Els afins a Puigdemont demanen que el PDECat impulsi la investidura de l'expresident

El PDECat viu hores convulses que poden acabar en qualsevol moment amb una ruptura interna total. Després de la constitució de la Crida Nacional per la República que impulsa l’expresident Carles Puigdemont, les dues posicions més extremes que malviuen en la postconvergència volen dividir-se com més aviat millor. D’una banda, els puigdemontistes que volen que la Crida expliciti clarament que és un partit en el qual la postconvergència s’ha de diluir sense més ni més, perquè l’expresident és el líder indiscutit i indiscutible per a ells, juntament amb Míriam Nogueras, vicepresidenta de la formació. De l’altra, els que reivindiquen l’espai polític propi del centre i centredreta sobiranista que representa el PDECat i que no volen que Puigdemont imposi la seva estratègia independentista frontista.

Les posicions extremes són irreconciliables i el dubte només rau ara en el quan i com es produirà el desenllaç. Un element clau són els drets electorals. És a dir, els diners i l’espai de propaganda electoral als quals dona dret haver-se presentat ja a uns comicis. "Aquesta és la gran discussió", admeten en el partit. I afegeixen: "La Crida vol arrasar, 10 a 0". Els puigdemontistes al·leguen que si en les eleccions municipals del mes de maig no és present la Crida, haurà d’esperar quatre anys per poder disposar d’aquests drets. Els defensors de l’espai del PDECat, en canvi, volen mantenir les seves posicions i no cedir les llistes electorals als fidels a l’expresident.

Citen com a precedent negatiu la confecció de la llista de Junts per Catalunya en les últimes eleccions catalanes, quan, lamenten, Puigdemont i els seus fidels van elaborar les llistes al seu aire i no van complir els pactes sobre el cap de campanya i la destinació de les subvencions públiques. Davant d’això, els puigdemontistas recorden el que per a ells va ser la deslleialtat del partit d’inscriure el nom de JxCat com a marca electoral del PDECat de cara a les eleccions municipals. Segons aquest sector, les decisions han de comptar sempre amb el beneplàcit de Puigdemont.

L’espurna

L’espurna que faci saltar pels aires el PDECat pot arribar en les pròximes setmanes. D’una banda, aquest dissabte el partit celebra un consell nacional extraordinari en el qual, segons fonts consultades, els puigdemontistes volen debatre una proposta perquè es demani la investidura de Puigdemont en el Parlament. La seva estratègia, indissimulada, continua passant per la desobediència a l’Estat i per posar en un compromís el PDEcat i ERC, amb la tesi que l’expresident podria tornar a Catalunya si és investit i fer-ho envoltat de desenes d’eurodiputats, polítics, ciutadans i periodistes. Amb això posaria en un compromís l’Estat, sempre segons aquests plans. Al partit responen: "La mesura posaria en tensió la legalitat i ERC –que la rebutja– quan a les portes del judici de l’1-O hauríem d’enterrar les armes de guerra".

Un altre moment clau pot ser la votació de la tramitació dels Pressupostos Generals de l’Estat. El sector del PDECat més partidari del diàleg en lloc de la unilateralitat veu amb bons ulls no presentar esmena a la totalitat. O bé presentar-la sabent que no prospera, si finalment es poden votar per separat. Aquesta posició xoca frontalment amb la intenció de Puigdemont i de Nogueras de votar en contra de la tramitació, acollint-se al 'no' que va decidir un consell nacional del PDECat al novembre.

L’opció conciliadora: coalició al 50-50

Notícies relacionades

Amenaça de ruptura entre el PDECat i la Crida de Puigdemont

Una carta redactada pel president

Entre uns i altres hi ha el president del partit, un David Bonvehí que voldria deixar per després del mes de maig la batalla final. Els més pactistes i conciliadors proposen una fórmula de coalició entre el PDECat i la Crida, al 50-50% quant a drets electorals. Seria una reedició de la CiU d’anys enrere, per intentar captar l’espai polític més gran possible de l’independentisme.

El gran problema d’aquesta fórmula és, a més de les posicions irreconciliables entre uns i altres a nivell polític i personal, la falta d’un lideratge únic. Uns no veuen ningú que no sigui Puigdemont mentre que els altres creuen que és necessari donar un relleu als lideratges.