Montserrat Tura: "No disfruto de la tranquil·litat. Trobo a faltar intervenir en la solució de problemes"

"Cada paraula que dius, en política o bé com a metge a un pacient, importa", reflexiona. Fa 13 anys que va posar punt final a un quart de segle de trajectòria política marcada pels 16 anys que va ser a l’alcaldia i els 7 com a consellera. D’Interior primer amb Pasqual Maragall –la seva imatge ocupa també un lloc privilegiat– i de Justícia després amb José Montilla. "M’emociona que em recordin. És el millor que et pot passar després d’haver-te dedicat a un afer col·lectiu. Més encara quan la vida política tritura biografies més ràpid que un robot de cuina", relata mentre prepara, descalça, un cafè que ella no pren.

La seva casa, les parets de la qual són una oda als colors de Joan Miró, és ara mateix de contrastos. Hi conviuen llibres d’Umberto Eco –just ha rellegit Contra el feixisme al replà de l’escala, un dels seus racons de lectura– amb les joguines del seu net de 3 anys. Un estetoscopi, amb unes figures de Mossos i Bombers fetes amb paper maixé. Una representació també del que ha sigut la seva vida. Perquè l’any 2012, després d’un final d’etapa reivindicant el dret a discrepar amb la direcció del PSC, va arribar el moment de reprendre el que tant li va costar aconseguir anys abans: la seva feina a l’hospital.

Així que es va posar la bata blanca i es va incorporar com a adjunta a la direcció assistencial de l’hospital de Palamós. "Em vaig entendre molt bé amb la base i no tant amb la direcció", explica com si en aquesta transició hagués teixit una línia de continuïtat amb el camí polític. I fins fa vuit mesos recorria cada dia 218 quilòmetres amb cotxe per anar a treballar. Ara, als seus 70 anys, s’ha jubilat parcialment, perquè continua exercint d’analista sènior de l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE).

De família antifranquista

"La meva gran heroïcitat, el més important que he fet, va ser anar a la facultat de Medicina i ser metge. Aquest era un poble molt petit que no tenia institut i les nenes de l’educació pública no tenien accés al batxillerat, així que vaig estudiar batxillerat pel meu compte amb els llibres del meu germà", explica. De família pagesa i antifranquista, filla de Can Pinyonaire, una masia que veu des del finestral de la seva cuina, neta d’alcalde republicà i neboda de Jordi Solé Tura, reivindica que "hi ha vida després de la política", per més que hi hagi qui interpreti aquest retorn com un fracàs. "Els ciutadans et deleguen un poder i això et situa en una posició de rellevància, però aquest estatus és pel càrrec, no per ser tu, això és una cosa que a alguns els costa entendre", reflexiona.

Sota la seva batuta es van desplegar els Mossos d’Esquadra a Barcelona i es va renovar la política i les instal·lacions penitenciàries durant l’etapa del tripartit, i malgrat que fa 15 anys que no ostenta un càrrec públic de primera línia, es continua definint com una "dona política".

Està al dia de tot, al mateix temps que s’ocupa també de mantenir la mirada retrospectiva i està acabant un llibre sobre les deportacions durant el nazisme. En aquests últims anys l’han vingut a buscar "bastantes vegades" i de diferents partits perquè tornés a l’arena.

El plaer de la discrepància

Notícies relacionades

L’oposició posa nota al primer curs d’Illa: Junts el «suspèn», el PP ho veu una «estafa» i els Comuns l’envien «al setembre»

Les cinc raons per les quals el Suprem va tombar la prohibició del vel islàmic que ara proposa Junts

"Però no eren el meu projecte. El pitjor que ens ha passat en els últims anys és la fanatització del debat. Es demana molta més fe que principis, conviccions i capacitats", resol. I és que ella "disfruta" discrepant, que no entén com a sinònim de xoc, sinó de debat viu dins d’uns partits que creu que cauen en l’error de regir-se per dogmes. A més, tot i que als 70 anys se sent "molt viva", és conscient que la política és "projectar futur". Així que se centra a assaborir el fet d’haver recuperat temps per passar amb les seves filles i les seves amistats, per llegir, escriure i reflexionar de manera pausada. També per cuinar més i millor. No obstant, admet que li va la marxa. "No disfruto de la tranquil·litat. Trobo a faltar intervenir en la solució de problemes", reconeix.

Pensa molt en Pasqual Maragall, a qui continua visitant des de l’enyorança del seu pensament lúcid i afilat i de les llargues converses d’anys enrere. "Va ser ell qui va confiar en mi", afirma. A més de guardar estima per les sigles del PSC malgrat que va abandonar la militància per diferències amb la cúpula de Miquel Iceta quan el sobiranisme va fer efecte en les files socialistes. "Ha sigut el meu partit i no en renego", acaba auscultant, com a metge, com la política continua corrent per les seves venes, però amb el bisturí en mans alienes. Amb o sense bata blanca, continuen saludant-la pel carrer com a "alcaldessa" i "consellera".