Anar al contingut

DES DE MADRID

Puigdemont està perdent el seu xoc contra l'Estat

Borrell, el Constitucional, el Suprem i el Tribunal de Comptes, cartes contra l'expresident de la Generalitat, l'extradició de la qual és prioritària

Sánchez no es fia dels independentistes i rebutja la coalició amb Iglesias per l'actitud d'Unides Podem davant del conflicte

José Antonio Zarzalejos

Puigdemont està perdent el seu xoc contra l'Estat

PATRICK SEEGER

Dimarts passat, funcionaris de la Sala Segona delTribunal Supremvan estar pendents -via informació policial sobre el terreny- dels moviments deCarles Puigdemont. Si l’expresident de la Generalitat passava la frontera des de la localitat alemanya de Kehl per unir-se a la ciutat francesa d’Estrasburg  als manifestants que protestaven per la seva exclusió -i les d’ Oriol Junqueras i Toni Comín- del Parlament Europeu, seria immediatament detingut i cursada ‘ipso facto’ una euroordre des de Madrid a la justícia francesa. El polític català el sabia i va evitar aquest arriscat desplaçament. Per a l’Estat espanyol, portar a Espanya Puigdemont, i fer-ho com més aviat millor, és una prioritat tant d’ordre processal-penal com polític.

L’expresident de la Generalitat lliura contra l’Estat un xoc amb escasses possibilitats d’èxit. Puigdemont, no obstant, és un polític imputat per rebel·lió que disposa d’una perseverant evocació de legitimitat en l’àmbit de l’independentisme Per això s’imposa electoralment perquè el seu relat personal (èpic) cala en l’emotivitat  col·lectiva del secessionisme molt més que el de l’empresonament preventiu del seu competidor Junqueras. Aquesta potència política personal preocupa a Madrid en la mesura que erosiona la reputació democràtica d’Espanya i resulta molt incòmoda per a l’administració de justícia, que va registrar dos revessos el 2018 quan va pretendre la seva extradició.

No obstant, en les tertúlies de la Vila i Tribunal, comença a imperar un cert optimisme. Sens dubte, la designació de Josep Borrell com a Alt Representant per a la Política Exterior i de Defensa de la Unió Europea (UE) garanteix un sever control diplomàtic de la narrativa que esgrimeix l’home de Waterloo, una dada a valorar amb altres, com són els perfils ideològics de la nova presidenta de la Comissió, l’alemanya Úrsula von der Leyen, i  del president del Consell, un liberal való -Charles Michel-, que ha traginat molt amb els seus veïns flamencs, que recolzen l’expresident de la Generalitat. En conjunt, la correlació de forces a la UE no afavoreix la viabilitat de qualsevol pretensió separatista. Més aviat al contrari. Allà hi ha la inadmissió per la Comissió Europea de la denúncia de l’ANC  perquè s’obrís un procediment contra Espanya per suposada vulneració de drets fonamentals.

Clatellades europees

A més, els dos tribunals de jurisdicció europea -el d’Estrasburg i el de Luxemburg- han dictat fins a quatre resolucions adverses a les pretensions sobiranistes. L’última ha consistit en la negativa a adoptar mesures cautelars que suspenguessin la impossibilitat que Puigdemont i Comín s’asseguessin en el Parlament de la Unió. En un exercici processalment audaç, la Sala Segona del Suprem ha sol·licitat criteris al Tribunal de Justícia de la UE sobre l’abast de la immunitat que empararia Junqueras (no l’expresident ni a Comín), desafiant el criteri de la fiscalia i de l’Advocacia de l’Estat, que desaconsellaven aquest tràmit. El tribunal del procés està demostrant una particular seguretat en la plena correcció de la seva tasca jurisdiccional, la qual cosa li permet obrir-se a plantejaments jurídics aliens molt exposats. El resultat de moment és que els tres sobiranistes electes no han adquirit la condició d’europarlamentaris.

Sánchez no es fia dels independentistes i rebutja la coalició amb Iglesias per l’actitud d’Unides Podem davant del conflicte català

El xoc -no la batalla- del polític català i del seu entorn contra l’Estat es lliura, sobretot, en el camp internacional. Les dades anteriors apunten que, tot i que la qüestió catalana s’hagi incorporat a la conversa europea, no per això s’estarien imposant els criteris secessionistes. Espanya està col·locant els seus peons en la Unió -el lideratge socialdemòcrata de Pedro Sánchez és una carta que cal tenir en compte- i aconseguint decisions judicials favorables.

En el circuit estatal passa el mateix: el Tribunal Constitucional acaba de recolzar, amb una sola correcció tècnica, l’aplicació de l’article 155 de la Constitució declarant que la dissolució del Parlament de Catalunya va ser una mesura emparada en aquest precepte. L’òrgan de garanties constitucionals estableix, això sí, el criteri de l’excepcionalitat  de la seva activació i la temporalitat de la vigència de les mesures que s’adoptin a la seva empara.

Fonts governamentals mostren el seu “convenciment” que dos procediments en curs acabaran amb resolucions adverses a les pretensions sobiranistes. D’una banda, suposen que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya anul·larà l’obertura d’‘ambaixades’ de la Generalitat a diversos països i que les indagacions del Tribunal de Comptes, que fiscalitza les de la Generalitat, amb particular fruïció les que corresponen a la gestió de Puigdemont, acabaran sent investigades per la justícia penal, que, així, acumularia més càrrecs contra ell. En cercles socialistes, a més, creuen observar fissures serioses entre l’expresident i els diputats suspesos del seu partit en el Congrés, que advoquen per abstenir-se en la investidura de Sánchez.  

‘Guerra’ al castellà

L’error de declarar una mena de ‘guerra’ a l’ús del castellà per part del nou president de la Cambra de Barcelona -i abans, tot i que amb rectificació, per la portaveu del Govern- i el risc que el secessionisme, frustrat pels revessos internacionals, s’alineï amb un discurs euroescèptic propi dels grups més reaccionaris es contemplen a Madrid com a molt possibles derives de l’independentisme que suscita les desconfiances més grans. Mentrestant, al PSOE es lamenten que davant de la investidura de Sánchez les dretes no vegin aquesta finestra d’oportunitat per disminuir les proporcions del problema polític a Catalunya, que justificaria, segons el dirigent socialista, l’exclusió d’una coalició amb Unides Podem.