Activitat creixent a la vall dels 34.000 morts

El tècnic que colla els cargols de les pantalles d’una antena de telefonia enganxada a un camió accepta còmplice la formulació de la pregunta: «Això que feu és pel tema ¿oi?». «Sí, és pel tema», confirma. I el tema, al lloc de la conversa, i a quilòmetres al voltant, és l’exhumació de Franco.

On durant dies s’han avorrit els guàrdies civils vigilant que ningú aparegués a fer-hi un «espectacle», com diria la vicepresidenta Calvo, han començat a pul·lular treballadors i treballadores amb vestimentes diverses.

Els de l’antena porten paravents d’Eulen, que han de proporcionar 4G a la premsa. Les i els netejadors, pocs, que penquen a la basílica, pantalons blancs i armilla blava. Un monjo prim que xerra amb ells porta un hàbit negre amb caputxa. Iels guàrdies que, en número considerable, preparen l’última fase de l’operació, armilles grogues sobre l’uniforme verd.

La seva feina acabarà quan, si el temps ho permet, un helicòpter s’endugui el fèretre més famós d’Espanya. Aquest dijous, un poderós Eurocopter Cougar va aterrar i es va enlairar en proves en una esplanada lateral de la basílica de la Santa Cruz.

I a la tarda un grup de realitzadors de televisió va pujar a la cornisa  per veure on col·locar les càmeres a prop d’on l’escultor franquista Juan de Ávalos va deixar la Pietat i el Crist mort que presideixen la portada del temple.

Tot es prepara amb cura. En aquest país acostumat a moure ossos de cunetes a cementiris, la coreografia de l’exhumació de Franco és complexa, un assumpte d’Estat que encén emocions a milers de cases d’afusellats, i que s’ha convertit en un fotomaton de la campanya electoral: polític que pitja el botó, polític que es retrata.

Com afectats pel pes de la didàctica pública que està en joc, els empleats de Patrimoni Nacional es mouen per l’esplanada de granit pensatius, concentrats, amb la mirada fixa, en una actitud tan greu com la dels frares.

Adoració nocturna

Cinc quilòmetres carretera avall, a la tanca de ferro forjat del recinte, la vigilància ha augmentat, i els membresd’un grup d’adoració nocturna que han vingut a resar a l’hostal dels benedictins que custodien el Valle han passat una bona estona de cua d’identificació.

De nit, el menjador s’omple de catòlics integristes. En un hostal que no té televisions, molts parlen de Catalunya; gairebé cap de Franco. El César, un jove sacerdot d’un poblet de prop de Villalpando, a Zamora, no vol tocar aquest tema. La seva xerrada és sobre com de malament està l’Església sense unitat de pensament entre els seus ministres: «¿Saps què em va dir una feligresa en un poble de Toledo? ‘Pare, cada vegada que ens canvien de mossèn, ens canvien de religió’».

Entre els comensals, serveix crema de carbassa i galtes en salsa una cambrera degana, que va veure enterrar Franco i ara veurà com el desenterren. Aquí hi ha ocupació indefinida; és lloc de pocs canvis.

En un passadís de l’establiment s’exposa un diorama en plafons pels quals es llegeixen paral·leles la història del món i la del cristianisme. Arribats els anys 30 del segle XX, desfila un títol: «Totalitarismes» i a sota Hitler, Mussolini, Stalin... i inesperadament pel caire del lloc, el franquisme.

Fora, negra nit, l’única adoració a la creu dels Caídos la fan els fars dels cotxes de la Guàrdia Civil quan arriben els canvis de guàrdia.

L’enorme monument mortuori és a les fosques, amb dos agents a la negra porta rere la qual reposen els ossos de 33.833 espanyols. El cotxe apareix en silenci, amb la seva llum estroboscòpica blava al sostre i, al girar per aparcar, il·lumina la portada amb els fars. En les estones de boira, l’escena es torna espectral.

«A mi no em graveu»

A localitat veïna de San Lorenzo de El Escorial, a l’hora del passeig dels jubilats i els escolars, un home i dues dones grans creuen la bonica llotja de granit del Real Monasterio. I reaccionen de forma desigual si se’ls demana opinió de l’exhumació de Franco per publicar.

«No parleu amb periodistes», els aconsella ell. La del mig calla i es repenja a la seva espatlla. I la tercera, amb un bonic pentinat blanc, sense fer-li cas respon: «Als morts jo crec que els importa poc on els posin. Això només ens importa als vius. Jo no opinaré, no em graveu. Però jo dic que si aquestes senyores que l’altre dissabte es van posar a xisclar a la Guàrdia Civil a la porta del Valle dient que volien anar a missa, si de veritat volien anar a missa, aquí sobren esglésies per escollir, vaja, si és que el que volien era anar a missa, és clar».

Al Real Sitio de El Escorial, en una reunió nocturna,aquest dijous un grup de franquistes meditava com oposar-se a l’exhumació, si és necessari amb els seus propis cossos. Maleïen l’«okupa» Pedro Sánchez, parlaven de «profanació de tombes». Entre els seus mòbils circula per WhatsApp una crida a participar en una seguda de protesta davant de la porta del Valle.

L’exhumació de Franco «és part de la revolució roja», es queixa Pilar Gutiérrez, filla de ministre franquista dels 70, presidenta del catòlic Movimiento por España, profundament decebuda per «la traïció de la Guàrdia Civil, que està amb els rojos, i no amb els nostres».

Guineus sarnoses

Però els preparatius segueixen. Els cotxes d’operaris van i venen. Per moments s’acaba la quietud al Valle de los Caídos, i els animals tornen provisionalment el terreny que havien guanyat als homes en aquest Prípiat espanyol, políticament radioactiu, històric i abandonat.

Durant aquests dies d’espera s’ha vist una guineu amb una bonica cua grisa rondar el restaurant tancat fa anys, i una família de cabirols creuar la carretera interior del complex, i a una porcada de senglars fotjar els jardins de l’aparcament.

Notícies relacionades

El Govern prova un helicòpter al Valle de los Caídos

Cimera al Valle de los Caídos per exhumar Franco

Seria un entorn ambiental bucòlic si tots aquests animals no patissin diversos mals. És com si els hagués caigut la mateixa maledicció del lloc que torna els edificis decrèpits i esquerdats. La guineu pertany a una tribu infectada tota de sarna; els seus germans perden el pèl, i moriran de fred quan arribin els gels. Els cabirols no arriben a vells, perquè s’ha estès entre ells una malaltia pulmonar. I els senglars «aviat oloraran la pixum de llop i crec que se n’aniran», afirma un jardiner de Patrimoni Nacional, que sap que els senderistes de la zona han vist empremtes del vell depredador, que pel que sembla torna a la muntanya de Madrid, ell, les seves empremtes i la seva orina, després d’un segle d’absència.

Només els corbs regnen sense problemes a les branques dels pins, ja que fa temps que els esquirols van deixar d’estar-s’hi, delmats per les fagines sarnoses i per una parella de mussols que s’amaga en la foscúria del bosc. A les muntanyes de Cuelgamuros els animals es barallen; com els homes entorn del seu monument.