vot particular

A les cinc de la tarda, Llach toreja Vox

El cantautor fa un recital sobre el 20-S sense que l'acusació popular pregunti pel dia en què va amenaçar de depurar funcionaris

A les cinc de la tarda, Llach toreja Vox

FERRAN SENDRA

4
Es llegeix en minuts
Carles Cols
Carles Cols

Periodista

ver +

Després del de l’Olympia de Parísel 1973; el del Palau de la Música el 1975, aquest, amb el plus impagable que per ordre de Rodolfo Martín Villa l’artista va acabar a comissaria per brindar un bis al públic, i el del Camp Nou, davant de 100.000 espectadors, el 1985, Lluís Llach ha fet un recital en el Tribunal Suprem, en el sentit bromista del terme, sigui això dit amb tot el respecte. A les cinc de la tarda, era el testimoni més interessant del dia, a petició de, ¡ai, déu meu!, Vox, que com els seriòfils de 'Procés' recordaran, el 14 de març es va encarregar de l’interrogatori del major Josep Lluís Trapero i no li va preguntar pel més crucial, pel dia en què com a cap dels Mossos d’Esquadra va avisarCarles Puigdemont que l’1-O  podia acabar com un gran daltabaix. Doncs Vox, la nova força del Congrés dels Diputats, ho ha tornat a fer.

Llach s’acusa de la idea que els Jordis pugessin als cotxes policials, però en la seva vis de planxista diu que no van ser atacats

El lletrat Javier Ortega Smith, acusador popular i diputat per Madrid, ha demostrat que no se sap el cançoner més recent de Llach, el de l’abril del 2017, quan la icona de la cançó va avisar que els funcionaris que no obeïssin les lleis de transició jurídica del Parlament serien sancionats. "Molts d’ells patiran", va dir llavors. Aquesta no se la sabia Ortega Smith. Probablement, 'L’estaca', tampoc. Potser, com les autoritats de l’època, creu que la lletra relata tasques camperoles. La qüestió és que, com que Vox no ha tret el tema, tampoc han pogut abordar la qüestió la fiscalia i l’Advocacia de l’Estat. La cosa ha versat sobre la seva presència a la Conselleria d’Economia aquell 20 de setembre pel qualJordi Cuixart i Jordi Sànchez són a la presó, entre altres raons, per haver pujat al sostre d’un tot terreny de la Guàrdia Civil. Llach, en una ostentació, li ha explicat al tribunal que aquella insensatesa va ser idea seva, que la seva llarga experiència en concerts li va permetre aconsellar que, amb el megàfon que tenien a mà, els Jordis no farien res si no pujaven a un punt alt.

Hi ha aquell oblidat proverbi espanyol que diu que no hi ha home dolent que no tingui alguna cosa bona. Llach és l’antítesi d’aquesta dita. L’abril del 2017 va tenir aquell reflux leninista (ja saben com era Vladimir Illich Ulianov, "una revolució no té sentit sense escamots d’execució"), però en general és un home bo, així que el duel de Llach contra Ortega Smith ha sigut desigual, un polímata contra un 'sabelonada'. S’ha recreat amb la descripció del controvertit 20-S sense que Vox aconseguís posar-li cap parany i, en un determinat moment, fins i tot ha sortit a la llum una versió inèdita, el Llach planxista, que ha suposat que els desperfectes dels vehicles de la Guàrdia Civil no van ser per agressions premeditades, sinó pel sobrepès que van suportar els seus sostres de tants periodistes que van pujar-hi per gravar imatges.

Una esbroncada sense precedents

Davant la falta de grapa de les preguntes de l’acusació i les passades de gol que després li ha proporcionat la defensa en el seu torn de preguntes, Llach s’ha agradat i s’ha encoratjat. Fins i tot ha estat burleta, amb referències constants al món de l’espectacle, com quan ha recordat el fallit intent que Cuixart i Sànchez van fer per desconvocar la manifestació. Ho van fer des de dalt d’un escenari muntat a l’encreuament de la Gran Via. Li van demanar Llach i a altres diputats independentistes que els acompanyessin, com baixistes i percussionistes del missatge que havien de donar a través dels micròfons. "A mi en un escenari mai m’havien xiulat així", ha somrigut.

Ho confirma, a la secretària judicial se li va oferir sortir per la porta com una 'groupie' de la cançó

Ha reconfirmat en un altre moment el que la setmana anterior ja va ser tota una sorpresa, que una de les idees estudiades per treure indemne la secretària judicial va ser que es fes passar per amiga de Llach. Sí, aquest era el pla, que ella es barregés entre un grup de voluntàries, com ‘groupies’ de la cançó, ha reconegut.

També ha desmentit, almenys mentre va ser present, que s’escopís els guàrdies civils, un gest que al món de l’espectacle només se li tolera i fins i tot se li agraeix a Patti Smith. Ho va fer fins i tot al Palau de la Música. Les entrades de primera fila anaven molt buscades.

Notícies relacionades

Vox, no és per insistir (bé, sí, ho és), ho ha tornat a fer. Defensen la possessió d’armes amb aquella afecció que tenen al tret al peu.

Postdata canalla

Postdata per als lectors de la versió web. És un ‘bonus track’. Llach va ser una llegenda. Encara ho és per a molts dels seus incondicionals, però els més canalles dels 70 tenien altres ídols, com ara Pau Riba, que aquest abril ha celebrat el mig segle del seu millor àlbum, 'Dioptria', segons molts l’Everest de la música en català. +1. Hauria estat bé entrellaçar en aquesta crònica algunes estrofes llachianes, segurament reciclables a la marimorena política actual, revisitar l’estaca com a metàfora del referèndum, però llavors d’altres eren (érem) més de Riba que de Llach, autor d’una estrofa nostradàmica a 'Dioptria'. "Pugeu a la barca, que naufragarem, farem la república, amb jo president...'". Aquesta no la van cantar en aquella festa a casa de Pilar Rahola.