Anar al contingut

ELS MALS DE LA JUSTÍCIA

El jutge està despullat

Les ingerències polítiques i econòmiques hipotequen la credibilitat del poder judicial espanyol

La ideologia i la formació d'alguns magistrats condiciona determinades decisions

Jordi Nieva Fenoll

El jutge està despullat

JOSE LUIS ROCA

Diversos contes de Hans Christian Andersen  constitueixen una magnífica guia de comportament social per a nens, però sens dubte també per a adults. 'El vestit nou de l’emperador' –versionat a partir d’‘El conde de Lucanor’– retrata el protagonista com un home obsessionat amb el seu vestit. Tant que contracta uns sastres estafadors que li demanen or i altres riqueses a canvi de confeccionar-li un vestit tan lleuger que ni sentirà que el porta, i que serà invisible per als ignorants. Per descomptat, quan l’emperador es posa l’inexistent vestit, ningú s’atreveix a dir-li que va despullat, en una barreja de por i superstició. Només un nen crida espontàniament la veritat durant la seva desfilada. En aquell moment, l’emperador, conscient de l’engany, decideix prosseguir l’acte d’exhibició, malgrat l’evidència del ridícul.

La justícia, com totes les institucions en general, es mouen públicament amb una certa mística, i com més exagerada és aquesta mística més insubstancial és el seu fons. Aquesta mística és tan necessària com l’attrezzo per als actors. Sense mística ningú creu el que veu. És com si necessitéssim oblidar, absurdament, que darrere de qualsevol obra humana hi ha simplement persones, amb els mateixos defectes que nosaltres mateixos. La democràcia hi guanyaria molt si prescindíssim dels attrezzos en benefici d’un millor coneixement ciutadà de les institucions i el seu funcionament.

Amb la justícia, aquesta mística és molt delicada. El jutge té l’última paraula sobre els nostres conflictes, i és l’encarregar de resoldre’ls. Per això existeixen la independència i imparcialitat, i per aconseguir-les no n’hi ha prou amb les togues, les medalles i les punyetes brodades que, per cert, pertanyen a temps molt pretèrits afortunadament superats. Necessitem que en les seves decisions no puguem intuir la influència de ningú, ni tan sols dels seus propis prejudicis o fílies.

Quan s’oblida l’anterior, la justícia va despullada, per gruixudes i preciosistes que siguin les togues que la vesteixin. Molts ho murmuren, però fins que no passi alguna cosa inacceptable que faci exclamar-se al més innocent i cridar la realitat, sembla com si no passés res. L’emperador segueix la seva desfilada endavant, despullat, mentre algú recomana a la multitud que continuï circulant. És a dir, que calli i se’n vagi.

BONS MAGISTRATS

La justícia espanyola està ben assortida de magnífics jutges que respecten els drets humans, es cregui o no. Les dades referent a això són ben clares i convé no falsejar-les amb finalitats polítiques, acostant la brasa a la mateixa sardina fent del cas excepcional la regla general, perquè això és una fal·làcia.

Un home protesta davant del Tribunal Suprem per la sentència sobre les hipoteques /SUSANA VORA (REUTERS)

El que passa, no obstant, és que aquesta justícia té tres problemes. El primer, el nomenament dels vocals del Consell General del Poder Judicial, extraordinàriament influït per la política, i aquesta, al seu torn, pels poders fàctics, sobretot pels poders econòmics. Aquests vocals designen amb més o menys traves els jutges dels alts tribunals, cosa que provoca el risc que aquesta falta d’independència d’origen dels vocals, es traslladi als jutges. A partir d’aquí, parlar d’independència es fa realment ardu. El desgraciat cas de les hipoteques, amb independència del fons del tema –en el qual no entro–, ha disparat les alarmes ciutadanes.

El segon problema és d’ordre ideològic. És un fet constatable que una part rellevant de les poques condemnes que Espanya ha rebut del Tribunal Europeu de Drets Humans han tingut a veure amb l’independentisme basc, i alguna vegada amb el català. Alguns d’ells han sigut casos sonats, com el d’Inés del Río, que va posar en llibertat diverses desenes de presos d’ETA, o el 'cas Atutxa', el 'cas Castells’ –un dels més antics– o el recent 'cas Otegi', o la primera condemna a Espanya per tractes degradants aquest mateix any.

CLATELLADES EUROPEES

Quant a l’independentisme català es poden recordar les sentències de l’antic 'cas Bultó', o la de les detencions a indepentistes catalans en ocasió de les Olimpíades del 1992, o la més recent, per la crema de fotos del Rei. Tots aquests casos tenen els seus matisos i no es pot dir, en absolut, que cada vegada que el Tribunal Europeu de Drets Humans condemna Espanya sigui per temes relacionats amb l’independentisme. Però la repetició de condemnes relacionades amb aquest tema no s’hauria de passar per alt i se n’haurien d’estudiar amb serenitat les causes. Sigui com sigui, la ideologia política d’un jutge no ha de transcendir les decisions judicials, i s’ha de fer tot el possible per desterrar qualsevol indici de sospita en aquest tema.

El tercer problema és la formació judicial. El sistema d’oposicions és molt defectuós, antiquat, predominantment memorístic i amb un excessiu paper d’una figura no oficial que resulta difícilment definible quant al seu rol: el preparador. El problema és comú en altres oposicions que se celebren a Espanya, que tenen un sistema similar d’examen per a l’accés a places funcionarials d’alta categoria. El resultat és que no sempre arriben als llocs els que acabarien sent més competents.

El més dolorós del cas és que no són majoria els jutges amb un biaix tan conservador que els condicioni les seves sentències. En realitat són molt pocs, però fan molt soroll. Igual que ni tan sols tots els vocals del Consell General del Poder Judicial, malgrat la seva defectuosa designació, pateixen després una minva de la seva independència. I, sens dubte, la majoria de jutges va aprovar les oposicions amb mèrits. Però convé posar solució a les sospites. És temps de reformes, perquè la llum pública reflecteixi degudament l’excel·lència i la pulcritud de l’enorme majoria del col·lectiu judicial.