La investidura i el 'best-seller' de Puigdemont

És molt probable que tinguessin raó tant Pedro Sánchez com Gabriel Rufián i el setembre no fos un mes políticament hàbil per a la investidura del secretari general del PSOE. Al primer l’hi va advertir al seu “soci preferent” (Unides Podem) potser per la mateixa raó que el portaveu republicà en el Congrés va suggerir que a Catalunya les circumstàncies setembrines no permetrien al seu partit oficiar de bon componedor d’interessos en el Congrés. 

Al llarg del mes d’agost la política a Catalunya s’ha anat escalfant, i les expectatives conflictives s’han incrementat amb certa ansietat de les efemèrides de setembre i d’octubre. Dijous que ve, el president de la Generalitat reiterarà a Madrid la seva “agenda política” –òbviament, de “confrontació amb l’Estat”– que ha prescrit Carles Puigdemont en l’assajet més llegit per les elits polítiques durant aquestes vacances: ‘Reunim-nos’. L’home de Waterloo, malgrat els molts revessos que acumula, juga les seves escasses cartes i ha optat per explicar-les amb nitidesa i ingenuïtat en un opuscle de mig centenar de pàgines.

Un bon resum del pamflet el va recitar el mateix Quim Torra en la seva conferència estiuenca a Prada de Conflent: el pla no és cap altre que el que suggereix el seu mentor i que es tradueix en “no blanquejar” el PSOE per facilitar la investidura de Sánchez, anar a una confrontació “pacífica” amb l’Estat que passarà per fases de “baixa i alta intensitat”, assajar “boicots” i objeccions fiscals i de consciència. El que per al nou pragmatismed’ERC  podria constituir una espiral “autodestructiva”, per a Puigdemont i el seu entorn és el full de ruta terminal del procés que hauria de culminar amb una mobilització (¿a la hongkonguesa?) que respongués completament a la sentència del Tribunal Suprem. 

Tot i que els republicans semblen disposar de les millors opcions electorals –així ho van acreditar les eleccions generals i les municipals–, els ressorts de poder últims resideixen en el president Torra i en el seu equip governamental. La resposta a la resolució de la Sala Segona que preferiria ERC –una convocatòria electoral– no és ni la que vol ni la que convé a Puigdemont. El fracàs de La Crida, d’una banda, i la indefinició del PDECat, de l’altra, i del que podrien esqueixar-se un grup significatiu de militants i exdirigents, urgeix als més radicals a esperar, intentar aprovar uns pressupostos (tasca molt improbable) i continuar el duel amb l’Estat. 

Recel invencible

En l’actual context polític de Catalunya –escrutat per la Moncloa i Ferraz, però també per l’oposició– la col·laboració independentista a la investidura de Sánchez és poc menys que impensable. La crisi catalana –ja tan llarga i sense que es percebi la llum al final del túnel– marca, a més, una de les línies de “recíproca desconfiança” entre Sánchez iPablo Iglesiasi entre el PSOE i Unides Podem. Fonts socialistes compten fins a quatre raons immediates per justificar el seu invencible recel.

La legislatura va començar amb el dissens dels dos representants de Unides Podem a la Taula del Congrés: tots dos es van negar a suspendre els diputats presos contra el criteri dels socialistes, que van ser secundats per PP i Ciutadans. Aquesta mateixa setmana, i també amb els vots morats en comandita amb els independentistes i nacionalistes, s’ha intentat que el ministre Josep Borrell comparegués per explicar el contingut i la raó –tots dos obvis– de l’informed’Espanya Global sobre el procés, circulat a les seus diplomàtiques espanyoles. De nou, el Govern ha sigut secundat per l’oposició. Dijous, el ple del Congrés sobre l’‘Open Arms’ va avivar la “guerra” entre socialistes i morats. I, al mig, l’obsequiositatd’Ada Colau  amb ERC i JxCat a l’Ajuntament de Barcelona per donar ales a les teories conspiradores sobre el 17-A.

En definitiva, les cinquanta pàgines del llibret de Puigdemont són el guió per als pròxims dos mesos. Uns plantejaments de confrontació que sintonitzen amb els del’ANC, inassequible al descoratjament tot i que amb algunes debilitats com el menor número d’inscrits per a la pròxima Diada, i que ha rebut resposta d’ERC. Joan Tardà no es va mossegar la llengua i va advertir l’autèntica naturalesa d’aquesta entitat: és un “contrapoder” que s’ha anat imbuint d’una missió salvífica –substitutòria de la suposada inacció dels partits secessionistes– que distorsiona el sistema polític català i desborda la seva capacitat de control de les reaccions socials que es produiran en les pròximes setmanes.

Notícies relacionades

El Govern central respon a Podem: "Els trens passen"

Nou xoc entre ERC i JxCat per l'horitzó electoral

Per pur i urgent que sigui l’afany de Sánchez d’instal·lar-se definitivament a la Moncloa, les coordenades de la política catalana condueixen a un replegament d’ERC i a una radicalització a Catalunya que es pretén sistèmica per a l’Estat. I alhora, el líder socialista disposa de dades eloqüents sobre l’actitud que davant del que s’acosta adoptaria el seu “soci preferent”, s’incorpori al Consell de Ministres –improbablíssim– o s’avingui a un recolzament parlamentari d’investidura o de legislatura que no seria suficient sense la col·laboració passiva o activa dels republicans.

La gran incògnita

Totes les claus del que pot passar a Catalunya són a ‘Reunim-nos’ de Puigdemont. Les ha d’executar Torra. La gran incògnita rau a saber com de cansat i decebut se sent l’independentisme social –jutjant per l’última enquesta del CEOCEO, ho està més que fa uns mesos–, de quina forma impactarà la sentència del Suprem (ja molt avançada en la seva elaboració) i com es desenvoluparan els esdeveniments en el Congrés d’ERC, la conferència del PDECat (¿es diluirà?) i l’abast de la seva dissidència que es donarà cita a Poblet el dia 21Poblet, així com la dimensió del renovat catalanisme no convergent de la Lliga i Lliures. En aquest puzle no hi ha manera de trobar opcions, tret de sorpresa, per investir Sánchez.