Izaskun Sáez de la Fuente: "La societat basca va mantenir una actitud indiferent i distant amb les víctimes del terrorisme"

Izaskun Sáez de la Fuente, doctora en Sociologia i Ciència Política, és membre del Centre d’Ètica Aplicada de la Universitat de Deusto, a Bilbao, i directora de la investigació més gran que s’ha portat a terme sobre el mal anomenat impost revolucionari d’ETA, un calvari que han suportat més de 10.000 persones a Euskadi en el transcurs dels últims anys. A parer seu, queda molta feina per fer per aconseguir que hi hagi una «regeneració» de la convivència.

–En la seva tesi doctoral del 2002, assenyalava que «la fractura en la societat basca està entre la petita part que legitima la violència i la resta, que comparteix els valors de qualsevol societat occidental». Des del final de la violència d’ETA, i ara amb el seu desarmament, ¿s’ha reduït aquesta fractura?

–És aviat per calibrar el canvi. No obstant, crec que encara queda un llarg camí per fer en termes de reconeixement públic del dany causat i de regeneració de la convivència. En termes generals, el desmarcatge de la violència de l’esquerra abertzale ha tingut un caràcter purament instrumental i no ha obeït a un impuls ètic de fons.

–Aquest any ha presentat, amb el Centre d’Ètica Aplicada-CEA de Deusto, l’estudi Misivas del terror, que analitza l’extorsió d’ETA a través de testimonis anònims. ¿Són les víctimes oblidades?

–Creiem que efectivament és així. Han estat pràcticament absents dels actes de reconeixement, no han participat en el programa de víctimes educadores a les aules i ha sigut molt difícil que alguna fos present en trobades entre diferents tipus de víctimes. La majoria dels extorsionats van mantenir l’assumpte en privat, per no preocupar els seus parents i amics  i no veure’s condicionats en la decisió a prendre [pagar/no pagar]. I ETA volia que se sabés que l’extorsió existia per crear un clima favorable a la cessió. Però, quan detectava resistències al pagament, començava un procés de visibilització que intensificava la sensació d’intimidació, i que comprenia des de l’enviament de cartes a familiars fins a l’assassinat, passant per actes de violència urbana davant l’empresa o el domicili de la víctima.

Notícies relacionades

La querella del nòvio d’Ayuso s’admetrà

Feijóo utilitzarà la campanya del 12M per llançar Montserrat a les europees

–¿La societat basca està en deute amb els extorsionats?

–Bona part va mantenir una actitud indiferent i públicament distant respecte a les víctimes del terrorisme en general i de l’extorsió en particular. En les últimes dècades la corba de la intimidació es va anar trencant i el panorama a poc a poc va canviar. La violència de persecució va fer visible amb tota la seva cruesa el potencial d’extorsió i d’intimidació de la trama política del nacionalisme radical, sobretot durant els segrestos. No només els van recolzar explícitament amb eslògans com «Julio [Iglesias Zamora], paga el que deus» o «Aldaya, paga i calla», sinó que van buscar acovardir les minories que es manifestaven demanant la llibertat dels segrestats. Aquest sector, còmplice actiu de la victimització, té una especial responsabilitat a la qual s’ha d’enfrontar per afavorir la reconstrucció de la seva identitat cívica i la regeneració ètica de la convivència.