La intrahistòria d'una sentència

Tot i que una sentència corre el risc d’haver d’incloure vots particulars fins al mateix moment en què es firma, en la del procés es va intentar que no fos així des de l’inici de les deliberacions. Els set magistrats a les mans dels quals era la sentència eren conscients de la seva especial transcendència i es van conjurar perquè no n’hi hagués cap fins i tot per aquells tradicionalment més proclius a redactar-los, com són Antonio del Moral i Luciano Varela.

Tampoc els va costar gaire perquè des de molt al començament de les deliberacions la majoria d’ells es van mostrar partidaris del delicte de sedició pel qual s’ha acabat condemnant nou dels líders independentistes catalans jutjats. Segons fonts del Suprem, només un d’ells, Juan Ramón Berdugo, va advocar per la rebel·lió davant dels seus companys, per la qual cosa tot fa presumir que si hi hagués hagut un vot particular seria el que s’inclinava per aquesta acusació i no pel delicte finalment establert. 

Quan a l’agost els magistrats es van agafar uns dies de vacances, que el ponent, Manuel Marchena, va dedicar a escriure la sentència –excepte 10 d’ells–, ja tots sabien que condemnarien per sedició. Paradoxalment, la primera versió dels fets, nascuda, almenys en part, al si de la fiscalia, molt dolguda per haver perdut la batalla de la rebel·lió davant el criteri de la sedició defensat per l’Advocacia de l’Estat, era la contrària: que el tribunal havia optat per una condemna de mínims per evitar que Ana Ferrer, l’única dona del tribunal i a la qual s’emmarca en el sector progressista de la carrera judicial, per ser membre de Jutges per a la Democràcia, no fes un vot particular. 

Ningú content

A cap dels membres del tribunal del procés, de diferents sensibilitats, però tots amb àmplia experiència en la judicatura, els ha agafat per sorpresa. Tots eren conscients que una sentència d’aquestes característiques no acontenta ningú. Que la resolució hagi sigut criticada des dels sectors més conservadors, partidaris de la rebel·lió, als més progressistes, defensors de l’absolució o a tot estirar la condemna per desobediència, els ha donat la raó, pensen.

Notícies relacionades

¿I ara què? 18 personalitats opinen sobre el conflicte català després de la sentència del procés

Quatre persones perden un ull per projectils de la policia a Barcelona

I això per no parlar de l’independentisme, que ha passat de les mobilitzacions pacífiques de què presumia a les concentracions esquitxades de fogueres i barricades. En el que coincideixen els dos extrems, tot i que per motius contraposats, és en discutir el principal argument de la sentència: l’engany, el somieig, la quimera o qualsevol altre dels sinònims que la sentència utilitza per descriure la declaració unilateral d’independència. Uns ho creuen incompatible amb el mal social i econòmic causat a Catalunya i d’altres ho rebaten perquè no es reconeixen com a ‘estafats’.

Des del sector conservador també s’ha criticat molt la negativa del Suprem a imposar el límit previst en el Codi Penal per concedir el tercer grau abans de complir la meitat de la pena imposada als condemnats. En l’alt tribunal va pesar que fer-ho suposaria criminalitzar la Generalitat davant d’un hipotètic tracte de favor cap aquests presos que, en cas de produir-se, podria ser recorregut pel ministeri fiscal. A més, fonts jurídiques consultades per aquest diari assenyalen que aquesta previsió pot ser aixecada pel jutge de Vigilància Penitenciària en qualsevol moment i que tampoc impedeix l’aplicació de l’article 100.2 del Reglament Penitenciari, pel qual podrien sortir de presó abans de poder disfrutar de permisos ordinaris, només permesos després que es compleixi la quarta part de la pena.