UN PAÍS EN CAMPANYA

La quadratura del cercle constitucionalista

C's, PSC i PPC fan càbales per formar un Govern que només tindrien amarrat si sumessin una molt poc probable majoria absoluta entre tots tres

Si es necessités el suport dels comuns, Iceta guanyaria opcions sobre Arrimadas, encara que no té garantit l'aval de Domènech

comboconst

comboconst

4
Es llegeix en minuts
Rafa Julve
Rafa Julve

Periodista

ver +

El Clay Mathematics Institute, a Cambridge, Massachusetts, als Estats Units, va anunciar l’any 2000 que oferiria un premi d’un milió de dòlars per cada un dels denominats set problemes del mil·lenni que fossin resolts. Fins ara, l’únic d’aquests trencaclosques matemàtics que s’ha resolt és conjectura de Poincaré. Ho va fer el científic rus Grigori Perelman, però el 2006 va renunciar a la quantiosa recompensa i a la medalla Fields, la màxima distinció que pot rebre un matemàtic, cosa que va generar una onada de sorpresa mundial.

«A nosaltres ens llançarien a la foguera si els tres partits constitucionalistes poguéssim formar govern i no ho tiréssim endavant. Ningú s’ho podria creure», sosté un alt càrrec de Ciutadans. El problema per a aquestes tres forces, admeten altres fonts del partit taronja, és que aquesta equació és molt difícil que arribi fins i tot a formular-se, entre altres raons perquè intueixen que el vot secessionista es mantindrà similar al del 2015 «degut al fet que no ha passat temps suficient perquè la declaració unilateral d’independència i els seus perjudicis els hagin desgastat més electoralment». Fins i tot el socialista Miquel Iceta ha explicitat en públic que el constitucionalisme «no suma», de manera que la seva anhelada quadratura del cercle encara seria més dificultosa a l’entrar-hi en joc altres factors.

Del reguitzell d’enquestes que s’han publicat les últimes setmanes no n’hi ha ni una que atorgui la majoria absoluta a l’addició de C’s, PSC i PPC. Resoldre la situació amb aquests guarismes, per tant, sembla en aquests moments un exercici més inaccessible que els sis problemes del mil·lenni irresoluts. Podria repetir-se una majoria absoluta independentista –més probable que la de l’altre flanc– i llavors ja no caldria fer càbales. O podria ser clau el paper de Catalunya en Comú Podem, que proposa un pacte «transversal», descarta la política de blocs, la unilateralitat i qualsevol pacte amb Ciutadans o els populars.

«GENEROSITAT I RESPONSABILITAT»

Però si hi ha científics que persisteixen a intentar desentranyar P versus NP, la hipòtesi de Riemann, les equacions de Navier-Stokes, l’existència de Yang-Mills i del salt de massa i les conjectures de Hodge i de Bich i Swinnerton-Dyer, tampoc Inés Arrimadas vol donar per impossible la suma constitucionalista i reclama «generositat i responsabilitat» a la mínima que tinguin un escó més que els independentistes.

En la candidatura taronja són conscients que aquest resultat seria gairebé l’única possibilitat per accedir a la presidència: si aquesta conjunció acabés superant el llistó dels 68 escons, d’acord amb els últims sondejos, això implicaria que C’S hauria superat de sobres els 25 diputats actuals i tindria molts números de ser la força constitucionalista més votada. Si fos així i no es produís la remuntada en què confia el PSC, això els permetria abocar tota la pressió sobre els socialistes perquè Iceta es desdigués de les seves paraules i acceptés investir Arrimadas per molt que al PP també hi hagi molts alts càrrecs que prefereixen el líder socialista per allò que donar poder a C’s seguiria desgastant els conservadors, també de cara a uns futurs comicis al Congrés.

Tot i això, «seria una bona notícia» que Arrimadas guanyés ERC, va afirmar fa uns dies el president gallec, Alberto Núñez Feijóo. Per molt que els populars preferissin un pacte a la basca amb Iceta emulant l’exlehendakari Patxi López, és força improbable que s’avortés un Govern no independentista per les reticències del PPC, ni tan sols encara que Xavier García Albiol no obtingués la vicepresidència com ha reclamat aquesta setmana.

EL PROBLEMA MORAT

Però arribem ara al nucli del problema. Perquè segons la demoscòpia, el factor clau de Catalunya en Comú-Podem podria centrar tots els càlculs. I és aquí on Iceta juga les seves cartes, gens fàcils tampoc si ell no és el candidat més votat. La candidatura de Xavier Domènech ha deixat clar que no facilitarà la presidència ni a Carles Puigdemont ni a Arrimadas per molt que ella els hagi demanat l’«abstenció».

És per això que el PSC subratlla al llarg de la campanya que el seu cap de cartell és qui té més possibilitats: donada la negativa dels comuns a qualsevol indici de pacte amb C’S, els socialistes guanyarien punts per mirar de convèncer el partit de Domènech perquè els faciliti un Govern en solitari, malgrat que la confluència d’esquerres manté ara un perfil de resposta com el que va oferir Perelman quan va explicar la seva renúncia al milió de dòlars del Clay Mathematics Institute: no volia convertir-se en una «mascota» per al gremi. «¿Per què hauria de córrer a buscar els diners?»

EL PRESAGI BARCELONÍ

Notícies relacionades

S’ha de recordar a més a més que els comuns van trencar el seu pacte amb el PSC a l’Ajuntament de Barcelona per l’aval socialista a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució després de la DUI. I també s’ha de ressaltar les paraules d’un càrrec de Podem que va ser purgat fa temps pel seu exlíder Albano-Dante Fachin (el mateix que ara fa campanya amb ERC i la CUP). Malgrat que el seu electorat és majoritàriament contrari a la independència, «els comuns sempre diuen que ni DUI ni 155, però després sempre acaben basculant cap al costat de la DUI», segons sosté aquest dirigent podemista.

Una derivada que també tenen molt present a les naus nodrisses dels partits constitucionalistes però a la qual Iceta vol trobar una aresta. ¿I si guanyés Puigdemont? ¿I si guanyés Junqueras però els postconvergents rebutgessin investir-lo president, a ell o a Marta Rovira, perquè per a ells només el seu líder és el «legítim» cap del Govern? Llavors, els de Domènech tindrien més dificultats per rebutjar Iceta perquè no volen donar suport als postconvergents. Si no fos així, Catalunya es veuria abocada al que des de les casernes polítiques es rumoreja amb la boca petita per la sorpresa que causaria en la gent, unes noves eleccions per mirar de resoldre un empat que tendeix a infinit.