Anar al contingut

'Cas Pujol': El camí del calvari

Josep Martí Blanch

'Cas Pujol': El camí del calvari

Divendres, 25 de juliol del 2014, 08.00 hores. Secretariat permanent de CDC. Artur Mas explica quina serà la nova direcció del partit després de la dimissió d’Oriol Pujol pel ‘cas ITV’. Un joc d’equilibris entre famílies alineades entorn del binomi Josep Rull - Jordi TurullJordi Pujol li comunica que ja no assistirà a més reunions. No dona detalls dels motius i només refereix una qüestió personal. Després comença el Comitè Nacional. Enmig del conclave entra una secretària. Porta un sobre amb capçalera de l’Oficina de l’expresident. És la confessió. Mas la llegeix i se’n guarda el contingut. Segueix amb l’ordre del dia sense immutar-se. S’acaba d’activar el compte enrere de la bomba que destruirà un món polític.

14.00 hores. Palau de la Generalitat. L’equip de Presidència es troba reunit com de costum els divendres a aquella hora. Avaluar la setmana que es tanca, repassar el que donaran de si políticament dissabte i diumenge i avançar en el disseny de l’estratègia a set dies vista.  Abans de donar per acabada la reunió es comenta a l’equip que a la tarda es produirà un fet greu referit a l’expresident Pujol. No se’n donen més detalls. Algú pregunta si està vinculat a la guerra bruta que es ve produint des de l’inici del procés. No. En aquesta ocasió el que es publicarà és veritat. 

18.34 hores. L’harmagedon. Es fa pública la confessió. Sense capçalera. Un foli, línies a màquina i la firma de Jordi Pujol i Soley, president de la Generalitat durant 23 anys. Es trenca en mil trossos el mirall en què el Pujol moralista obligava la societat catalana a mirar-se durant el seu regnat. Els convergents, amb càrrec o sense, militants o votants; o fins i tot els molts catalans que havien assimilat sense més ni més la idea d’un Jordi Pujol com a referent moral i arquitecte en cap de la Catalunya moderna, entraven en estat de xoc.

El que per a Jordi Pujol era un acte d’expiació –esborrar la culpa a través d’un sacrifici– resultava incomprensible i imperdonable el 2014 per a una societat laica que venia practicant un gran sacrifici col·lectiu arran de la crisi i que ja havia descobert el desvergonyiment amb què actuaven alguns dels seus prohoms amb el pornogràfic saqueig del Palau de la Música.

Les conseqüències polítiques van ser majúscules per al partit i per al govern. El mateix Mas reconeix que sense el ‘cas Pujol’ Convergència encara existiria. Un partit pot aguantar casos de corrupció, però no que el seu fundador i líder moral dinamiti els fonaments morals sobre els quals ha pretès erigir, almenys dialectalment, tota la seva obra. 

En el pla governamental la confessió arruïnava la possibilitat de mantenir un discurs coherent en plena política de retallades obligada per la impossible situació financera de la Generalitat. Que tres dies després Mas comuniqués en persona al penitent Pujol que se li retiraven tots els honors, a què tenia dret com a expresident, era un pedaç necessari, però d’efectes limitats. La via d’aigua era impossible de tapar.

Hi va haver una altra conseqüència de més importància a llarg termini. Resultava ja impossible que els hereus del pujolisme poguessin fer inventari dels 23 anys de govern que havien canviat Catalunya. Ningú podria reivindicar aquest llegat durant gaire temps. Amb raó ha escrit el periodista Francesc Marc Àlvaro que el pujolisme és, encara avui, el txernòbil de la política catalana. Un lloc contaminat al qual ningú s’atreveix a tornar. Tot i que per a alguns (o pot ser que per a molts) hi continuï havent en aquesta zona zero materials que valdria la pena recuperar. Avui, cinc anys després, comencen a ser audibles alguns murmuris en aquesta direcció.     

Però, més enllà de les conseqüències polítiques, ¿quin va ser l’impacte moral i emocional de la sortida de l’armari de Jordi Pujol i Soley a l’extint món convergent? Forçant el record d’un centenar de persones s’endevina una clara diferència generacional. Els de més edat van tendir d’entrada a la incredulitat, van donar pàbul a les teories de la conspiració o simplement van preferir culpar el seu entorn familiar. Amb l’acceptació dels fets van arribar el plor, la tristesa, la decepció i la constatació que el seu déu els havia abandonat. Si no podien creure en ell, ¿en qui fer-ho a partir de llavors?

Entre els joves va predominar des del primer moment la ràbia, quan no la ira. S’havien criat sota el pujolisme i interioritzat de la ‘a’ la ‘z’ un dels discursos preferits del líder quan aquest entaulava conversa i adoctrinava les noves generacions. El famós IVA pujolista: idees, valors, actituds. Descobrien que res era el que semblava. El judici, des de l’òptica mil·lenista, va ser més sever. Ni oblit, ni perdó. També n’hi ha que, des del present, alguns –no gaires–, qüestionen que s’abandonés a la seva sort el pater familias com un empestat en lloc de mantenir unides les files i esperar que el temporal escampés. El cert és que mai han sortit a defensar-lo a camp obert, així que el seu testimoni té, per dir-ho d’alguna manera, un valor limitat.

Per a la immensa majoria dels que un dia van poblar el gegantí exèrcit convergent girar la vista enrere és un exercici dolorós. Són incomptables els que recorden exactament on eren i què feien quan es van assabentar de la notícia, cosa que corrobora el gran impacte social de la confessió que certificava que, com la lluna, Pujol tenia un costat fosc. 

“El meu pare ja estava molt malalt. Jo no sabia com parlar-li del tema. Finalment va ser ell qui hi va fer referència. El que ens ha fet Pujol no té nom. No va afegir-hi res més. Mai tan poc va dir tant en boca del meu pare”. El record nítid és d’un diputat de JxCat i resumeix per què l’expiació que Jordi Pujol pretenia reduir a una confessió per escrit acabaria sent un camí del calvari del qual encara no s’han recorregut totes les estacions.