Anar al contingut

A LA PRESÓ

Una visita a Joaquim Forn a la presó d'Estremera

L'exconseller defensa que Comín i Puigdemont renunciïn a l'escó "només si és aritmèticament necessari"

Sílvia Cóppulo

Una visita a Joaquim Forn a la presó d'Estremera

CARLOS MONTANYES

"Pásese el dedo por el pelo", em diu el funcionari. M’havien avisat que sovint el dit és massa net, perquè el lector d’empremtes les pugui llegir. Els cabells també ho estan i hauré de repetir diverses vegades l’operació fins que em fitxin bé a Estremera. La foto els ha sortit a la primera. És dissabte. Acompanyo en la visita la família de Joaquim Forn, empresonat preventivament fa quatre mesos. L’esposa de qui era el conseller d’Interior, Laura Masvidal, empeny el grup. Avui hi venen la seva mare, Maria Martí, i la neboda, Laura Orrit. Quan l’AVE ha arribat a Atocha, el gest es transforma. Plou a Madrid. La presó és a setanta quilòmetres. Llogar un utilitari. El trajecte, de memòria.

"Si ustedes ya han estado aquí, no hace falta el dedo, solo el DNI". A la sala d’arribada ens trobem uns amics d’Oriol Junqueras. Paraules càlides en veu baixa. Hi ha familiars d’interns de tot tipus i tensió en l’espera. Passem per l’arc de seguretat un a un. Una mena de finger ens condueix a un espai entre els patis amb reixes, buits ara. Caminarem endavant i les portes s’aniran tancant al darrere. De cop, tot el grup de familiars ens quedem parats. "Forn, al uno", criden per megafonia. Totes quatre entrem en un minicubícul transparent amb dues cadires. Del fons del vidre de separació, arriba un Quim Forn més prim, somrient.

Tenim quaranta minuts, el total de la setmana. Els missatges familiars s’entrecreuen. No hi pot haver pauses; el temps vola. Li demano a l’exconseller si creu que el perjudica que el jutge Pablo Llarena hagi declarat complexa la causa del procés. Forn és optimista. No sembla que li doni gaire importància. “No em veig el febrer de l’any que ve aquí", afegeix Forn, convençut que arribarà un moment que quedarà clar quin va ser el seu paper. Tampoc creu que la creació del Consell de la República que presidirà Carles Puigdemont a Brussel·les el pugui afectar negativament, malgrat que el magistrat del Suprem argumentés, per deixar-lo a la presó, la incertesa que l’independentisme es mantingui dins l’ordre legal. “És que no serà una entitat institucional des del punt de vista legal; serà privada”, argumenta, i es reafirma en ser contrari a la via unilateral. Remarca: “El més urgent és formar govern”. Veu bé que Jordi Sánchez sigui el candidat a presidir-lo. I, “només si aritmèticament calgués, que Comín i Puigdemont renunciessin a l’escó”. 

Renuncia a respondre'm sobre si està d'acord amb el president cessat A considerar que va ser un error no implementar la República el dia 10 de octubre, però afegeix: “Fins al dia 1 d'octubre, tot va anar bé. A partir d'aleshores fins al 27, vaig patir molt”.

Torno enrere en el temps. 17 d'agost. “Doncs és clar que el ministre Rafael Catalá hauria de donar explicacions sobre la relació que va mantenir l'imam de Ripoll amb el CNI. Si jo no fos aquí, ho reclamaria”, i en aquest punt recorda aquella reunió a Barcelona, posterior als atemptats, que va voler presidir Mariano Rajoy al costat de la vicepresidenta espanyola. “El Govern espanyol es va adonar potser per primera vegada que els Mossos s'ocupaven de tot i ells no tenien res a fer. Això ho pagarem car, vaig pensar”.

Ara l'exconseller pregunta com pot fer arribar una carta a Pep Guardiola per agrair-li que porti posat el llaç groc. Explica que està llegint 'El Quixot', que fa molt d'esport i va a classes de cuina per poder menjar una mica més bé. Des de fa tres dies, ja no comparteix cel·la; amb les pluges, hi va entrar aigua. "Et reforça enormement rebre el suport de tanta gent". Empova't les ulleres, li demana la Laura. Fa dies que se li van trencar les velles. Encara que aquest dissabte no és dia de "paquet", els funcionaris les hi han acceptat.

Se li il·lumina la cara quan li cito l'Ajuntament de Barcelona. En dos anys, hi haurà eleccions. Ell no descarta res i em consta que el seu partit, tampoc. “M'agradaria ocupar una posició transversal".

Vull ser un home de pau”, sentencia. El so dels auriculars s'ha tallat de cop. Els somriures de l'adeu costen més. El pitjor, em diu la Laura al marxar, és no tenir terminis. No hi hagut judici, no hi ha dates. Aquest dilluns els seus advocats presenten davant el Tribunal Suprem una nova petició de llibertat.