019, els procediments encara pendents, la condemna de Torra i la seva inhabilitació per l’administració electoral– que hauria d’anar «superant»-se. No es diu com: ¿amb una amnistia?, ¿potser amb un indult sol·licitat per persones interposades?, ¿o potser amb una modificació del delicte de sedició amb efectes retroactius beneficiosos per als reus sancionats a penes de presó per aquest delicte en concurs medial amb malversació?

Segons una primera impressió, el pacte és molt més significatiu i important pel que no diu que pel que afirma. En aquestes circumstàncies, és comprensible que Sánchez no hagi sortit a la palestra per explicar davant dels mitjans de comunicació un pacte fràgil i ambigu que ha adquirit, després de ser assumit per ERC i pel PSOE i el PSC, més improbabilitat per la situació administrativa i judicial de l’actual president de la Generalitat. La política espanyola sembla fuetejada per la llei de Murphy: tot el que pot sortir malament, sortirà malament.