Sentència de l'1-O: Hi va haver violència, però no la suficient per imposar la independència

Durant la tardor del 2017 a Catalunya hi va haver «indiscutibles episodis de violència», en concret, el 20 de setembre i l’1-O, però en cap cas van ser suficients per considerar que es va cometre rebel·lió. La sentència del procés feta pública dilluns destaca com els acusats van mobilitzar els «il·lusionats ciutadans» amb «l’esquer» del referèndum il·legal sent «conscients» que «mai desembocaria en la creació d’un Estat sobirà».

La resolució, de 493 pàgines, repassa què és violència i també admet en aquesta categoria la psíquica i intimidatòria. A continuació argumenta que la que es va viure durant el procés no serveix per condemnar per rebel·lió, com demanava la fiscalia, perquè per considerar-ho així hi hauria d’haver hagut una «violència instrumental, funcional, preordenada de forma directa, sense passos intermedis, a les finalitats que animen l’acció dels rebels», que haurien de ser els d’«imposar de fet l’efectiva independència territorial» de Catalunya.

No obstant, a Catalunya n’hi va haver prou amb una mera decisió del Tribunal Constitucional i l’aplicació del 155 de la Constitució perquè la «conjura» fos «definitivament avortada i els acusats fugissin o ingressessin a la presó. 

La sentència detalla «l’existència de fets violents al llarg del procés de secessió» en les «mobilitzacions multitudinàries, esdevingudes principalment el 20 de setembre, posades al servei de la finalitat subscrita pels acusats», i l’1-O, quan els «comportaments van implicar l’ús de la força suficient per neutralitzar els agents de policia que legítimament intentaven impedir la votació, segons venien obligats per exprés mandat judicial». Per al tribunal, es pretenia la derogació de la legislació vigent, «a més d’una contumaç rebel·lia a acatar les resolucions del Constitucional».

Dret de reunió 

La sentència detalla que les mobilitzacions convocades pels condemnats «van desbordar els límits constitucionals de l’exercici dels drets de reunió i manifestació i van crearl’ambient coactiu i intimidatori necessari per obligar la policia judicial a desistir del trasllat dels detinguts al lloc on s’havia de practicar, per ordre judicial, l’entrada i registre». Per això fins i tot els Mossos van haver de protegir els funcionaris judicials encarregats de les diligències.

La Sala diu que no qüestioa el «compromís amb la no-violència, sempre elogiable» dels acusats, ni «desconfiar mínimament de les seves conviccions pacifistes i el seu repudi d’actuacions violentes. Però l’àmbit legítim de protesta i de lluita per les mateixes idees polítiques i socials va quedar desbordat» quan Jordi Sánchez i Jordi Cuixart «van liderar l’impediment material d’execució de decisions judicials quan van encapçalar la derogació de facto dels principis constitucionals en un determinat territori».

Enganyats

El tribunal es mostra taxatiu a l’hora d’assenyalar com els acusats van enganyar els ciutadans que van participar en el referèndum il·legal, perquè «sabien que el que s’oferia a la ciutadania catalana com l’exercici legítim del dret a decidir, era un esquer per a una mobilització que mai desembocaria en la creació d’un Estat sobirà». 

Afegeix: «Sota l’imaginari dret d’autodeterminació s’amagava el desig dels líders polítics i associatius de pressionar el Govern de la nació per a la negociació d’una consulta popular». I repeteix la mateixa idea amb altres paraules: «Els ciutadans il·lusionats desconeixien que el dret a decidir havia canviat en un atípic dret a pressionar».

Amb les mobilitzacions van poder «demostrar que els jutges havien perdut la seva capacitat jurisdiccional», però van ser insuficients per imposar de fet la independència territorial i derogar la Constitució al territori català. Per això el Suprem pensa que va ser «violència per aconseguir la secessió, no per crear un clima o un escenari que es faci més viable una ulterior negociació».

Mera quimera

Els acusats sabien «des del moment del disseny independentista que no hi ha marc jurídic per a una secessió aconseguida per la simple via de fet» i que «la ruptura amb l’Estat exigeix alguna cosa més quel’obstinada repetició de consignes dirigida a una part de la ciutadania que confia ingènuament en el lideratge dels seus representants polítics i en la seva capacitat de conduir-los a un nou Estat que només existeix en l’imaginari dels promotors».

Notícies relacionades

El Govern es prepara per aprovar al setembre la quitació del deute de Catalunya, extensible a totes les autonomies

El Govern català reforça els ajuntaments rurals amb un fons de nou milions per impulsar projectes locals

De fet «l’Estat va mantenir a tota hora el control de la força, militar, policial, jurisdiccional i fins i tot social» i va garantir la unitat sobirana, cosa que convertia «l’eventual propòsit independentista en una simple quimera».

Quant a la desobediència civil, presentada com un «mecanisme dinamitzador imprescindible per no caure en una democràcia adotzenada, instal·lada en el conformisme acomodatici», el Suprem diu que «ningú pot arrogar-se el monopoli d’interpretar què és legítim, donant a l’àmbit de l’il·legítim que no comparteixi les seves idees».