Pop i cançó solidaris a l'Estadi Olímpic

No era un concert pensat per a glòria d'uns artistes, sinó per recolzar una causa més gran a través d'un repertori popular i fàcil de compartir. Fites de la nova cançó i de l'últim pop i mestissatge catalans han sonat en un Estadi Olímpic tenyit de tons grocs, una freda tarda de desembre, amb la mirada posada en els polítics i líders cívics presos i, també, en aquella caixa de solidaritat necessitada de liquiditat.

Inici amb una mica d'humor patriòtic: aquell assalt a ‘Els segadors’ en versió heavy metal a càrrec d'A Sound of Thunder. “Bon cop de falç, sing with me!”, animant un públic que durant més de tres hores s'ha comportat amb sobrietat, lluny de l'exaltació del Concert per la Llibertat del 2013. Menys estelades, pocs crits d'independència, tan sols clams demanant “llibertat”. Això sí, Lloll Bertran s'ha delectat recordant un moment d'èxit del procés, el dels preparatius de l'1-O. “Les paperetes on són? On són les paperetes?”, han cantussejat en to burleta.

Fent pinya

Si s'ha d'interpretar l'estat anímic de l'independentisme a través de les cançons, el balanç és d'equilibri tens entre el desig d'èpica i un recolliment emocional. Hi ha hagut consignes amb les quals fer pinya (‘Invencibles’, amb Èric Vergés, dels Catarres), crides a l'acció popular via l'infal·lible Ovidi Montllor (‘Sageta de foc’, amb David Fernàndez empunyant l'imperatiu ‘Junteu-vos!’ de Salvat-Papasseit) i càntics reconfortants plens de bons desitjos: ‘Que tinguem sort, de Lluís Llach, per Salva Racero, de Lax’n’Busto.

I escenes sentides, solemnes, com aquell ‘Louisiana o els camps de cotó’, que Els Amics de les Arts han recreat amb l'Orfeó Català; una cançó que parla del retrobament d'un fill amb els pares anys després de marxar sense donar explicacions. ¿Un missatge en clau? Encara que més rareta ha sigut l'elecció de la preciosa, però portadora d'un malson, ‘L’àguila negra’, de la francesa Barbara, popularitzada aquí al seu dia per Maria del Mar Bonet i que han defensat tres belles veus, Judit Neddermann, Gemma Humet i Paula Valls. ¿Què devien voler dir-nos?

Notícies relacionades

Llibertat entre corxeres

Puigdemont reclama al TC que retiri la seva ordre de detenció

Fins i tot sense ser-hi, Llach ha planat en l'ambient: ‘L’estaca’, ‘País petit’. Sí que hem tingut, en carn, os i verb aïrat, Quico Pi de la Serra, que amb els seu ‘Si els fills de puta volessin no veuriem mai el sol’ ha sonat a esmena a la ‘revolució dels somriures’. L'humor no ha faltat, amb aquell potser tragicòmic ‘Libre’ en què veus com Josep Montero (Oques Grasses), han evocat Nino Bravo. Única cançó en castellà de la nit, per cert.

Encarrilant el clímax, la Dharma, amb el seu mític saxo soprano, Beth i una selecció de hits del rock català amb Gerard Quintana, Lluís Gavaldà, Pemi Fortuny… “Camins que ara s’esvaeixen, / camins que hem de fer sols”, va recordar el clàssic de Sopa de Cabra. Camins pintats de groc a l'Estadi.