Anar al contingut

Santiago Abascal, el guionista de la dreta XXL

El líder de Vox ha aconseguit condicionar el discurs de PP i Cs de manera notable per la por de perdre vot

Es mou en zones fosques de les xarxes socials per evitar el control de la premsa, amb Trump com a icona

Gemma Robles

Santiago Abascal, el guionista de la dreta XXL

És l’únic que no passarà l’examen del redebat. Santiago Abascal no tindrà ocasió de mostrar virtuts retòriques, si les té, ni d’exhibir els seus defectes o carències. A ell la situació li va de primera, tot i que ho dissimuli bussejant en el victimisme en les seves intervencions públiques. Va sortir al terreny de joc electoral a arriscar poc, a beneficiar-se dels errors dels altres (especialment els del bloc de la dreta) i a trencar les urnes i els auguris dels sondejos en circumscripcions com Madrid. Ha fet precampanya aparentment discreta en pobles d’interior, tradicionals feus del PP, i s’aboca ara en mítings simbòlics, en llocs on sap que no esgarraparà recolzaments, però sí projecció, boca-orella i, el que per a ell i els seus és més rellevant, ‘whatsap a whatsap’.

 Explota els avantatges d’ignorar l’escrutini de la premsa i es refugia, en excés, en zones fosques de les xarxes socials, allà on han habitat i crescut altres ideologies radicals i s’esquiven els controls del quart poder i, sovint, del que és raonable. El seu equip ha après de Donald Trump i de partits ultres europeus. L’estrateg Steve Bannon el segueix de prop i aclama el menyspreu als mitjans. “No ens veiem en l’obligació de comparèixer especialment i de manera assídua”, afirma públicament el cap de Vox.

Tot això sembla afectar poc la seva expectativa. Abascal va començar aquesta campanya cap el 28-A amb premi segur a la maleta: no serà qui més vots acumuli la nit electoral, però portarà per tota la vida el títol d’haver aconseguit introduir, en l’era democràtica, la ultradreta en les institucions espanyoles. Sens dubte això passarà i el seu exèrcit de parlamentaris entre els que hi haurà exgenerals, antics membres d’altres formacions i provocadors de diferent origen i formació (en les precipitades llistes hi ha també familiars i amics íntims del mateix Abascal) es desplegarà pel Congrés i el Senat, marcant en una mesura o una altra l’agenda nacional.

Això dependrà dels escons que aconsegueixin. Però el cap dels ‘voxistes’, des de ja fa mesos, condiciona el discurs d’altres candidats amb qui disputa l’espai polític conservador, Pablo Casado i Albert Rivera. S’ha convertit de facto en el guionista de la nova dreta espanyola, que s’ofereix sota tres sigles diferents i és de talla XXL.

No pot dir-se que Abascal hagi nascut políticament amb els seus vídeos virals a cavall promocionant aquesta reconquesta que promet per a Espanya, la mateixa Espanya a la qual vol arrabassar les seves autonomies perquè torni a ser una, gran i lliure d’autonomismes  i ànsies independentistes. La seva recepta: competències de tornada a l’Estat, partits sobiranistes il·legalitzats i els seus líders, a la presó tan bon punt traspassin la línia.

Armes, xiringuitos i gènere 

Tampoc es va estrenar amb les seves inexplicables propostes d’armar “els espanyols de bé” perquè es defensin ells solets dels perills que els sotgen, ni amb la seva mania persecutòria amb tot el que li fa olor de polítiques de gènere o les seves iniciatives antiimmigració. Aquest polític de 43 anys, que s’ha animat i ha portat lluny el seu partit en paral·lel a l’auge del secessionisme català, va començar sent regidor de Llodio i va presidir les Noves Generacions del PP a Euskadi, a què va estar afiliat entre 1994 i 2013.

Bregat, doncs, en moure’s en territori una mica més que hostil –la seva família i ell mateix van patir la persecució d’ETA–, va representar l’organització de José María Aznar i Mariano Rajoy durant molt de temps al País Basc, fins que la ruptura del president gallec amb l’ala més dura del PP va fer que Abascal es desplacés a Madrid per treballar a sou de la Comunitat de Madrid, sota la protecció d’Esperanza Aguirre. Això l’hi retreuen altres formacions, però també els seus excompanys populars quan senten a qui ara és el seu adversari prometre que ell sí que acabarà amb els xiringuitos de l’Administració que practiquen el favoritisme.

Va crear a més la fundació per a la defensa de la nació espanyola abans de posar rumb al partit de les tres lletres. El d’Ortega Lara i tots aquells a qui el PP, durant molt de temps, va saber donar empara sense que sentissin la necessitat de buscar nous (ultra)horitzons.  Ha sigut a Vox en què ha passat de ser un més a convertir-se en un líder en creixement que enarbora un patriotisme cru, aquest que després del 28-A acamparà per les Corts. “Ni som nacionalistes exacerbats ni som patriotes constitucionals, perquè la nostra pàtria no és la Constitució, la nostra pàtria és Espanya”, va sentenciar recentment a Libertad Digital.