Anar al contingut

DES DE MADRID

Primavera independentista en l'hivern polític espanyol

La manifestació pels presos, l'entrevista a TV-3, l'autogol de Montoro i la crisi dels partits afavoreixen el secessionisme

S'obre l'esperança al Suprem que la justícia alemanya rectifiqui i entregui Puigdemont per alguna cosa més greu que la malversació i més benigna que la rebel·lió

José Antonio Zarzalejos

Primavera independentista en l'hivern polític espanyol

JOAN CORTADELLAS

Madrid és, ara com ara i políticament parlant, un pati de corrala en què les baralles de les veïnes ensordeixen qualsevol anàlisi del que passa al país. Les crisis cridaneres se superposen. Deu ser cert que Catalunya està «empantanegada» i que el creixement econòmic futur de la comunitat és problemàtic. Però també ho és que l’independentisme ha inaugurat la seva «primavera» amb uns quants èxits d’imatge i polítics que demostrarien que el secessionisme segueix jugant la seva partida i utilitzant estratègicament els seus asos, mentre la política espanyola se sumeix en l’hivern del desconcert. El soroll a la capital és de tals decibels en tots els partits i institucions –amb l’excepció de Ciutadans– que els cercles del poder central viuen aliens a la gravetat dels esdeveniments a Catalunya.
La que ha transcorregut ha sigut una setmana exitosa en la pròrroga del processisme que ara s’està dilucidant. Carles Puigdemont –ens ho adverteix Jordi Canal al seu llibre Con permiso de Kafka (Península)– «era un polític gris, mediocre com a diputat i com a alcalde». Els que el van consagrar, segons l’historiador d’Olot, «van pensar que era l’opció ideal en aquell moment: manipulable i influenciable (...)».  No obstant, «no van comptar que Puigdemont podia superar-los a tots en radicalitat, tossuderia, temeritat i vocació de martiri». Efectivament: l’expresident de la Generalitat s’està descobrint com el defineix Canal i en aquests últims dies, a propòsit del seu èxit provisional davant el tribunal territorial de Schleswig-Holstein, s’ha revifat i disfruta dels inicials èxits de l’estació més amable de l’any.

TRANSVERSALITAT

La manifestació de diumenge passat –300.000 persones– per protestar pels denominats impròpiament «presos polítics» va ser, a més d’un èxit de participació, un èxit qualitatiu: a la concentració s’hi van incorporar les federacions sindicals de la UGT i CCOO, projectant així una sensació de transversalitat inèdita en la pressió a la justícia espanyola. Les centrals sindicals queden atrapades en el relat del procés i vinculades a la causa emocional de la lluita pels polítics presos. Aquell mateix dia, Puigdemont va ser entrevistat a TV-3 des del seu refugi a Berlín, i va obtenir una quota de pantalla del 30%. El fracàs simbòlic del 155 es reflecteix en aquesta intervenció televisiva en un mitjà costejat per tots els catalans protagonitzada per un pròfug de la justícia.
Més èxits de Puigdemont: segueix gestionant els temps i exhaurint els terminis, movent-se en el marge de les setmanes que queden perquè expiri –el 22 de maig– l’actual legislatura catalana. Per a Catalunya i per al conjunt d’Espanya els dos escenaris possibles –o govern efectiu a la Generalitat o noves eleccions– comporten diferents conseqüències i totes elles importants. Els terminis –i Puigdemont ho sap– incideixen sobre la possible aprovació dels Pressupostos i, fins i tot, sobre el procés penal que es tramita al Suprem, perquè els dos assumptes recorren un itinerari pautat que els assessors de Puigdemont valoren al detall. Ja he escrit que la política catalana és el nus gordià de l’espanyola.
Doncs bé, el que va ser president de la Generalitat disposa de capacitat de desestabilització del quadro polític general, molt fragilitzat per les crisis concurrents en el PP (rebentat per Cristina Cifuentes), en el Govern (dividit per Montoro), en el PSOE (el fallit fitxatge de Carmena, que delata la seva falta de banqueta) i a Podem (guerra civil entre Errejón, Bescansa i Pablo Iglesias). El mànec polític –quin sarcasme– està sota el control del PNB.
Afegim a aquesta superioritat posicional i psicologia de l’independentisme dues noves circumstàncies. La primera ha sigut l’autogol del ministre d’Hisenda al sostenir obstinadament, enfront de l’acreditació policial en la instrucció de Pablo Llanera, que no es va gastar «ni un euro públic» en referèndum il·legal de l’1-O del 2017. La segona, remet a la nova actitud dels presos preventius que en les seves declaracions indagatòries davant el magistrat instructor se li han encarat, i han enardit així les bases independentistes.

GRAN DESAFIAMENT

El separatisme no ha interioritzat encara el fracàs dels seus propòsits. Creu que disposa de possibilitats per continuar l’aventura iniciada el 2012 i culminada el 2017; segueix sense assumir que la maquinària judicial és imparable; persisteix a suposar –en part amb raó– que continua tenint oportunitats en l’àmbit internacional i recursos de defensa en els processos penals i, sobretot, té apamat el Govern i parasita la crisi política espanyola amb molta eficiència. No li importa en aquest moment ni l’economia ni la cohesió social de Catalunya; no pretén cap altra negociació que no sigui imposar el seu projecte i, per tant, el seu desafiament és gran i no escatima gens.
Mentrestant, a Madrid –en un clima de pessimisme– l’Estat segueix reposant sobre les espatlles togades que alberguen l’esperança renovada en els últims dies que la justícia alemanya, amb una parcial rectificació sobre la primera de les seves resolucions, remeti Puigdemont a Madrid per alguna cosa més greu que la malversació i lleugerament més lleu que la rebel·lió. Si no succeís així i Puigdemont provoca unes noves eleccions, el país en el seu conjunt s’acostaria perillosament al caos polític i institucional. Mentrestant, ETA demana un selectiu i immoral perdó a les seves víctimes i pretén convertir el seu anunci de «desmobilització» el dia 5 de maig en un gran punt positiu preelectoral per a l’esquerra abertzale
0 Comentaris
cargando