El mosso que va abatre el cinquè terrorista de Cambrils: «Tornaria a fer el mateix»

El 17 d’agost del 2017, un terrorista va prendre la vida de 14 persones a la Rambla i en va assassinar una més, Pau Pérez, per robar-li el cotxe durant la seva fugida a l’aparcament de la zona universitària. A les 01.15 hores, vuit hores més tard, cinc terroristes més integrants de la mateixa cèl·lula radicalitzada a Ripoll –armats amb ganivets, destrals i cinturons explosius (falsos)– van atacar Cambrils. Van atropellar i van matar una dona, i van envestir una mossa d’esquadra de guàrdia davant el Club Nàutic. El company d’aquesta policia va abatre quatre dels cinc ocupants d’aquell vehicle. El cinquè va fugir amb un ganivet cap al passeig marítim, atapeït de famílies que sopaven a les terrasses. Va apunyalar greument un ciutadà abans de ser interceptat per dos agents de Seguretat Ciutadana dels Mossos, que van acudir a buscar-lo alertats per l’agònic avís per l’emissora que va poder donar la mossa atropellada. L’agent que va haver de prémer el gallet per aturar el “malson” concedeix una entrevista a EL PERIÓDICO dos anys després:

¿Què deia l’avís de l’emissora?

Buf... ho recordo i se’m posen els pèls de punta una altra vegada. “Atemptat, atemptat. Sisplau, veniu ràpid, agent ferida”. De fons, s’escoltaven els trets.

¿Eren els trets del mosso que va abatre quatre dels cinc terroristes?

Sí. Els cinc anaven en un Audi A3 i van arribar al Club Nàutic per la rambla de Jaume I. Van atropellar una dona en un pas de vianants [que va morir hores després] i van anar contra els meus dos companys a la rotonda del club, un punt previst al dispositiu Cronos activat després dels fets de la Rambla de Barcelona. Després d’atropellar l’agent, l’A3 va bolcar. Van començar a sortir per les finestres del cotxe joves amb armilles explosives, armats amb ganivets, cridant “Allahu akbar”. Explica que de seguida va tenir clar que anaven contra ells i que no hi havia més remei que disparar. Entre tots dos, ella malgrat les ferides també va disparar, en van neutralitzar quatre.

¿Què van fer vostè i el seu company a l’escoltar l’emissora?

Ens vam posar l’armilla antibales, vam posar la sirena al sostre del cotxe –era un vehicle de paisà– i vam anar fins a l’avinguda de la Diputació, el passeig marítim, rumb al Club Nàutic. Vam topar amb una estampida de persones que fugien en direcció oposada. Un home s’hi va acostar, es va identificar com a policia local de Valls (estava de vacances) i va assenyalar un jove magribí d’uns 20 anys, just a l’altura del McDonalds, que portava una armilla amb explosius.

¿Què feia en aquell instant?

No sé si havia consumit drogues, però estava completament fora de si. No parava de repetir en bucle “Allahu akbar”. Nosaltres vam creuar el cotxe al carrer i vam sortir tractant que el vehicle ens fes una mica d’escut si li explotava l’armilla. Sabíem per Alcanar que els terroristes tenien explosius, portava l’armilla i, a la mà, subjectava una cosa similar a un detonador.

¿Un detonador?

Feia aquesta impressió. Després vam saber que era l’empunyadura d’un ganivet que li havia clavat a un home [la fulla s’havia quedat incrustada a la víctima però ell continuava amb el mànec a la mà].

¿Quan va decidir disparar?

Primer vam ordenar a crits a la gent que s’apartés de la trajectòria que podien seguir les nostres bales si obríem foc i cridar-li a ell sense parar: “¡Policia! ¡A terra!”. Però havia embogit. I no ens feia cap cas. Van ser segons que es van fer eterns.

Si s’hagués ajagut a terra, ¿què hauria passat?

Que hauríem obert un perímetre de seguretat i haurien vingut els TEDAX per treure-li l’armilla i detenir-lo.

Però no va fer cas...

No. Es movia sense parar. Van passar uns 30 o 40 segons i va caminar cap a mi envoltant el cotxe, i vaig quedar exposat davant d’una possible detonació. Llavors vaig prémer el gallet. Després d’una primera ràfega, de 4 o 5 trets efectuats per mi i pel meu company, el terrorista va caure a terra. Vam pensar que havia acabat el malson. Però es va aixecar una altra vegada. Jo no entenia res. No sabia si també portava armilla antibales o si havíem fallat tots els trets. Comencem a cridar-li “¡A baix!” i “¡A terra!”. Però no ens sentia. Seguia d’un costat a l’altre, tot i que ara anava més a poc a poc. Al final, va venir directe cap a mi. I quan el tenia a uns 3 metres, vaig tornar a disparar-li. Llavors sí que es va acabar.

¿Queden seqüeles d’una cosa així?

La meva vida no ha sigut fàcil després d’allò. He hagut d’aprendre a digerir-ho.

¿Va ser una execució extrajudicial?

Portaven destrals, ganivets, van atropellar la companya... A mi si em preguntes si tornaria a fer el mateix, et diria que sí. En cas d’haver sabut que l’armilla era falsa, tot hauria sigut diferent. Però sense aquesta informació, el que vam intentar va ser salvar vides.

¿El va ofendre aquesta acusació?

Com a policia mai estàs preparat per disparar algú. Tenim una arma de foc per si perillen vides. Però que tinguem ganes d’executar extrajudicialment, com deia algun partit polític [en al·lusió a la CUP], crec que és una barbaritat. La vida no ha sigut fàcil per als que vam tenir la desgràcia d’haver d’obrir foc. Jo he hagut de fer una teràpia psicològica. Igual que els meus companys del lloc del Club Nàutic. No perquè féssim una cosa malament, perquè hauria sigut molt pitjor... [s’emociona]. Aquesta acusació ha sigut el que més controvèrsia m’ha causat. No és fàcil d’assumir. Però era una persona que volia fer mal, volien fer una matança.

Notícies relacionades

Ripoll, any dos després del 17-A

Les vies mortes de la investigació de l'atemptat de Barcelona i Cambrils

¿Aquesta història té un costat positiu?

L’afecte de la gent. La voràgine política que vaig veure després s’ho va endur en part. Però no del tot. Nosaltres som patrullers i no tenim la formació de les unitats d’elit. Vam fer el que vam poder. I ho vam fer bé.