59 anys de terror

El 31 de juliol de 1959 un grup de joves nacionalistes van decidir fer front al franquisme mitjançant la fundació d’Euskadi Ta Askatasuna (Euskadi i Llibertat). Hi ha qui data el naixement d’ETA un any abans, però de lo que ningú dubta és del macabre llegat: 800 assassinats i més de 6.000 ferits, a més d’una llarga llista de segrestats i amenaçats.

Precisament, pot ser el pròxim 31 de juliol quan l’organització terrorista anunciï la seva dissolució definitiva. Fa unes setmanes, Gara va publicar que després de mesos de debats i votacions, la reflexió d’ETA s’acosta a la seva conclusió. La proposta de la direcció és donar per acabat el seu «cicle i funció», en coherència amb els passos previs que han fet l’esquerra abertzale i la mateixa banda.

ETA va anunciar el 20 de novembre del 2011 el final de l’activitat armada, obligada per l’assetjament policial, judicial, polític i social. L’atemptat de la T-4 de Barajas, el desembre del 2006, va suposar un punt de no retorn. Al trencar l’alto el foc permanent declarat el març d’aquell any, va avortar definitivament tota possibilitat de diàleg amb el Govern i es va distanciar de la banda de l’esquerra abertzale, que amb Arnaldo Otegi al capdavant apostava per tancar el cicle de la violència. El mateix Otegi, que va aconseguir que la decisió del grup polític s’imposés a la de l’organització armada, va entrar a la presó el juny del 2007.

Premis Nobel

Notícies relacionades

ETA ultima la seva dissolució

Així estan les enquestes de les eleccions a Catalunya

Entre el 2007 i el 2010, ETA va matar 10 persones més. L’últim, un policia francès, en un tiroteig amb tres terroristes. Però aleshores ja s’havia preparat un camí per al final d’ETA; va tenir un pes especial la Declaració de Brussel·les, el març del 2010, subscrita per personalitats com els Nobel Desmond Tutu, Frederik De Klerk, Mary Robinson i John Hume. Va recolzar l’aposta de l’esquerra abertzale per l’ús de mitjans «exclusivament polítics i democràtics» i va reclamar a ETA un alto el foc «permanent i verificable». ETA va seguir el guió i va declarar un any després el final del terrorisme. Va intentar infructuosament «negociar» amb el Govern sobre els presos, la seva dissolució i la «desmilitarització d’Euskadi». Mentrestant, els abertzales Van anar fent passos per reconèixer el dolor provocat per ETA, mentre que el col·lectiu de presos reconeixia «el dany causat» i acceptava un procés escalonat i individual, acatant la legislació espanyola, per «buidar les presons».

Però no tots els passos han sigut cap endavant. Les successives operacions policials, així com la negativa de Madrid i París a pactar una entrega d’armes, han amenaçat d’eternitzar el procés de dissolució. Finalment, el 8 d’abril del 2017, ETA va entregar a les autoritats franceses la localització dels seus arsenals. Des d’aleshores, la banda ha debatut com posar punt final a les sigles. La direcció ha proposat un text que haurà de ser aprovat en la seva globalitat, de manera que s’espera un resultat inequívoc, rotund i de materialització immediata. En aquest text es descarta l’activitat política i fixa tasques com impedir eventuals «utilitzacions malintencionades de les sigles d’ETA». Però de facto, aquest document certificarà el final de 59 anys de malson.