Les entranyes del Suprem són d'acer

Les qüestions preliminars del judici a la sala de màquines del procés semblaven, així d’entrada, com els primers 65 minuts d’‘El tercer home’, pel·lícula que brilla per la interpretació d’Orson Welles, però aquest, com la declaració d’Oriol Junqueras, es feia pregar i no apareixia en pantalla fins que només quedaven menys de 45 minuts de film. Les qüestions prèvies estaven cridades a ser un anar d’un costat a l’altre jurídic dels advocats de la defensa, primer, i de l’acusació, després, una castanya periodística, i no diguem ja televisiva, pur ‘slow tv’. Junqueras (això diuen els que hi entenen) està previst que declari dijous. De la seva presència a la primera jornada del judici val la pena destacar, això sí, la desganada encaixada que li va dedicar a Quim Torra. Al seu costat, Stanley i Linvingstone es van saludar com fogosos bergants llatins allà al llac Tanganyika. Va ser un hola molt glacial. Potser dijous cal llegir entre línies les seves respostes. Però el que hem dit, la primera sessió del judici eren els preliminars, que, com els del tàlem, se suposa que tenen la seva funció. Van ser una sorpresa.

Abans de parlar d’ells, una anècdota que ve al cas. Comença com un acudit, però no ho és. Hi havia un francès i un belga al Tribunal Suprem vestits amb una toga... És rigorosament cert. Eren dos advocats que venien en representació de dues associacions internacionals de defensa dels drets humans a observar aquest judici, perquè, segons van explicar, com OPNI, objecte processal no identificat, aquest cas els sembla molt singular. El tribunal, com se sap, no ha convidat observadors internacionals, però els advocats, vinguin d’on vinguin, tenen passi vip per acudir als judicis. Total, que van decidir entrar, però per si de cas es van agenciar unes togues que els van prestar uns col·legues de Madrid, bon truc, sí senyor, que es va esvair quan un funcionari els va dir que no feia falta la disfressa, com uns Dupond i Dupont qualssevol, que amb la seva acreditació d’advocats n’hi havia prou. La toga va acabar a la motxilla.

Altressí

En certa manera, les qüestions prèvies anaven d’això, d’apel·lar a la pròxima instància, al Tribunal d’Estrasburg i a les organitzacions estrangeres geloses d’aquests temes, però, és clar, una cosa és fer-ho amb un abús de l’"altressí", el "no és més cert que..." i el recordatori de la jurisprudència de la sentència número tal, barra el que sigui, i una altra, molt diferent, el llançament de penals que van protagonitzar (per citar els dos més precisos) Andreu van den Eynde i Jordi Pina, lletrat el primer de Junqueras i Raül Romeva i, el segon, de Jordi Sànchez, Jordi Turull i Josep Rull.

Amb això de les xarxes socials, més ràpides que el tren, el més fàcil és que ja coneguin vostès algunes de les frases de la jornada que tots dos van pronunciar. Que si fer justícia és mantenir la civilització dreta, que si això és una causa contra la dissidència política, que tenim dret a viure en democràcia, que vostès membres del tribunal estan contaminats... Tot això, a més, dit sota la tela que decora el sostre de la sala, fins i tot agafava més presència. Es tracta d’una pintura de Marceliano Santa María, l’anomenat pintor de Castella, que per al Tribunal Suprem va treballar una obra titulada ‘La llei triomfa sobre el mal’, que fa venir una mica d’esgarrifances, sobretot l’escena en la qual una mare escanya el seu fill.

Però de les intervencions de Pina i de Van den Eynde, l’insistent i per això cridaner va ser la seva referència a aquesta frase amb títol de bolero que el jutge Juan Antonio Ramírez va incloure en una interlocutòria judicial redactada en els inicis d’aquest cas. “L’estratègia que patim”. Això va escriure aquest magistrat sobre el procés, en primera persona, com si fos el quart lletrista de Los Panchos, posant-se per tant, segons l’opinió dels advocats, com a jutge i part en la causa.

Ostres i cargols

¿Recorden la pobra Pompeia? L’haurien de recordar. Era la dona de Juli Cèsar. Amb l’adúlter que va ser el seu marit, amant de les ostres i els cargols per igual, i li exigia a ella que no només fos honesta, sinó que a més ho semblés, i tot perquè un patrici molt tarambana, Publi Clodi Pulcre, es va enamorar d’ella. Doncs bé, la tesi de la defensa en les qüestions prèvies no ha sigut que el Tribunal Suprem sigui la pobra Pompeia de la qual l’independentisme dubta, sinó que, glups, poc menys que és la dona d’un altre emperador romà, Claudi, o sigui, Messalina.

Dit així, sona molt brut, d’acord, però com ha afirmat aquest advocat amb cognom de mig centre de l’etapa de Cruyff, la instrucció de la causa especial 20907/2017 ha sigut “un vodevil processal”, gènere teatral alegre i dissolut, per dir-ho fi.

Notícies relacionades

Així estan les enquestes de les eleccions a Catalunya

La Guàrdia Civil afirma que Zaplana va teixir una xarxa de blanqueig

A Messalina segur que la coneixen més. No tant com la va conèixer Escila, per descomptat, aquella prostituta amb nom artístic de devoradora d’homes amb qui es va batre, ¡ehem!, en duel i  que, derrotada, va dir de la dona de Claudi que tenia les entranyes d’acer. D’això sembla que anaven les qüestions preliminars per part de la defensa, de deixar constància de cara a instàncies superiors que les entranyes del Suprem són d’acer. ¿Amb quins arguments? Doncs a més del bolero, que no està malament, Pina s’ha entretingut a llegir alguns dels tuits que el magistrat Francisco Monterde se suposa que subscriu i que apareixen en el compte de l’Associació Professional de la Magistratura. Monterde, vicepresident d’aquesta associació, ha decidit sobre alguns dels recursos de la defensa, en contra, és clar, d’acord amb la seva vida tuitaire. Sembla que en un d’aquests missatges de 140 caràcters es va qualificar els acusats de “piquet colpista”. Total, que Pina ha fet amb Monterde el que l’oposició va fer amb Quim Torra quan el van investir president. Bé, no, allò va ser molt pitjor. L’independentisme va demostrar aquell dia tenir unes entranyes de titani.

Aquest dimecres, per enfilar ja el final, es juga el partit de tornada. Hi actua l’acusació. El repte és explicar-la amb les mateixes ulleres que les empleades en la primera jornada. No val canviar el color dels vidres. Val la pena remarcar-ho perquè, en aquests temps tan epidèrmics, escrigui el que escrigui, sempre s’ofèn algú. I aquest judici durarà tirant curt tres mesos, així que comptar espanta. El normal seria dir-ho al final, l’últim dia, però per si pel que fos no hi ha ocasió de fer-ho, millor deixar-ho anar ara. És el següent. És una frase deliciosa de Joannes Brahms, gran compositor alemany, però també un home poc donat a mossegar-se la llengua. En una ocasió, després d’una discussió amb diversos fronts de disputa, es va acomiadar així: “Si m’he oblidat d’insultar algú, li demano disculpes”.No és aquest el propòsit, però queda dit.