Anar al contingut

DES DE MADRID

Davant d'un desembre negre

L'emergència de Vox, el 40è aniversari de la Constitució, el debat sobre Catalunya en el Congrés i l'aniversari del 21-D, fites difícils del mes

José Antonio Zarzalejos

Davant d'un desembre negre

Bernat Vilaro

Superar el mes de desembre sense una destrossa política més greu de què ja pateix la política espanyola no serà fàcil. Els resultats de les eleccions andaluses determinaran un abans i un després en la vida pública del país. Tot depèn que Vox entri o no al Parlament d’Andalusia i consagri la fragmentació de la dreta espanyola en tres espais diferenciats, un d’ells clarament extremista i homologable als moviments populistes i regressius que ja floreixen amb ferocitat a diversos països europeus.

Fins al moment, Espanya disposava d’una dreta que unia en una sola formació –el Partit Popular– totes les expressions liberals i conservadores de l’espectre polític. La irrupció de Ciutadans, va alterar, primer, l’ecosistema de partits a Catalunya, i des del 2014 –mentre ho feia Podem a l’esquerra extrema– també el conjunt d’Espanya. Ara Vox amenaça de seure a la Cambra andalusa i si ho aconsegueix, al maig estarà en moltes d’altres i, sens dubte, al Parlament Europeu.

Els comicis en la comunitat autònoma més poblada d’Espanya seran el prolegomen dels actes de commemoració del 40è aniversari de la Constitució, el pròxim dia 6. No seran tan festius com la Carta Magna mereix. Va ser rebuda amb entusiasme en una Catalunya que la va votar favorablement per sobre de la mitjana espanyola (fins al 90% dels sufragis emesos) i ara ningú somiaria amb un recolzament ni llunyanament semblant al de llavors.  

La Corona, tan assetjada, va salvar el règim constitucional el 1981 però rep des de Catalunya un furibund i sostingut atac perquè la complaença amb la desregulació de la Corona amb Joan Carles I, va permetre que la Zarzuela afluixés les seves pròpies exigències i acabés per convertir-se en la baula més feble de la cadena de la institucionalització espanyola. Episodis molt recents i desgraciats aprofundeixen la fragilitat de la família reial. Units Podem i col·lectius universitaris s’han incorporat a aquest afany antimonàrquic dels independentistes catalans i a Madrid es descompta que l’acte parlamentari amb el Rei emèrit assegut al costat dels pares de la Carta Magna serà conflictiu i propiciarà l’oportunitat per a una plantada de diputats republicans.

Sistema deteriorat

No només la Corona s’ha deteriorat. Ho està el conjunt del sistema, que ha agafat la grip. L’únic cas de deteriorament sistèmic no és –tot i que sí principalment– la crisi de Catalunya, sinó també la dels poders de l’Estat perquè el Parlament només funciona a cop de decret llei i el Tribunal Suprem passa per un episodi històric d’erosió de la seva reputació com mai abans havia patit. D’una banda, les sentències sobre la fiscalitat de les hipoteques han mostrat una costura interna en l’alt tribunal, i de l’altra, la partidització de la justícia –com s’ha acreditat amb el fallit intent de renovar el Consell General del Poder Judicial– situen el crèdit de la seva administració en una baixa cotització just en el moment històric en què es requeria que transmetés el màxim prestigi i fiabilitat, a les portes del judici oral contra els dirigents del procés sobiranista.

El carrer torna en contra de Torra i dels partits que el sostenen. La dinàmica social catalana està canviant

El dia 12 d’aquest mes, coincidint amb la convocatòria d’una vaga general de funcionaris a Catalunya, el Congrés abordarà –sense saber sobre quin rails discorrerà el debat– la qüestió catalana sobre la qual el nou Govern de Pedro Sánchez –en crisi oberta– s’ha abocat amb resultats retòrics i gestuals que, fins al moment, ni han descartat la unilateralitat ni han reduït les ànsies secessionistes. L’Executiu espanyol obté molts més resultats en termes de desinflació per la divisió interna entre els partits catalans secessionistes que pel caràcter incisiu i reparador de les seves polítiques. El mèrit de Sánchez consistiria en deixar que els independentistes no perdin l’oportunitat de barallar-se entre si i en visualitzar una actitud diferent de la de Mariano Rajoy, tot i que la conclusió del que s’esdevé continuï sent pessimista.

L’ambient de provisionalitat, a Madrid i a Barcelona, no ajuda en absolut una presa de decisions que transiti del pal·liatiu al curatiu. I aquest estat febril no es resoldrà en un debat parlamentari que fins i tot podria empitjorar les coses tenint en compte els comportaments feréstecs que s’estan produint sense solució de continuïtat al Congrés dels Diputats. Mentrestant, la Generalitat s’enfronta a protestes socials que reformulen les prioritats en la comunitat i que els dirigents independentistes estan manejant amb una malaptesa insospitada. En termes d’aspiracions socials, la secessió ha deixat de ser el bàlsam de tots els mals. La societat catalana sembla contraprogramar els dirigents del procés amb un canvi de dinàmica interna en les seves reivindicacions.

Un altre aniversari

I després arribarà el primer aniversari de les eleccions del 21-D, que es van celebrar sota l’aplicació del 155. Aquells comicis es van concebre com una disrupció del procés sobiranista que no es va produir.  L’aniversari servirà, de nou, no per a una reconstrucció de lleialtats i la conformació d’un cos de doctrina democràtic que es conjuri en la no-repetició d’aquella situació, sinó per encebar encara més l’encreuament de retrets que s’emmagatzemen a les sitges del record rancorós que ha fet de la política espanyola un mercat de Calaf. Es conciten molts dubtes sobre l’oportunitat que en aquest aniversari se celebri a Barcelona un Consell de Ministres. El que uns entenen com un gest de conciliació, d’altres podrien interioritzar-lo com de provocació. Molt més quan Quim Torra –que ni tan sols es veurà amb Sánchez– i els partits que el sostenen contemplen com el carrer els increpa i qüestiona obertament.